dilluns, 13 de febrer de 2017

Ressenya del llibre La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis als Annals de l'IEE


Fa cent anys a Figueres es va assistir a la primera fusió entre dues caixes d’estalvis de la península. Ben cert que es tractà del que tècnicament es coneix com a fusió per absorció. La caixa que absorbia era la que actualment coneixem per Caixabank i que aleshores era la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. L’absorbida era la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà, una entitat que pel seu paper pioner a la comarca en el marc de l’estalvi popular i per les característiques del seu grup social promotor, mereixia des de fa temps una anàlisi en profunditat de tota la seva trajectòria, relativament breu (1884-1916) però intensa.
Joan Armangué, ex empleat de la Caixa, en la seva nova faceta d’historiador tot i que també amb una voluntat política explícita i evident, ens aproxima a una entitat d’estalvi massa oblidada al conjunt de la comarca fins i tot per part dels investigadors en ciències socials. I és que en general, la història empresarial i financera de l’Empordà ha restat com un camp erm que necessita d’estudiosos que el treballin per poder treure’n fruits com aquest llibre i que ens il·luminin sobre les bases materials en què s’ha construït la contemporaneïtat empordanesa.
Afirmo que el llibre té un rerefons polític, a part de divulgatiu, ja que Armangué ens mostra com la societat figuerenca generava una classe dirigent amb consciència de lideratge (i control) ciutadà amb capacitat de transformació i modernització de les estructures econòmiques. La iniciativa de la Caixa de l’Empordà no deixa de ser una peça més en un projecte burgès finisecular per assolir l’hegemonia dins del territori. En aquest sentit, són interessants les pàgines dedicades a traçar una biografia del grup de promotors que al 1883 va sol·licitar l’aprovació del seu projecte de caixa i mont de pietat. Unes trajectòries individuals que mereixerien també la seves pròpies monografies. Aquestes recerques, ben necessàries, ens acostarien més a una classe social que s’estava formant i que assajava mecanismes d’incidència política, cultural i econòmica a Figueres i comarca.
Caracteritzar-los tots ells com a catòlics, conservadors i propietaris, com es fa en el llibre, s’ajusta perfectament al que els definia a finals del segle XIX. Però segurament, i aquesta comparació és important per contextualitzar-los, les seves accions públiques i privades no necessàriament corresponen, ni de lluny, als seus equivalents del nostre present. El pensament, i fins i tot sensibilitat, social que hi havia al darrera, malgrat la seva defensa aferrissada de la propietat productiva o financera, és ben diferent al d’avui en dia, un simple liberalisme econòmic sense més fre que les oscil·lacions del mercat.
Així, la caixa empordanesa era una entitat pensada per a la gent treballadora i que pretenia ajudar-los a crear una cultura de l’estalvi en tant que el millor mecanisme per evitar penúries de futur a tots els seus impositors. No obstant, no hem d’oblidar i cal assenyalar-ho, que també era indirectament una forma d’evitar una potencial conflictivitat social en uns moments de gran polarització a tot el país, encara que a l’ Empordà en menor mesura i matisada.
Malgrat ser la primera entitat d’estalvi de Figueres, només lleugerament avançada cronològicament en l’entorn geogràfic per la de Palafrugell (1880), ja hi havia hagut anys abans altres sectors que havien defensat la via de l’estalvi com a fórmula de millora de la condició de les classes populars. Diferents moviments reformistes i obreristes vinculats als diversos republicanismes i polítics progressistes predicaven, ja des de mitjans segle XIX, l’emancipació del món del treball associant l’estalvi a certs valors morals i de justícia social. Però aquestes iniciatives no s’institucionalitzaren i acabarien en via morta. Seria bo analitzar el perquè, cosa que ens ajudaria a entendre amb més detall i precisió la dinàmica de classes a nivell local.
Cal destacar, que un dels aspectes que més s’emfatitzen al llibre és l’obra social que va promoure la Caixa de l’Empordà i que a partir del 1916 fins l’actualitat ha potenciat i desenvolupat la seva heretera, amb més o menys recursos i intensitat segons èpoques. Homenatges a la vellesa, festivals infantils de previsió, ajudes a la inserció professional, promocions d’habitatge social o la creació d’una biblioteca pública són exemples d’aquesta política sense la qual no entendríem segurament la Figueres del segle XX en tota la seva complexitat.
En definitiva, ens trobem davant d’un llibre que, d’entrada, ens mostra la trajectòria d’una entitat d’estalvi durant més d’un segle, però que també ens serveix per acompanyar-nos en l’evolució d’una ciutat. Des del seu creixement urbanístic fins als mecanismes de construcció d’un irregular estat del benestar amb els seus alts i baixos. Precisament, una reflexió final que ens convida a fer la lectura d’aquest treball és com s’haurien de gestionar els serveis socials i la cultura en una societat plenament democràtica i que aspiri a la igualtat d’oportunitat entre tots els seus ciutadans. Quina ha de ser la fórmula per fer-los més eficaços? Quin és el component públic necessari i quina és la presència privada adequada?
Albert Testart Guri
 
ARMANGUÉ, Joan. La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis. 100 anys de “la Caixa” a Figueres (2016). Figueres: Brau Edicions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada