Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador

Ressenya del llibre Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador, publicada als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos (IEE), Volum 50 (2019).

Autor: Esculies, Joan

Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018. Barcelona, La Magrana, 2018, 461 p.

L’escriptor i historiador Joan Esculies publicà, l’any passat, la primera biografia d’Ernest Lluch 18 anys després del seu brutal assassinat. L’impacte de la seva mort s’escampà arreu de la geografia catalana i espanyola i el seu llegat manté una forta vigència a la societat del nostre temps. Com diu la contraportada del llibre, «una de les figures més estimades i recordades de la nostra història contemporània». Lluch va ser un home carismàtic, seductor, empàtic, xerraire, tafaner, curiós; un home polièdric, coneixia i parlava de tot, un pensador, un savi, un intel·lectual agitador, un vers lliure. D’aquí la grandària de la seva personalitat i, també, les derrotes en l’àmbit partidista. Es tracta d’un llibre en el qual a part d’explicar la seva vida, ens situa en el context social, econòmic i polític de Catalunya i d’Espanya. 

L’autor s’ha endinsat en l’abundosa obra acadèmica i política d’Ernest Lluch a través d’articles, llibres, arxius, hemeroteques, material inèdit, la major part aplegat en l’excel·lent fons de la Fundació Ernest Lluch, a part de 62 entrevistes a homes i dones que conegueren d’aprop a l’Ernest en els diferents àmbits que va transcórrer la seva trajectòria vital: economista, historiador, diputat, ministre, rector de l’UMP, esportista, articulista, tertulià, soci del Barça i de la Reial Societat, aficionat a la música,...

Joan Esculies divideix el llibre, bàsicament, en quatre geografies: Barcelona (1937-1969), València (1970-1977), Madrid (1977-1986) i el Nord, Santander, Donostia i Saragossa (1987-2000); les geografies d’Ernest Lluch. Existeix, però, una cinquena geografia que no té un capítol específic, Maià de Montcal a la Garrotxa d’Empordà (1968-2000), la més llarga, la més difusa, però, present en totes les altres quatre. I, sobretot, perquè representa un espai de treball, on forja una part molt important del seu pensament i de la seva creativitat i, també, centre de la seva activitat política. “D’aleshores –recordarà Ernest Lluch l’any 1987- Maià ha estat territorialment el punt estable de la meva vida. Allà hi estic censat, allà hi tinc els llibres de capçalera i la música que més estimo. Allà he escrit molts articles i alguns llibres”. La geografia de les Garrotxes d’Empordà sempre va estar present, compartint espai i temps amb les altres geografies. L’autor diu d’ell que «no en tenia prou de mirar el paisatge, en volia formar part». Se’l considerà un valencià de veritat i un donostiarra versàtil. Aquí el considerem un empordanès militant.

El llibre, també, ens descobreix que el primer article acadèmic important de l’Ernest va ser sobre el figuerenc Francesc Romà i Rossell. Personatge estudiat a la tesi doctoral de Lluch, que el definí com un mercantilista liberal, partidari de la llibertat econòmica. Nascut l’any 1725 que ell mateix, en un primer moment, i diverses publicacions el consideren barceloní. Anys més tard, sobretot, a partir de la recerca a l’arxiu de la Casa Fages Lluch defensa que va néixer a Figueres, a la Casa Romà del carrer Peralada, 48. De moment, no s’ha localitzat la seva partida de naixement però la seva hipòtesi és solvent.

El llibre, també, ens recorda que a Figueres Lluch hi visqué, possiblement, la seva derrota més important dins el PSC. Va ser en el Consell Nacional del 20 de desembre de 1981, l’única vegada que s’ha celebrat fora de Barcelona, quan per 60 vots a favor, 37 en contra i 5 abstencions, acordà retirar-li la confiança per continuar amb l’exercici del càrrec de portaveu del grup parlamentari Socialistes de Catalunya. Eren els efectes del debat sobre la LOAPA. De fet, en els congressos del PSC sempre va estar en el lloc dels perdedors.

Ara, el llegat de Lluch és viu, és plenament vigent. Més que mai, és necessari i imprescindible divulgar el seu pensament. La lectura del llibre enforteixen, segons el meu parer, tres aspectes essencials del seu llegat: el seu estil de fer política, el seu catalanisme inclusiu i la seva idea del socialisme.

El seu estil de fer política, treballador incansable, honest, auster, culte, dialogant i pactista. La seva via de diàleg, defensada des de les primeres eleccions democràtiques, té fites importants al llarg de la seva trajectòria, com en la tramitació de la llei de Sanitat o per afrontar els reptes de pau al País Basc. Un estil que avui faria recuperar la confiança i la credibilitat amb els nostres polítics.

Lluch representa la millor essència del catalanisme, que no és altre que el catalanisme inclusiu. Un dels grans mèrits d’aquest llibre és l’anàlisi que l’autor fa del compromís de l’Ernest, des de ben jove i al llarg de tota la seva vida, amb el País. Un llibre que desmunta les acusacions barroeres que sovint, des del nacionalisme excloent, li han formulat de ser un «espanyolista» i un «botifler».

Lluch veia la necessitat de sumar, incorporar, la immigració a un projecte catalanista. Hi ha una descripció d’en Joan Esculies molt significativa: «Els anys a València li van donar una capacitat de diagnosi i anàlisi del que podia succeir a Catalunya si fracassava l’atracció de la població immigrant envers el catalanisme i a aquesta se li oferien altres propostes». Lluch considerava que el mínim comú denominador del catalanisme era més ampli que el de nacionalisme, «perquè una comunitat sigui comunitat, digues-n’hi nació, nacionalitat, el que es vulgui, l’important és que inclogui la majoria». La defensa del catalanisme inclusiu va portar a Ernest Lluch a prendre decisions poc compreses en el seu moment, però que avui el llibre d’Esculies ens permet entendre molt millor. Ernest Lluch ens ensenya la necessitat que tenim avui d’un catalanisme inclusiu, que significa sumar a la majoria dels catalans.

Finalment, la seva idea de socialisme la relata en un manuscrit per la Fundació Campalans (2 de gener de 1999), «el socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat...», que representa una de les millors definicions d’uns ideals que van més enllà d’unes sigles partidistes.

L’autor conclou el llibre amb una frase que defineix encertadament el perfil d’Ernest Lluch, «l’actitud d’un intel·lectual agitador que era, abans que res, un ciutadà en el sentit ple de la paraula», que el feia una persona propera i estimada per tothom. Un llibre imprescindible!

Joan Armangué Ribas

Lluís M. Jordi, animador de l’Empordà menestral, agrícola i republicà del salt de segle XIX-XX

Aquest 10 de novembre s’han complert 90 anys de la mort de Lluís M. Jordi i Alvàrez. Nascut a Fortià l’any 1864. Residí a Figueres des de l’any 1870, domiciliat al carrer Monturiol, núm. 2, 2a, edifici que formava part del casal del marquès de la Torre, que tenia l’accés principal al núm. 1 de la Placeta de la Rambla, ciutat on morí l’any 1929.

Pèrit agrònom, agrimensor i catedràtic a l’Institut de Figueres, on exercí de secretari (1885‐1919). Fill i germà d’agrimensors. El seu pare, Francesc Jordi Romañach, va ser professor i director de la granja escola de Fortianell, professor de l’Institut i alcalde de Figueres (1877‐1881), de tendència monàrquica. Fundà i dirigí el periòdic El Pensamiento, d’informació literària i cultural, publicat els anys 1892‐1893 i editat pel Casino Menestral. Col·laborà en altres publicacions de Palamós, Barcelona i Madrid. L’any 1897 fou nomenat vicepresident de la Junta Local Interina de Fusió Republicana, i president del Casino Menestral Figuerenc (1893‐1895) i de la Societat Coral Erato (1900). Impulsà la Cambra Agrícola de l’Empordà, de la qual fou secretari general (1900‐1905), vocal 3r (1907‐1909) i vicepresident (1910‐1929). També fou vocal del Consell Provincial d’Agricultura i Ramaderia de Girona. Publicà diverses obres sobre agricultura i educació, entre les quals en destaca una sobre la història de l’Institut de Figueres, des de la seva creació fins a l’any 1888. 

La seva larga trajectòria, com a professor, a l’Institut de Figueres, on cursà estudis i obtingué el títol d’agrimensor i pèrit agrònom l’any 1881. Impartí classes d’agricultura, geometria, trigonometria, aritmètica, àlgebra, història natural, fisiologia, higiene i, fins i tot, de gimnàstica. Durant 25 anys actuà com a secretari de l’Institut. D’aquesta funció deixà com a testimoni les diligents i precises memòries del Centre. Aquest càrrec el compatibilitzà amb el de director de l’internat mentre funcionà. La seva petjada és de les més fecundes en la llarga història de l’Institut.

Fou un promotor incansable d’iniciatives pel foment de l’agricultura empordanesa. Com a secretari de la comissió organitzadora fou l’ànima del Concurso de Agricultura é Industrias Anexas que se celebrà a Figueres per impuls de l’Ajuntament entre el 2 i l’11 de maig de 1899. Un dels principals impulsors de la Cambra Agrícola de l’Empordà, on ostentà diferents càrrecs directius fins a la seva mort, i, també, del Certamen Agrícola de 1905 i l’Exposició Agrícola i Industrial de 1906, presidint la seva comissió executiva. Entre les publicacions de caire agrícola, destacar: Cultivo de la cepa americana (premiada); Tratado de Agricultura (premiada); Cria del gusano de seda; Cultivo de la Morera; La Agricultura y los agricultores (premiada); Tratado de organogrefía y Fisiología humana; Las abejas; Cultivo de la caña de azúcar: Cultivo del algodón; Las crisis económicas; La sociedad y sus males,...Una intensa obra divulgadora fruit de la seva coneixença del món agrícola que posà a l’abast del sector.

Lluís M. Jordi representant a l’Institut i a la Cambra Agrícola participà en diverses comissions ciutadanes de caràcter social, econòmic, cultural i festiu dedicant-se amb entusiasme a totes elles i en les quals es posava de manifest els seus dots organitzadors. Fou el principal dinamitzador d’iniciatives per a la construcció d’obres hidràuliques a l’Empordà, com el pantà de Crespià per estendre els regadius a la comarca, i d’infraestructures ferroviàries amb les línies de Ripoll a Roses i la de Blanes a Vilajuïga passant per Palamós. Fins i tot, des de la Cambra s’arribà a proposar la continuïtat de la línia des de Roses passant per Pont de Molins-Boadella-Darnius-Agullana-la Jonquera, pel foment de l’activitat surera. L’any 1917, Lluís M. Jordi rebé l’encàrrec de la Cambra d’elaborar un projecte per a defensar davant el Govern de l’Estat. La línia partia de Blanes passant per Lloret de Mar i Vidreres per enllaçar a Llagostera amb el ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols. Després, en arribar a la Bisbal, s’uniria amb el tramvia de vapor de Palamós a Flaçà per continuar per Corçà, Verges, Torroella de Montgrí, l’Escala, l’Armentera, Sant Pere Pescador Vilacolum, Riumors, Fortià, Roses, Castelló d’Empúries, Vila-sacra, Vilatenim, Figueres, Llers, Biure, Darnius, Agullana i la Jonquera. Malgrat l’acceptació del projecte en una reunió presidida pel Ministre d’Hisenda, finalment no es va executar.

Lluís M. Jordi va ser un gran animador i dinamitzador de la societat civil figuerenca i empordanesa. Políticament va estar alineat amb el republicanisme federal empordanès i més enllà de la vicepresidència de la Junta Local Interina de Fusió Republicana l’any 1897, no va ocupar altres càrrecs orgànics ni públics, integrant-se a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), fundat l’any 1911 i que aplegava el republicanisme catalanista. Josep Pla el qualificà de «pontífex del federalisme empordanès» i «l’animador del Figueres menestral, agrícola i republicà». A la seva mort, el Butlletí de la Cambra lloà la seva trajectòria a l’entitat i a la vida ciutadana, «un perfecto caballero, inquieto, bondadoso, trabajador incansable y desinteresado e irradiaba en su trato personal una irresistible simpatía».

Eduard Puig Vayreda va deixar testimoni de la trajectòria de Lluís M. Jordi amb l’ensenyament agrícola i el món de l’agricultura empordanesa, recordant l’oblit del personatge, «les seves restes reposen al fossar comú del cementiri figuerenc, sense ni una trista placa enlloc que recordi i agraeixi el que va fer per la ciutat i comarca». La recuperació de la memòria històrica és un deure que la societat actual tenim amb els constructors, en un altre temps, de Figueres i l’Empordà.

Joan Armangué

Ell, a la presó de Josep Puig Pujades: un cant de llibertat

Article publicat a Núvol, diari digital de cultura en català (2 d’0ctubre de 2019)

El llibre Ell, a la presó, de Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil. L’autor, amb una gran qualitat literària i també amb una gran riquesa lingüística, narra en tercera persona els seus primers mesos d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24 d’abril de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava situada al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà, arran dels Fets d’Octubre, quan exercia el càrrec de comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a les comarques gironines,

Malgrat el temps convuls i bèl·lic en què es va publicar, el llibre no va passar desapercebut per a la crítica literària del país. El periòdic barceloní La Humanitat, l’agost de 1938, qualifica l’autor de poeta i prosista excel·lent, i en diu que «són les seves impressions, copsades de primera mà en la solitud de la cel·la, allò que ha reeixit a coordinar en aquest llibre, on el protagonista se situa en tercera persona, talment com si l’escriptor i l’empresonat es desdoblessin per a fer més patètica aquesta fragmentària biografia». Respecte a la qualitat literària, hi afegeix: «El contingut emociona, l’estil i el llenguatge són perfectes».

Un altre periòdic de Barcelona, La Publicitat, l’octubre de 1938, a través de la ploma de l’escriptor Rafael Tasis, en destaca el fet que és «un llibre sincer i emocionat, que per damunt de tot és un cant d’amistat», i en remarca el moment en què descriu «les joies amables de l’amistat: les visites, els records que rep del món exterior i que li confirmen l’afecte de parents i coneguts». Tasis en destaca l’estil vehement de l’autor, «que de vegades s’infla amb una punta de barroc, i d’altres llisca amb naturalitat», i en el qual es reflecteixen «les inquietuds i els ideals de l’esperit generós de l’autor».

Una tercera crítica literària, publicada a L’Indépendant de Perpinyà el desembre de 1938, en remarca l’estil, «acolorit amb una exquisida delicadesa», i també amb «un sentit molt exacte de l’observació que fa que cadascuna de les figures sigui summament animada o grotesca o tràgica». Puig Pujades s’havia guanyat un gran prestigi en els cercles culturals i literaris de la capital del Rosselló.

Ell, a la presó és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions precàries, com en una de nova amb nivells més alts de confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir, que avui es fa ben viu i fort.

Un cant a la llibertat, també, va ser les paraules de Puig Pujades l’endemà del seu alliberament, el 21 de febrer de 1936, que pronuncià des del balcó de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà (FRSE), davant centenars de persones congregades a la Rambla figuerenca, com a agraïment a l’homenatge dels seus correligionaris:

 

Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble, diguem: Visca la República!

Joan Armangué i Ribas

Rafael Ramis, impulsor del sindicalisme dels funcionaris de Catalunya

Article publicat a Les Notícies de Llengua i Treball

Revista de la UGT de Catalunya

(juny de 2019)

Rafael Ramis Romans (Figueres, 1880-1936). Mestre, impulsor d’un model innovador d’escola laica a Figueres. Polític; participà a la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), l’any 1911. Periodista; fundador, primer director i col·laborador del setmanari Empordà Federal (1911). Durant vuit anys, va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde (1912-1915) i regidor de l’ajuntament de Figueres (1920-1923). L’any 1922, Ramis va ser el primer regidor socialista al consistori figuerenc.

Va presidir entitats culturals com el Casino Menestral Figuerenc (1916), l’Orfeó Germanor Empordanesa (1917-1920), i la comissió delegada de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1920-1923). També va presidir la Mancomunitat de l’Empordà (1922-1923) i va participar a la fundació de la Unió Socialista de Catalunya (USC), l’any 1923.

Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet que, el va dur a participar en l’organització dels fets de Prats de Molló. Durant l’exili mantingué una doble militància: Estat Català i la USC. També, durant el seu exili parisenc, la seva defensa del laïcisme el duria a incorporar-se a la maçoneria.

Va retornar a Catalunya, l’any 1930; establint-se a Barcelona. Funcionari del servei de Cèdules de la Generalitat i professor a l’Escola del Treball. Va fundar i presidir l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1933-1934). Morí a Figueres, el 3 de gener de 1936. Va ser perseguit per maçó, deu anys després de la seva mort.

El camí cap a la transformació de l’elitista Associació Cultura i Esport - Generalitat de Catalunya (ACE-GC)

La sindicació funcionarial catalana de la Segona República ens permet descobrir la consciència sindical de Rafael Ramis. Quines reivindicacions proposava en uns temps complicats i plens de canvis, amb la intenció clara i decidida d’articular i millorar els drets dels empleats públics.¹

L’any 1931, Ramis es va incorporar a l’Associació Cultura i Esport - Generalitat de Catalunya (ACE-GC), una societat de caràcter lúdic, formada inicialment per alts funcionaris de la Diputació de Barcelona. Des d’allí, va treballar per potenciar-ne el caire social, per impulsar el mutualisme, el cooperativisme i la promoció de cases barates. Ramis volia dur a terme una acció més reivindicativa, molt més sindicalista. I volia incorporar a l’entitat tots els sectors del funcionariat, sobretot els de les categories més baixes.

Els seus postulats no van passar desapercebuts. La primavera de 1932, Ramis es convertiria en president de l’ACE-GC, decisió ratificada per la reunió general del 30 d’agost. Aleshores, a través del nou consell directiu, es van començar a crear noves seccions: biblioteca, mutualisme, butlletí... Els cinc primers socis de la secció de mutualisme, de fet, van ser Ramis, la seva dona i les seves tres filles.

El caràcter inflexible de Ramis en l’exigència de major implicació dels socis a la vida associativa i en l’aprenentatge del català, o en les demandes de millores salarials i laborals dels funcionaris de les escales més baixes, van generar algunes controvèrsies en el si de l’Associació, on també hi havia membres de la Lliga i d’altres sectors d’esquerra. Aleshores el conseller d’Economia i Treball de la Generalitat era Manuel Serra i Moret, de la USC, i el seu secretari Joan Comorera, de qui Ramis tenia una dependència directa. Per evitar malentesos, Ramis va presentar la seva dimissió la tardor de 1932.

Malgrat la seva dimissió, Ramis continuaria reivindicant millores pels funcionaris de les escales més baixes, de les quals formava part. Així doncs, el novembre de 1932, va ser el primer dels cent vuitanta-sis signants d’una petició adreçada al Consell de la Generalitat, per poder incorporar els empleats permanents o temporers de la Plantilla Especial de Contribucions i Cèdules, a la Plantilla General de la Generalitat de Catalunya, i aconseguir que se’ls unifiquessin les hores de treball i se’ls anivellés els sous. Aquests drets, finalment, els serien reconeguts en virtut d’un decret del 3 d’abril de 1933, signat pel Conseller de Finances Carles Pi i Sunyer.

Aquesta victòria va fer créixer el prestigi de Ramis. Gràcies a això, a la primavera de 1933 va tornar a presidir el consell directiu de l’ACE-GC. Abans d’ocupar-ne la presidència, però, Ramis havia proposat que aquest càrrec l’ocupés el poeta Carles Riba, que també era funcionari de la Generalitat com a professor de la UAB i de l’Escola del Treball.

En l’epistolari entre Ramis i Riba, queden clars els nous aires que es respiren dins l’ACE-GC. En una primera carta, Ramis li diu a Riba que, davant la seva resistència a acceptar la presidència, “no tenia més remei que ocupar-la jo”. També li explica que els empleats del Servei de Cèdules i Contribucions representen la majoria dins l’associació i que, per això, el president havia de ser “un empleat que estigués en contacte amb els humils de la casa”.²

Fundador i primer president de l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (AFGC)

El juny de 1933, doncs, naixia l’Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (AFGC), de la qual Rafael Ramis en seria el primer president. El canvi de nom i d’orientació de l’Associació quedava recollit a l’editorial del Butlletí de l'ACE-GC de juny del 1933, on es llegia: “el passat gloriós de "Cultura i Esport" ha fet possible que la base d'aquesta societat, i per acord de la darrera Assemblea General de funcionaris socis d'ella, aquesta acordés prendre unes orientacions noves i denominar-se des d'ara Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya”.

Amb la nova denominació i el nou reglament enllestits, l’assemblea general de l’Associació va triar, el 28 de juliol de 1933, un nou consell directiu. Aquest estava presidit per Ramis, que també formava part de les comissions del Butlletí de l'entitat i de la d'Estatut de Funcionaris.

El nou consell directiu estava dominat pels homes de la USC i el BOC, alguns procedents de l’Escola del Treball i altres eren exmilitants d’Estat Català; hi tenien un pes important els graons més baixos del funcionariat català, sobretot del Servei de Cèdules al qual estava adscrit Ramis. Jaume Miravitlles, que aleshores militava al BOC, formava part del consell; segons sembla, havia estat captat per Ramis. Joan Mata, que passava a ocupar la vocalia de cultura, també pertanyia al BOC.

El fet més transcendental d’aquesta etapa de l’AFGC va ser la plataforma reivindicativa, presentada al Govern de la Generalitat el desembre de 1933, que demanava la millora salarial, l’estabilitat laboral i l’aprovació d’un Estatut dels Funcionaris;³ la iniciativa tindria continuïtat durant la presidència de Jaume Miravitlles. La Ponència, formada per consellers de la Generalitat i membres de l’AFCG, va redactar un avantprojecte d’Estatut que va ser lliurat al Conseller de Finances, Martí Esteve; però els fets d’octubre de 1934 van frenar-ne la tramitació.

A les eleccions de l’any següent, el 27 de maig de 1934, Jaume Miravitlles va ser escollit president de forma aclaparadora. Miravitlles va rebre 236 vots davant els 83 obtinguts per Domènec Pallerola i els 4 obtinguts per Rafael Ramis. Ramis també es va presentar al càrrec de tresorer, però només va rebre un vot. Com apunta l’autor de la tesi doctoral sobre l’AFGC, Ramis va caure en desgràcia. Tot i que les acusacions de manca de capacitat organitzativa, potser caldria matisar-les. Des del juny de 1933 –data de la creació de l’AFGC– fins al febrer de 1934, el nombre d’associats va créixer de forma important: van passar de 511 a 1233.

És possible que en la caiguda de Ramis hi intervinguessin altres factors. Alguns de caràcter polític, com ara el predomini de la influència d’ERC, partit al qual es va afiliar Jaume Miravitlles la primavera de 1934. Altres devien ser de tipus corporatiu, ja que Miravitlles va anar guanyant pes a dins de l’Escola de Treball. I tampoc hem d’oblidar-nos del caràcter de Ramis, de vegades exigent i poc flexible -o, com havia apuntat Joan Desclot “herculi, recte i agressiu. Ni una claudicació. Ni una rialleta d’afalac”–, actitud que devia contrastar força amb les conegudes dots seductores de Miravitlles.

Malgrat aquest daltabaix, s’ha de puntualitzar que la presidència de Ramis va ser reconeguda per part dels socis de l’AFGC. L’11 d’octubre de 1933, els socis de l’AFGC adscrits als serveis de cèdules i contribucions, on treballava Rafael Ramis, li van dedicar un sopar-homenatge. I el 21 de juliol de l’any següent, s’organitzaria un festival de solidaritat a benefici de la Mútua de l’Associació i d’homenatge a l’antiga Junta, que havia presidit Ramis.⁴

Malgrat la seva derrota electoral, Ramis va continuar sent un soci actiu. El juliol de 1934, va formar part de la Comissió Tècnica per assessorar el projecte de l’Estatut de Funcionaris, que havia impulsat quan era president, i, el gener de 1935, va presentar trenta esmenes al reglament de la secció de Socors Mutus, i catorze més al projecte de reglament de la Caixa de Pensions; totes aquestes contribucions, sens dubte, van enriquir els acords adoptats durant l’Assemblea General.

Ramis es tornaria a presentar-se a les eleccions de maig de 1935, amb uns resultats igual de decebedors. Miravitlles va tornar a guanyar amb uns resultats contundents –767 vots–, davant la irrellevància dels seus contrincants –Domènec Ramon i Ramis–, que només van treure un vot cadascun.

En aquella època, les relacions entre Miravitlles i Ramis passaven per uns moments poc cordials, complexos i difícils. Resulta estrany, per exemple, que Miravitlles no l’esmentés mai en qualsevol dels textos que escrivia, malgrat les vivències que havien compartit plegats (i continuaven compartint). Ramis havia estat el primer mestre que havia tingut Miravitlles, a la tendra edat de cinc anys, i, des de llavors, les seves trajectòries vitals i polítiques s’havien anat entrecreuant fins a arribar a l’etapa de l’AFGC. També pot ser que l’estat de salut de Ramis, que en aquells moments era d’una gran feblesa física, a causa d’una llarga malaltia, tingués força a veure amb la marginació que va patir a l’AFGC i a la USC.

L’adhesió de l’AFGC a la UGT

El destí de l’AFGC va canviar per sempre el 6 de setembre del 1936, quan l’Assemblea va aprovar adherir-se a la UGT, per un escàs marge de vots que preferien fer-ho amb la CNT. Això va provocar la ruptura de l’entitat i la creació del Sindicat Únic de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (SUFGC), vinculat a la CNT. El primer president de l’AFGC-UGT fou Narcís Molins i Fàbrega, un periodista del POUM. La trencadissa va posar fi a la idea original de Ramis de comptar amb una única associació, on es poguessin aixoplugar els empleats públics de la Generalitat, per defensar els seus drets socials i laborals. L’escissió era un signe evident dels nous temps que s’acostaven.

Joan Armangué Ribas

Autor del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó

1 . Martínez Fiol, David. La sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Tesi Doctoral Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Història Moderna i Contemporània (2006).

2 . Carta de Rafael Ramis a Carles Riba de data 9 de maig de 1933 (Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Carles Riba-Clementina Arderiu).

3 . Adelante, núm. 61, (24 de desembre de 1933). Entrevista a Rafael Ramis, president de l’AFGC.

4 . L’ampli programa del Festival estava format per tres parts. 1) Un concert de música de violi i piano; 2) Una comèdia d’ambient francès i 3) Un gran lunch amb un ball d’orquestrina-jazz.

Podeu consultar l'article a aquest enllaç: «Rafael Ramis, impulsor del sindicalisme dels funcionaris de Catalunya». pàgines 68, 69 i 70.

 

El triomf de la moderació

Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (30 d'abril de 2019)

Les eleccions d'aquest proppassat diumenge, tant a Espanya com a Catalunya, han vingut determinades, davant les expectatives d'una possible victòria de les dretes, per la mobilització de l'electorat que han donat uns resultats clarament favorables a les esquerres, els socialistes a Espanya i ERC a Catalunya.

Unes eleccions que han comportat la derrota dels radicalismes. Per una banda, la coalició de dretes amb un discurs molt influenciat per l'extrema dreta; per l'altra, el sector independentista dirigit pels presidents Torra i Puigdemont, on sempre ha planat el bloqueig en la formació d'un nou govern.

És evident l'anormalitat política que vivim amb uns candidats empresonats i enmig d'un judici al Tribunal Suprem, situació que ha radicalitzat les posicions a la política espanyola i catalana. Però, aquest diumenge els radicals, d'un costat i l'altre, han perdut. Les eleccions han estat un triomf de la moderació. El politòleg Antoni Gutiérrez Rubí escrivia fa pocs dies que "la moderació no és conservadora, és una actitud basada en el diàleg i la ponderació" i pronosticava que "a Catalunya hi ha una nova centralitat en la qual la moderació es perfila com un instrument per avançar". La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb uns bons resultats del PSC i una posició clau d’Unidas Podemos i Comuns, obre el camí d'una nova etapa que ha d'estar guiada pel diàleg i el pacte.

Les eleccions de diumenge també han donat lloc a un nou mapa polític a l'Alt Empordà on ERC s'imposa a la majoria de municipis, inclosa la capital, superant clarament a JxC, que només guanya en quatre municipis, i perdent per pocs vots a Roses, on guanya el PSC. Els altres dos municipis, Sta. Llogaia d'Àlguema i Vilamalla, hi guanyen PSC i C's, on a les pròximes eleccions municipals només s'hi presenta una llista vinculada a JxC.

Les eleccions del 26M no seran una segona volta de les viscudes aquest diumenge, seran un nou partit amb nous protagonistes. El nou mapa polític sorgirà, també, del triomf de la moderació basada en el pragmatisme, el diàleg, el pactisme i per la capacitat de generar confiança i empatia amb la ciutadania.

40 anys de l’inici de les obres del Casal

Article publicat a la revista Seny i Rauxa (Butlletí de l'Associació Gent Gran de Figueres, abril 2019)

El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals des del restabliment de la democràcia al nostre País. Poc temps després de la constitució del primer ajuntament democràtic, el projecte d’aleshores denominat Llar del Jubilat, aturat des de 1976, experimentava un impuls definitiu quan la Comissió de Sanitat i Assistència Social, presidida pel regidor Antoni Casademont, decidia accelerar les obres d’un equipament llargament reivindicat per la gent gran de Figueres i comarca.

Tot seguit, s’iniciaren els tràmits per la seva licitació, a la que tan sols va concórrer una sola empresa, la figuerenca Cobracon S.A. de Santiago Bransuela. L’obertura de pliques del concurs-subhasta tingué lloc l’1 d’octubre i proposà adjudicar l’obra a l’única proposta presentada amb un pressupost que superava els 33 milions de pessetes. 

 Ple del primer ajuntament democràtic presidit per l'alcalde Eduard Puig Vayreda

Les obres es perllongaren en el temps, dos anys i mig fins a la inauguració del Casal per les Fires i Festes de la Santa Creu de 1983. Entre altres factors, el traspàs de competències Estat-Generalitat. Cal recordar que les obres s’iniciaren sota la tutela de l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSS) depenent del Ministerio de Trabajo, que no va pressupostar l’ajut pel mobiliari i instal·lacions internes fins a l’exercici de l’any 1982. Amb el traspàs de competències, l’ajuntament aprovà al mes d’octubre de 1981 un projecte addicional de canvis i millores per un import superior als 8 milions i mig de pessetes, sol·licitant un ajut per la totalitat a la Generalitat de Catalunya.

Finalment, el 6 de maig de 1983, a la una del migdia, s’inaugurà oficialment el Casal sota la presidència de l’alcalde Eduard Puig Vayreda i de Josep Laporte, conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Un acte que aplegà a centenars de persones en una diada dedicada especialment a la gent gran. A la tarda, dos actes completaren la jornada inaugural del Casal, la representació de l’obra de teatre El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra al municipalitzat de poc Teatre el Jardí i una audició de sardanes a la Rambla.

Enguany es compleixen 40 anys d’ajuntaments democràtics i 40 anys de l’inici de les obres del Casal de la Gent Gran. És just recordar en aquest doble aniversari a dos figuerencs que des de la municipalitat contribuïren a la construcció d’un equipament al servei de la gent gran de Figueres i l’Empordà, Antoni Casademont Duran i Eduard Puig Vayreda.

Antoni Casademont, nascut a Figueres l’any 1917, amb una llarga militància comunista, iniciada l’any 1936 a les Joventuts Socialistes Unificades, branca juvenil del PSUC, i fins a la seva mort l’any 2000. Mestre de formació, professió que només exercí per pocs temps. Represaliat pel franquisme, va estar sis anys tancat a la presó de Burgos. Al seu retorn a Figueres es dedicà a les assegurances. Regidor pel PSUC en el primer ajuntament democràtic, tingué un paper clau en la construcció del Casal, així com en la seva gestió al ser elegit, l’any 1985, president de la seva associació; càrrec que exercí, en dues etapes, durant 8 anys.

L’altre paper clau en les obres del Casal el tingué l’alcalde Eduard Puig Vayreda (CiU). Nascut a Figueres l’any 1942 i mort ara fa un any. Catalanista moderat, exercí l’alcaldia figuerenca en el segon tram del primer consistori democràtic, durant els anys 1981 i 1983, assolint la seva estabilitat política després d’un període complex per les crisis viscudes. Antoni Casademont i Eduard Puig, dos figuerencs de generació i ideologia diferent simbolitzen la unitat d’acció al servei de la Ciutat, essent el Casal de la Gent Gran un dels resultats més positius en la governança municipal d’aquell període.

En aquest sentit, les paraules de l’alcalde Puig Vayreda, en el discurs de les Fires de 1983, recobren avui tot el seu sentit i vigència: «Tot això fins a arribar al darrer govern d'unitat que ha permès certament, no recuperar el temps perdut, però si trobar aquella necessària estabilitat per a governar la ciutat, dur a terme algunes realitzacions fonamentals i en darrer lloc retornar a Figueres la imatge de ciutat normal, governable i equilibrada de la qual molts compatriotes ja començaven a dubtar».

Le match Perpignan-Gérone: "la frontière reste un véritable obstacle"

El duel Perpinyà-Girona: 

"la frontera continua sent un obstacle real"

Entrevista a l'Indépendant (Perpinyà, 24.04.2019)

(traducció en català)

- És rellevant per a vostè comparar les ciutats de Perpinyà i Girona?

Sí. L'eix Perpinyà-Figueres-Girona representa el sistema urbà central de l'Espai Català Transfrontrerer. Com apunta el Llibre Blanc de l'Eurodistricte, redactat ara fa més de 10 anys, a diferència d'altres territoris situats a una banda i altra de la frontera, aquest espai es caracteritza per una frontera molt menys permeable per a les poblacions properes que hi viuen. Malgrat característiques territorials sovint semblants, les pràctiques i el tipus de desenvolupament han fet evolucionar els dos vessants de manera diferent en el transcurs dels últims decennis. Els dos territoris han evolucionat de manera distinta en el seu mode de desenvolupar-se i en la seva economia, la frontera constitueix encara un verdader obstacle polític o cultural.

- Com analitzeu el fet que Girona sembla haver aconseguit barrejar la preservació comercial del seu centre històric tot desenvolupant l'atractiu de la seva perifèria? A Perpinyà, hi ha la impressió que els dos enfocaments són antitètics? Que si desenvolupem una part, en detriment de l'altre.

Són dues ciutats amb una estructura urbana diferent. El valor patrimonial del barri vell de Girona, a partir de la seva reforma i rehabilitació, li han reforçat el seu atractiu turístic i, juntament, amb l'expansió de l'eixample impulsada al seu moment per la instal·lació d'Hipercor, fomentaren el desenvolupament comercial del centre de la ciutat complementant-se amb les superfícies comercials de la perifèria.

A la Catalunya sud el model comercial s'ha sustentat en la complementarietat entre el centre i la perifèria. A Perpinyà, el desenvolupament comercial de la perifèria ha desertitzat el teixit comercial del centre.

Hi ha una consciència del món econòmic i polític que els centres històrics de la ciutat són els primers avantatges d'atractiu. Això es caracteritza especialment per l'Empordà amb un relleu de la història antiga o de l'Edat Mitjana. Pot ser un exemple per a Perpinyà?

Efectivament. La reforma i millora dels centres històrics actuen com a revulsiu del comerç; però, és insuficient si no va acompanyada d'una oferta comercial competitiva. I en aquest aspecte, Perpinyà juga amb desavantatge en relació a l'eix Figueres-Girona.

La competitivitat comercial de l'eix La Jonquera/El Pertús-Figueres-Girona en relació a l'àrea de Perpinyà s'ha basat, sobretot, en el diferencial de preus des de la implantació de l'euro. En alguns casos (benzina, tabac, licors, per posar els exemples més significatius) és la fiscalitat la que marca la diferència. En altres, tant en productes alimentaris com no alimentaris, han estat els costos d'estructura els que representen la diferenciació de preus.

- Pel que fa als aeroports de Perpinyà i Girona. La diferència d'assistència és important. La proximitat de Barcelona pot explicar aquesta gran bretxa?

L'aeroport de Girona actua com la 4ª pista de l'aeroport de Barcelona i aquest factor és el que decanta la balança de viatgers a favor de Girona i en detriment de Perpinyà. En canvi, aquest té una funcionalitat dins la seva pròpia regió. Ambdós aeroports haurien d'actuar, i no ho fan, amb l'objectiu de captar la demanda del conjunt de l'Espai Català Transfronterer.

- Pel que fa als dos centres universitaris. Les dues ciutats semblen particularment atractives en els seus camps de competència. Queda clar que, a part de la situació de l'escola de fisioteràpia de Girona, hi ha molt pocs estudiants del sud que es formaran al nord i molt pocs estudiants del nord que es formaran al sud. . És una fatalitat?

No. És una qüestió de voluntats, de la prestació de serveis i d'especialitzacions que permetin el flux d'estudiants en tots els sentits. La Universitat de Perpinyà ha de mirar cap al sud. Per altra banda, l'Espai Català Transfronterer ha d'enfortir-se com a espai trilingüe i multicultural (català, castellà i francès) per evitar que la llengua sigui una barrera pels fluxos universitaris.

Rafael Ramis i Josep Pla, una amistat forjada a l'exili

Article publicat a la Revista del Baix Empordà nº 64 Any XVI (març-2019)

Rafael Ramis i Romans (Figueres, 1880-1936), mestre, periodista i activista cultural. També va exercir de polític republicà: va ser regidor socialista, sindicalista i un gran promotor del catalanisme. Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet que, el va dur a participar en l’organització dels fets de Prats de Molló. Durant l’exili mantingué una doble militància: Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya. L’any 1923 havia participat en la fundació de la USC, partit al qual va militar fins a la seva mort.

Ramis va ser un home de valors i ideals. Un home que va treballar en els seus tres espais vitals, Figueres, París i Barcelona, al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme, sempre amb la voluntat de construir un país millor i més just.

Rafael Ramis, Josep Pla i Adi Enberg

A l’exili, Rafael Ramis va travar moltes relacions i amistats. D’una banda, pel fet de ser part de l’Estat Major de Francesc Macià i responsable de les finances de l’organització, i de l’altra, gràcies a la seva participació en les tertúlies i activitats socials dels catalans que vivien a la capital francesa. Entre les amistats que va fer, s’hi incloïen l’escriptor Josep Pla i la seva parella d’aleshores, Adi Enberg.

Pla s’havia instal·lat a París tres mesos després de l’arribada de Ramis, a finals de febrer de 1924. El motiu? Havia perdut l’acta de diputat de la Lliga a la Mancomunitat, i hi arribava per exercir de corresponsal de diversos diaris. De fet, aquell mateix any, Pla va publicar un article al Día de Mallorca, molt crític amb la política militar del Govern de Primo de Rivera. El text va ser sancionat amb un processament militar, que li impediria retornar a Catalunya fins a l’any 1927. Durant aquest període, l’escriptor de Palafrugell va mantenir força contactes amb Francesc Macià, cosa que, de retruc, el duria a relacionar-se amb Ramis.

La primera trobada de Ramis, Pla i Enberg podia haver tingut lloc en alguna tertúlia dels exiliats catalans, on s’aplegaven intel·lectuals, artistes i polítics. Aquests cenacles literaris solien celebrar-se en els cafès La Rotonde de Montparnasse, i Les Deux Magots de Saint-Germain-des-Prés; aquest darrer, estava situat molt a prop de la Brasserie Lipp, un dels restaurants preferits de Pla, el qual escriuria: “El fet de la meva obstinada presència a la Brasserie Lipp és notòriament contrària a la meva economia, però tracto de compensar el contrast posant-me de manifest que l’establiment és un centre d’informació periodístic —polític sobretot— d’una eficàcia evident, cosa que és objectivament certa. Els preus de la Brasserie, però, no estan pas acordats als 750 francs (paper) que guanyo cada mes. És una pena”.

També, durant aquells anys Ramis i Pla tenien en comú el periodisme. Durant l’exili, Ramis no va trencar els vincles amb el setmanari Justícia Social, portaveu de la Unió Socialista de Catalunya. De fet, se’n va convertir en el seu redactor-corresponsal a la ciutat de les llums durant 1924 i 1925. Ramis escrivia una secció titulada De París estant, on va publicar vint-i-dos articles. Eren, sobretot, cròniques sobre política francesa i europea, però de vegades es referia a grans personatges públics, a aspectes socials o esdeveniments culturals que creia que podien tenir interès per als lectors catalans. En un d’aquests articles comenta el retrat de Josep Pla obra de l’artista Dunyac, «que fraparà per l’extraordinària semblança». Són anys que Justícia Social lloa l’obra literària i editorial de Pla i, també, recull les seves opinions sobre determinats fets de la política europea.

La parella de Josep Pla, Adi Enberg, era filla del cònsol de Noruega a Barcelona, ciutat on havia nascut el 1901. La jove va arribar a París l’any 1924, per estudiar música i cant i va tenir una presència activa en les trobades dels catalans. Xavier Febrés, qui més ha estudiat la relació de Josep Pla amb les dones, escrivia sobre la relació entre Pla i Enberg: “Es van conèixer el febrer del 1926 i van decidir casar-se el Nadal del mateix any, a Londres. Mai no ha aparegut cap document sobre la formalització més que improbable d'aquest matrimoni de facto”.

Precisament, pocs dies després del casament i quan marxaven cap a Leeds –on van viure des de finals de setembre de 1926 fins al febrer de 1927–, la parella escriuria una postal a Rafael Ramis. Era pel Cap d’Any de 1926 i Josep Pla li deia: “Amic Ramis: bon any, salut i prosperitat. A Leeds us escriuré”; a sota, Adi Enberg hi afegia: “Feliç Any Nou, espero tenir el gust de veure’l aviat i amb bona salut”. La postal indica una relació propera, de respecte i estimació cap a Ramis segurament, forjada en els contactes personals a París més enllà de la seva responsabilitat política.

Una altra postal des d’Anglaterra, aquesta d’Adi Enberg, li comenta a Ramis que està a punt d’anar a París i que «en Pla potser ja li ha dit, pues m’ha escrit que vostè em donaria més llibres», citant-lo per trobar-se a Les Deux Magots. Unes paraules que indiquen una relació sovintejada entre Ramis i Pla, durant els primers anys d’exili a París.

Cal afegir que l’estada de Pla i Enberg a Leeds provocaria que visquessin els fets de Prats de Molló des d’Anglaterra. Malgrat la distància geogràfica, l’opinió planiana era favorable als fets. Almenys així es desprèn de les paraules d’Eugeni Xammar, quan li escriu: “¿Que us diré? Estic d’acord amb vós en considerar que l’empresa d’en Macià ens ha fet un servei de propaganda gros”.

Francesc Macià, Josep Pla i Rafael Ramis

Per descomptat, les relacions que van mantenir Josep Pla i Francesc Macià a l’exili van ser molt diferents de les que viurien durant la Segona República. Josep Clara les descriu així: “Pla i Macià, durant la Dictadura, tenien coses en comú: necessitaven suports. Pla es presenta ell mateix com un home manat i com un necessitat crònic. Macià, per la seva banda, volia tenir suports diversos per dur endavant els ideals polítics. I si és evident que Macià no podia oferir a Pla allò que l’escriptor volia, l'aproximació resultà favorable, almenys parcialment, per a ambdues parts. Pla va cobrar alguna cosa, i Macià rebé els elogis continguts de Pla, a més de la col·laboració al Butlletí. Després Pla trobà el mecenes que cercava en la persona de Cambó i es passa a la Lliga. L'Esquerra triomfant fou, però, el rival polític de la Lliga, i Macià –el Macià més reposat i beatífic– fou el blanc de Pla, que treballava a sou de Cambó, i es comportava com un home manat”.

Macià va assumir un compromís econòmic amb l’escriptor, quan en una carta de 15 d’agost de 1924 li escriu: “De moment se us donarà una subvenció de dos-cents francs mensuals, i si les coses van pel camí que han d'anar, si els d'Acció Catalana es fan càrrec del seu deure envers Catalunya i no miren tan sols les conveniències de partit, espero que molt prompte podré oferir-vos alguna cosa que sia digna del vostre talent i de la vostra activitat”. Quan Ramis es va fer càrrec de les finances d’Estat Català, podia haver estat l’encarregat de fer-li arribar aquests pagaments a Pla.

Dos empordanesos enyoradissos

Més enllà de les postals, cal puntualitzar que la relació entre l’un i l’altre no està gens documentada; per ser justos, Pla no cita mai Ramis dins el conjunt monumental de la seva obra. Podem dir, aleshores, que el jove palafrugellenc podia haver conegut a Figueres, a finals de la segona dècada del segle vint, a aquell mestre republicà i socialista que hi estava fent forat? Podem deduir que en aquella vila que tant l’havia enlluernat –«el primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres»–, s’haguessin produït els seus primers contactes amb Ramis?

Respondre afirmativament a tot això seria una temeritat. Ara bé, sembla força clar que l’amistat que Pla i Ramis van encunyar a París no devia ser del tot aliena a la seva condició d’empordanesos enyoradissos, un estat espiritual que els devia fer mantenir ben vius els seus records de Figueres. Els records d’aquella petita ciutat de comarques que havia captivat Pla gràcies al caràcter dels seus habitants que l’escriptor en deixa testimoni al Quadern Gris, «una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Què es pot demanar més?».

JOAN ARMANGUÉ RIBAS

Autor del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf)