diumenge, 10 d’abril de 2016

De Caixa de l'Empordà a Caixa Girona, de la primera a la darrera fusió

Article publicat al Diari de Girona (10/04/2016)

Per Reial Ordre del Ministeri de la Governació de 31 de gener de 1916, fou aprovat l’ingrés de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà, fundada l'any 1884 i domiciliada a Figueres, a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, com la primera operació de fusió amb caràcter homogeni entre caixes d’estalvis a Espanya. Amb aquesta Reial Ordre, Caixa de l’Empordà acordà la cessió a la Caixa de Pensions de tot el seu actiu, constituït per un edifici de construcció recent, i el traspàs del seu passiu, consistent en un capital de 553.574 ptes., import de l’estalvi dels 1.304 impositors que posseïa en aquells moments la caixa empordanesa.

Paral·lelament, amb la dissolució de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà en fusionar-se amb la Caixa de Pensions, ambdues juntes varen acordar la cessió del capital sobrant, prop de 45.000 ptes., que figurava al balanç de la Caixa de l’Empordà, amb l'acord de la Junta Local per a la Protecció de la Infància i la Repressió de la Mendicitat, a l’Escola de Sant Vicenç de Paül, on funcionava una escola gratuïta de pàrvuls, per ampliar l’edifici a fi de destinar-lo a asil bressol per a infants de fins a 3 anys.

De fet, la sucursal figuerenca de la Caixa de Pensions començà a funcionar abans de la promulgació de la Reial Ordre, concretament el 9 de gener de 1916. Un dia abans, els dos periòdics més importants editats a Figueres coincidien en el seu anàlisi i valoració d'aquesta fusió. L'Empordà Federal, de tendència d'esquerres i republicano federal, expressava amb claretat la seva opinió: «La Caixa d’Estalvis del Empordà desapareix per donar lloc al establiment de la Caixa de pensions per a la vellesa i d’Estalvi amb lo qual quedaràn ampliadíssimes les funcions que aquella desempenyava»; coincidint plenament amb l'altra periòdic local, la Veu de l'Empordà, de tendència conservadora i catòlica, quan expressa: «si plegava la nostra Caixa, era deixant per successora un altra més poderosa, que podrá prestar majors serveis». Uns mesos més tard, el pedagog i viticultor empordanès, Gregori Artizà, conclou un llarg i documentat article a la Veu de l'Empordà (22/04/1916) amb aquestes paraules: «Tan lloable Institució acaba d’estendre-se a l’Empordà, establint una Sucursal a Figueres, fusionant-s’hi la Caixa d’Estalvis, organitzada com aquella i empapada d’idéntiques aspiracions altruistes i de nobles sentiments d’amor al proisme».

Poques vegades una fusió entre caixes ha merescut el reconeixement i la valoració positiva pel treball realitzat per la caixa absorbida al llarg de la seva trajectòria i la bona acceptació de la caixa que absorbeix, per les expectatives de millora que s’hi albiren. Per això, el títol de Caixa Empordanesa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de l'article de Gregori Artizá és el millor exemple d’una fusió en què el territori es sent que forma part de la nova entitat, perquè, en definitiva, considera que aquesta recull l’esperit fundacional, la història i la voluntat de servei als sectors populars de la caixa empordanesa absorbida.

Ara, les caixes d'estalvis han desaparegut i les poques que han resistit s'han convertit en fundacions bancàries. A part la conjuntura econòmica global, es trencà una premissa que Ernest Lluch va escriure fa 20 anys, en un article a favor de les caixes, quan afirma: «La garantia de que no existeixin problemes és que els responsables facin bé les coses»; i, una vegada fet realitat el declivi de les caixes, precisament perquè els responsables no varen fer bé les coses, l’historiador Francesc Cabana rebla el clau: «Les caixes se’n varen anar en orris en bona part pel comportament d’uns gestors seduïts per la cobdícia».

D'ençà aquella primera fusió de 1916 fins els nostres dies s'han produït moltes fusions. La Caixa al llarg de la seva història n'ha fet 79. La darrera fusió a la demarcació de Girona no generà el mateix consens que va generar la primera; sobretot, per la crítica a la gestió i a les irregularitats detectades a Caixa Girona, durant l'etapa d'un president que encara avui predica ètica i moral des de la televisió.

La fusió pivotada per la nova presidencia de l'entitat, a partir de juny de 2009, i els responsables de La Caixa podem qualificar-la com la gestió de les 3P: prudència, professionalitat i positivitat. El seu resultat fou el millor pels clients i treballadors de Caixa Girona, per l'economia gironina i per l'acció de l'Obra Social.

En aquest mateix sentit, s'expressaven els editorials dels dos diaris gironins el 29 de maig de 2010. Mentre el Diari de Girona sota el títol «La millor solució per Caixa de Girona» afirmava «En aquest gran procès de canvis estructurals que s'ha endegat en l'economia espanyola, la solució acordada és la millor per a Caixa de Girona i els seus clients»; per altra banda, El Punt sota el títol «O caixa o faixa» deia «Pel que fa a Caixa de Girona, la fussió amb «la Caixa» sembla la millor de les possibles si es té en compte l'alternativa: que sigui el Banc d'Espanya i no els seus consellers qui acabi decidint». Una opinió que l'endemà, el periodista Salvador Garcia Arbós ratificava amb aquesat frase: «Hi ha una percepció general -matisable, però irrefutable- que Caixa Girona i els gironins hi han guanyat amb aquesta operació».

Tant al 1916 com al 2010, amb la primera i la darrera fusió, existí un consens amb el fet que fos La Caixa l'entitat que absorbís la Caixa de l'Empordà, primer, i Caixa de Girona, ara fa sis anys. En canvi, mentre la Caixa de l'Empordà en el moment de la seva absorció va merèixer el reconeixement per la seva trajectòria de 32 anys basada en el proïsme; aquest consens no existí, ni existeix, en la valoració de Caixa Girona per les ombres, dubtes i irregularitats detectades en la gestió de l'entitat durant el període 2005-2009.

En la valoració d'aquesta gestió, l'articulista Joan Ribas (El Punt 6/06/2010) l'encerta de ple: «Algun dia, però, caldrà mirar enrere, i constatar quines han estat les veritables causes de l’actual feblesa financera, i quines decisions hi varen influir. Les situacions d’una entitat de crèdit són provocades per la gestió i els compromisos presos en els exercicis anteriors. S’haurà de veure si aquells que al seu dia es consideraven «líders», i acusen els actuals de «falta de lideratge»... si varen actuar amb prou prudència i previsió». I en aquesta línia apunta dos factors: 1) Era imprescindible la faraònica seu central del carrer de la Creu? I els dispendis elevats en festivals i exposicions, i adquisició d’obres d’art? Era aquest, el «lideratge»?; 2) Cal recordar que l’excessiva proximitat i parentiu d’aquestes entitats amb els deutors sempre han portat problemes. És necessari un distanciament major a l’hora d’atorgar o no atorgar préstecs».

L'economista Joan Cals en un article titulat «La desaparició de Caixa Girona» (Revista de Girona, 2012), a partir del llibre d'Antoni Serra Ramoneda, titulat «Els errors de les caixes» (Viena edicions, 2011), apunta tres factors que a Caixa Girona es varen donar plenament. El primer, relacionat directament amb el segon factor que apuntava Joan Ribas: «Poca prudència en el tema immobilari, que provocà el creixement continu de la morositat de la seva cartera de crèdits». Precisament, informacions posteriors i en la mateixa Comissió d'investigació del Parlament de Catalunya, es xifrà en 2.500 milions d'euros el forat que va deixar Caixa Girona, bàsicament, derivat del risc immobiliari.

Cals apunta un segon factor: «Poca prudència en l'ampliació de la xarxa d'oficines fora del territori originari. L'any 2008, Caixa Girona tenia 238 oficines en 24 comarques. I aquest mateix any, de les 8 obertes només 1 a la demarcació de Girona». I un tercer factor: «Debilitat del govern corporatiu: mala selecció dels seus membres. Persones amb preparació insuficient o sense prou criteri i autoritat per plantar-se davant pressions polítiques o de grups de pressió en defensa dels interessos de la caixa». És evident, que analitzant la composició dels consells d'administració varen primar més criteris d'afinitat política que de coneixements econòmics i financers.

Però, no només mala gestió, també un seguit d'irregularitats que es desprenen de l'Informe d'Economia de la Generalitat sobre el període 2005-2009: 1) Incompliment de la llei de caixes sobre incompatibilitats dels alts càrrecs; 2) Venda d'obres d'art a l'entitat per la Galeria del President per un import superior a 141.000€.; 3) Contractació de l'empresa de la filla del president per un import superior 500.000€. Irregularitats que foren tractades a la Comissió d'investigació del Parlament de Catalunya, en la compareixença de qui fou president de Caixa Girona entre 1996-2009, reconeixent les irregularitats però amb dues matitzacions: «irregularitats juridicament irrellevants» i «la frontera de l'ètica és relativa», demostrant un baix concepte del que és moralment correcte.

El periodista Ramon Iglésias en un article (DdG 22/01/16), es preguntava: «És estil gironí haver sepultat les greus irregularitats de Caixa Girona i els motius de la seva desaparició, permetent que el seu màxim responsable gallegi a les televisions?». La meva resposta és clara. Aquest no és l'estil gironí que tants anys hem vindicat. La dignificació de l'estil gironí passa perquè des de la política i la societat gironina es trenqui el silenci davant les lliçons d'ètica i de moral de qui no té la credibilitat per a donar-les.

Finalment, amb la darrera fusió també hi ha guanyat la demarcació de Girona amb la dotació de l'Obra Social de La Caixa. Si l'any 2010 Caixa Girona (4 MM €.) i La Caixa (10 MM €.) aportaren un total de 14 MM €., a l'any següent, l'Obra Social de La Caixa augmentava un 15% l'aportació de les dues entitats de l'any anterior, situant-la en 16,1 MM €. Import que avui es manté per sobre dels 16 MM €. malgrat la crisi i la disminució dels beneficis de l'entitat.

Precisament, el compromís social és el que fa diferent La Caixa, el valor que la diferencia
de la resta de les entitats del sistema bancari. Com va escriure Ernest Lluch, en un article l'any 1999, «l’obra social és la que atorga personalitat a la mateixa institució». I amb l'Obra Social, hi hem guanyat, tant a la primera com a la darrera fusió.


 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada