Puig Pujades i els Fets d’Octubre de 1934

Article publicat a la Revista Encesa Literària 

(nº 8, 2n semestre de 2019)

           Josep Puig Pujades ha estat definit per Anna Teixidor Colomer com «una de les personalitats amb més capacitat de lideratge i d’influència per endegar el projecte polític i cultural del republicanisme d’esquerres catalanista a l’Empordà», amb una clara incidència més enllà de la seva ciutat i comarca. Així, durant els fets del 6 d’octubre de 1934, Josep Puig Pujades ocupava el càrrec de comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona, des que el 8 de febrer de 1933 l’en van nomenar. La Comissaria Delegada de la Generalitat es va crear l’abril de 1931 a Girona, Lleida i Tarragona, després de la proclamació de la Segona República.

 Des de la victòria de la coalició entre el Partit Republicà Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de novembre de 1933, es va produir un procés d’involució de les transformacions socials que s’havien guanyat durant el primer bienni (1931-1933), amb un govern de coalició entre republicans i socialistes en l’àmbit de l’Estat, i un govern de coalició d’esquerres a Catalunya, presidit per Francesc Macià fins a la seva mort el 25 de desembre de 1933. Era un govern amb predomini d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit de Macià, però també amb una participació significativa de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i altres partits republicans, així com de la Unió General de Treballadors (UGT). A Catalunya, cal fer esment de la incidència especial que va tenir la derogació de la Llei de contractes de conreu.

La formació d’un nou govern clarament conservador a l’Estat el 4 d’octubre de 1934, presidit per Lerroux i amb la inclusió de ministres de la CEDA de Gil Robles, que seria el primer govern radical-cedista, fou vist com la fi dels avenços socials que s’havien assolit, a més a més d’una deriva cap a posicions més pròximes als règims feixistes dominants a Alemanya i Itàlia.

L’endemà mateix de la formació del nou govern, que encetava el període conegut com a Bienni Negre, es va declarar una vaga general a tot Espanya, promoguda per l’Aliança Obrera, una organització obrera formada per la UGT, per partits obrers i marxistes i per altres organitzacions sindicals, però sense la Confederació Nacional del Treball (CNT), que només s’hi implicà a Astúries. Precisament, aquesta confluència entre l’Aliança Obrera i la CNT va possibilitar que la revolta d’Astúries conduís a un procés revolucionari, que fou durament reprimit pel govern radical-cedista, amb milers de morts, d’execucions i d’empresonaments.

A Catalunya, el mateix dia 5 d’octubre es va declarar una vaga general en un clima de desconfiança entre l’Aliança Obrera, sense el suport de la CNT, i el Govern de la Generalitat, molt dividit dins la mateixa ERC entre els partidaris de la independència, opció defensada per Estat Català, que era liderat pel conseller de Governació, Josep Dencàs, i la via més pactista amb la República Espanyola, que defensaven, entre d’altres, el president Lluís Companys i els consellers Joan Lluhí i Vallescà i Josep Tarradellas. També és evident que hi influïren els objectius diferents que tenien els uns i els altres; sobretot, les diferències que hi havia entre Estat Català i l’Aliança Obrera, que prioritzava la revolució social.

En aquest context, el president Companys va declarar, el vespre del 6 d’octubre, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, el qual va durar deu hores. L’escassa mobilització de la població i la promulgació de l’estat de guerra van fer que ràpidament l’exèrcit comandat pel general Batet sufoqués l’aixecament. El president Companys, el Govern de la Generalitat i altres caps de la revolta foren empresonats al vaixell Uruguay. En total, es produirien més de 3.500 detencions arreu de Catalunya.

A Girona, la vaga convocada per l’Aliança Obrera s’inicià el mateix dia 5 al matí. El comissari de la Generalitat declarava als periodistes que la vaga era indefinida i pacífica. Hi va haver pocs incidents dignes de remarcar al llarg de la jornada i durant l’endemà, el dissabte 6 d’octubre. A primera hora de la tarda, però, del dia 6, una ordre de Puig Pujades va rellevar el consistori gironí encapçalat per l’alcalde Joaquim Tomàs, de la Lliga Regionalista, per una gestora presidida per Joaquim Camps i Arboix, el cap municipal d’ERC.

No hi va haver incidents gaire remarcables fins prop de les nou del vespre, quan l’alcalde Camps i Arboix, des del balcó de l’Ajuntament i seguint les ordres que van arribar de la capital catalana, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Al cap de poc, la promulgació de l’estat de guerra esvaí qualsevol focus d’oposició, excepte a la seu de la Comissaria Delegada de la Generalitat, situada a l’edifici de la Diputació, que es convertí en l’únic punt de resistència.

De les poc més de sis hores que durà la resistència —des de pocs minuts després de la mitjanit del dia 6 d’octubre fins a dos quarts de set de la matinada del dia 7—, en tenim coneixement per la premsa de l’època i per la recerca d’historiadors com Josep Clara i, sobretot, de la periodista i escriptora Anna Teixidor, que relata, mes per mes, tot el temps d’empresonament de Puig Pujades en un capítol, «Sonen batallades. Ell, a la presó», del seu llibre Josep Puig Pujades (1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà (Ajuntament de Figueres, 2017).

Després de l’ordre del general Batet, l’exèrcit va sortir de la caserna de Sant Domènec i es dirigí cap a la seu de la Comissaria Delegada, on el comandant en cap de l’Estat Major, Rafael Domínguez Otero, va fer la lectura del ban de guerra. Uns trets disparats des de l’edifici de la Comissaria, en plena lectura del ban, van abatre el comandant, que caigué mort damunt del seu cavall. Durant uns moments els intercanvis de trets foren intensos, fins que l’exèrcit es replegà, tot esperant que arribés la claror de l’alba per prosseguir el combat. A l’interior de la seu de la Comissaria s’hi aplegaven unes 300 persones, moltes d’elles armades. Entre els concentrats hi havia Puig Pujades, diputats al Congrés i al Parlament, càrrecs i dirigents polítics, forces de seguretat, etc.

En clarejar, es van reprendre els enfrontaments fins que, a dos quarts de 7 de la matinada, després de la rendició del president Companys, els concentrats van seguir el mateix camí, penjaren un llençol blanc a l’edifici i es lliuraren a l’exèrcit. Puig Pujades va ser detingut immediatament. Els fets foren relatats pel diputat gironí Pere Cerezo (ERC) en un article a l’Empordà Federal:

Sonen batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és apagat. Poques estrelles brillen el firmament. Sona una remor de passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats custodien Josep Puig Pujades i altres dos amics conduint-los emmanillats per la pujada de Sant Martí, camí de la presó... Arriben a la porta del vell edifici de la presó i després de ser registrats minuciosament, se sent la remor del forrellat del rastrillo que ha de tancar-los. Josep Puig Pujades és portat al pozo, cel·la de càstig destinada als delinqüents comuns; el pozo és una habitació freda i humida, on les parets estan xopes d’aigua i és allí on resta detingut i emmanillat.

Després de quasi set mesos d’empresonament, el dia 24 d’abril de 1935 a Puig Pujades li concediren, atès el seu estat de salut, un règim de presó atenuada, que consistí en la seva reclusió, amb una durada de quasi tres mesos, al domicili familiar de Figueres. El 23 de juliol de 1935, ingressà de nou a la presó de Girona.

Al cap de quasi mig any, el dia 9 de gener de 1936, es va portar a terme el consell de guerra i l’endemà, el dia 10, davant la petició del fiscal de la pena de reclusió perpètua per a Puig Pujades com a responsable polític de la mort del comandant Domínguez Otero, la sentència dictada pel Tribunal va ser de trenta anys de reclusió.

Poques setmanes després, Puig Pujades va formar part de la candidatura del Front Popular d’Esquerres en les eleccions a Corts Generals del 16 de febrer de 1936. Després de la proclamació dels resultats oficials, el dia 20 de febrer, obté l’acta de diputat, fet que comportà que aquell mateix dia sortís de la presó, amb el règim de reclusió atenuada amb motiu d’haver estat elegit. Aquell mateix dia, publica a l’Autonomista, diari federalista republicà gironí, un article sota el títol Lluita de clarors que dedica al seu amic de cel·la Pere Cerezo, que després en plena Guerra Civil fou alcalde de Girona, amb unes paraules finals plenes d’humanisme, «Ha vençut una vegada més la llum de la llibertat, com ha de vèncer sempre en la vida, foragitant les passions humanes que engendren l’odi que porta a uns germans empresonar a altres germans». Finalment, el 22 de febrer es va decretar l’amnistia general d’acord amb el compromís del Front Popular, guanyador de les eleccions.

El llibre Ell, a la presó, de Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil, i ara reeditat per Edicions Cal·lígraf (Figueres, 2019). L’autor, amb una gran qualitat literària i també amb una gran riquesa lingüística, narra en tercera persona els seus primers mesos d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24 d’abril de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava situada al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà. Una narrativa basada en la vida quotidiana del vell ergàstul gironí i amb poques referències a la política del moment. En alguns moments, traspua amargor i desencís pels fets viscuts a l’octubre del 34 i en l’únic capítol que parla obertament de política, L’aniversari de la República, reprodueix l’article que publica a La Humanitat el 14 d’abril de 1935 amb unes reflexions que paga la pena llegir atentament i que avui recuperen tot el seu sentit, «L’actualitat d’Espanya i de Catalunya no és, però, cosa solament de lirismes. És moment d’acció serena i fecunda, moment d’actuació democràtica lliurement exercida en els comicis, amb l’expressió clara i franca de la voluntat del poble expressada a les urnes». I davant unes pròximes eleccions formula una proposta clara, «les esquerres han d’anar a les eleccions per a defensar la Constitució i la Constitució es defensa solament d’una manera: UNINT-SE tots els ciutadans liberals d’Espanya i de Catalunya, esborrant tota diferència d’apreciació i de to, esborrant-ho tot per a deixar esclatant, lluminosa i triomfant per un sempre més la nostra CONSTITUCIÓ, germana gran del nostre Estatut». Una proposta que avui podem emmarcar dins la idea del catalanisme transversal i inclusiu, que lluny de la confrontació cerqui ponts per un nou pacte sota el doble objectiu de reconeixement nacional i poder polític pel nostre País.

Carles Rahola en el pròleg deixa testimoni que el temps d’empresonament que narra Puig Pujades són una glossa emotiva, plena d’esperança, «hi ha pàgines d’enyorament que s’arrapa al cor i d’esperança que triomfa, clara i lluminosa», al mateix temps que dóna fe de la serenor i la fortalesa anímica del pres, «L’autor, enfortit per la dissort, no gemega ni es plany, ni es lliura a la desesperació, i si té moments de defallença, inevitables en el qui es troba separat per força dels éssers estimats, reacciona tot seguit». L’esperança mai perduda fou una gran força per a superar els moments difícils fins a guanyar l’anhelada llibertat.

Ell, a la presó és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions precàries, com en una de nova amb nivells més alts de confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir, que avui es fa ben viu i fort.

Un cant a la llibertat, també, va ser les paraules de Puig Pujades l’endemà del seu alliberament, el 21 de febrer de 1936, que pronuncià des del balcó de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà (FRSE), davant centenars de persones congregades a la Rambla figuerenca, com a agraïment a l’homenatge dels seus correligionaris:

Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble, diguem: Visca la República!

Els oficis del llibre

Una conversa amb Judith Cobeña al programa Els oficis del llibre de Ràdio l'Escala sobre el llibre Ell, a la presó de Josep Puig Pujades, que podeu escoltar clicant AQUÍ

La contribució de l’Església a la cohesió social de Figueres

Article publicat a la revista El Senyal  

de la Diòcesi de Girona (núm. 205, febrer 2020)

Lluny queden altres temps en què l’Estat no garantia l’accés a la sanitat, l’educació o els serveis socials; des de l’església i les institucions religioses, entre altres, es posaren en marxa obres benèfiques per a facilitar-ne l’accés. Beneficència, caritat, almoina,... només pretenien pal·liar, no canviar res. Durant molt de temps, s'acusava l’església d'estar sempre a favor dels rics i els poderosos. Es criticava la seva ideologia conservadora i el tracte paternalista amb què dispensava la seva beneficència en aquells temps de precarietat, pobresa i desigualtats, molts més greus que en l’actualitat. L’acció social de l’Església ha anat canviant amb el temps en el marc dels diferents contextos socials i polítics.

Dins l’àmbit sanitari, l’Hospital de Figueres és la institució més antiga de la ciutat. Es remunta a l’any 1313 quan el bisbe Guillem de Vilamarí presidí a Vilabertran el nomenament de Bernat Jaume i la seva esposa Garsenda com a primers hospitalers de l’hospital de la vila de Figueres, construït per la donació de béns d’aquest matrimoni.

Després de més de 700 anys aquell petit hospital destinat a acollir malalts, pobres i passavolants s’ha convertit en un potent pol de serveis sanitaris, sociosanitaris i assistencials sota la gestió de la Fundació Salut Empordà, concertats dins la xarxa pública, i amb una representació eclesiàstica que continua present i que ha contribuït a l’estabilitat en la governança de la institució.
Des de la segona meitat del segle XIX, la presència a Figueres d’escoles religioses ha estat important. També, ha estat diversa la seva funcionalitat. Unes més dirigides a les famílies més benestants; altres, més encaminades als sectors més populars.

Actualment, l’escola pública comparteix l’ensenyament infantil i primari amb les tres escoles concertades: Cor de Maria, Escolàpies i la Salle. I aquestes dues l’ensenyament secundari amb els cinc instituts de Figueres. L’escola democràtica, cohesionadora i catalana, un èxit col·lectiu. Amb les lleis d’educació de la democràcia, l’escoles religioses concertades, també, han fet un salt qualitatiu i quantitatiu important en la seva funció socialitzadora i en queda una altre d’important a fer per a combatre la segregació escolar i fomentar una distribució equilibrada de l’alumnat entre tots els centres educatius sostinguts amb fons públics.

Actualment, l’acció social de l’Església passa per les entitats. Abans més lligada a la beneficència i amb el temps s’ha anat transformant cap a una acció des del respecte de la dignitat de la persona humana, basada en l’acompanyament com a via de promoció personal i social, i a combatre les desigualtats socials. A Figueres, les entitats socials d’església, com Càritas i la Fundació Sant Vicenç de Paül, amb el projecte Ksameu, són una peça clau del tercer sector social, com a prestadores de serveis que treballen per la inclusió i la cohesió social, amb especial atenció als col·lectius més vulnerables de la societat figuerenca i empordanesa. Una funció d’intervenció socioassistencial i de reivindicació d’una major justícia social.

Els primers vint anys de Josep Pallach

Article publicat al Setmanari Alt Empordà (4 de febrer de 2020)

Aquest 10 de febrer es compleixen 100 anys del naixement del pedagog i polític figuerenc Josep Pallach. La seva va ser una vida d’un combat ple d’il·lusions però, també, dura, difícil i curulla de penalitats. Ara i aquí, recordem la seva etapa figuerenca, d’un temps de dictadura, república, guerra i exili.

Fill d’una família humil i d’arrel pagesa, republicana i d’esquerres

Josep Pallach i Carolà havia nascut a Figueres el 10 de febrer de l’any 1920, essent el primer dels dos fills. El segon fill de nom Emili -que fou regidor a l’Ajuntament de Figueres i diputat al Parlament de Catalunya pel PSC- naixia tres anys més tard. Una de les conviccions que Josep Pallach va tenir més arrelades tota la vida va ser Figueres. L’ombra de la Figueres de la seva infantesa el va acompanyar a l’exili i al llarg de tota la seva vida va tenir una gran estima per a la nostra ciutat. Portava Figueres en el seu cor, des que va néixer en el sí d’una família humil, d’arrel pagesa i originària de Borrassà, que vivia en una casa llogada al carrer de Sant Josep -ocupada avui per un altre edifici i que limita amb la que després seria la residència familiar dels Pallach, al número 14 del carrer de Sant Vicenç-. 

Miquel, el pare, primer treballà a la companyia ferroviària, després tingué la feina de recollir, dues vegades al dia, les saques de correspondència a l'estació, que li permetia complementar els migrats recursos familiars derivats de l'ocupació de pollaire com a ajudant de la seva dona. Aquesta, de nom Joaquima i coneguda per Quimeta, comprava i venia ous, conills, gallines i pollastres en diferents mercats setmanals i que es venien a Barcelona. També, va tenir, durant 50 anys, una parada de “gallinaire” al mercat de Figueres.

Quan Josep Pallach nasqué, era alcalde en Marià Pujulà i la ciutat de Figueres vivia un procés de modernització i registrava un impuls demogràfic important. Però, també s'ha de remarcar que aquest desenvolupament impulsat per la Primera Guerra Mundial, amb creixement de la indústria i de les exportacions, també es va disparar la inflació, el preu dels aliments bàsics i no varen millorar els salaris. Son temps de fortes desigualtats socials i, també, convulsos políticament amb el cop d’Estat de Primo de Rivera del setembre de 1923 que obria una dictadura que es perllongaria fins a finals del gener de 1930. Temps que va portar a molts joves a prendre compromís polític.

D'aquesta època, anys més tard, Pallach explica a Baltasar Porcel, en un llibre que aquest publica l'any 1977, la influència de l'ambient familiar: “Em penso que molt. En primer lloc, jo sempre he anat als mercats amb el pare, hi veia gent, els pagesos tal com són. I Figueres, d'altra banda, és una vila liberal, d'esquerres. De l'esquerra a Figueres, se'n deia Federació Republicana Socialista de l'Empordà. Era filla d'Abdon Terradas, de Monturiol i de Pi i Margall, perquè aquest va ser diputat per l'Empordà. És a dir, era una esquerra avançada socialment. Llavors, ja a vuit o nou anys, jo vivia la política a casa meva, perquè el meu pare era de l'Esquerra...”. Cal dir que el seu pare va ser elegit regidor a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.

Deixeble del mestre Josep Pey

La primera escola que va anar en Josep, durant dos anys, fou l'escola religiosa de les Franceses. Col·legi, que 60 anys després, l'any 1983, fou convertit en escola pública, i a proposta de la comunitat educativa se li va atribuir el nom de Josep Pallach, en un procés que va generar, en l’àmbit municipal, una forta polèmica. El nom d'Escola Josep Pallach és oficial des de l'any 1986.

Després, Pallach anà a l'escola laica del Col·legi Empordanès, que uns anys abans, a l’inici del curs 1921-1922, passaria a dir-se amb aquest nom deixant l’antic de Col·legi Ramis. Amb el canvi de nom, la retolació també es va fer en català, igual que ja s’hi feien les classes. Amb motiu del Cop d’Estat de Primo de Rivera, el seu propietari i director Rafael Ramis marxà a l’exili i l’escola fou regentada i dirigida per Josep Pey, que fou el mestre que tingué Josep Pallach. Amb ell va tenir un mestre que el va marcar profundament. Josep Pey, un home amb una trajectòria exemplar, amb una capacitat innata com a ensenyant, i exemple de l'amor que es pot arribar a establir entre un mestre i els seus alumnes. 

 

Josep Pey va convèncer a Miquel Pallach que el seu fill havia d'estudiar. Així, Josep Pallach va fer el batxillerat que aleshores durava 6 anys en 3, des del curs 1933-1934 fins al curs 1935-1936 és alumne a l'Institut i concorre als exàmens per lliure. Les seves notes: una matrícula d'honor en l'assignatura d'Ètica i Rudiments del Dret; set sobresalients, dos notables i setze aprovats. En acabar el batxillerat estudià a l'Escola d'Arts i Oficis.

Articulista des de ben jove

Fou també en aquests anys quan Pallach fa les seves primeres intervencions públiques i s'inicià amb els seus primers articles i treballs de caràcter polític. Amb només 12 anys fa el discurs de salutació a la Festa cultural del Col·legi Empordanès essent les seves primeres paraules de benvinguda als representants municipals, Josep Puig Pujades i Eudald Soler, «com a primeres autoritats que han pogut passar amb el cap dret aquest llindar», recordant «laDictadura, va trobar sempre al pas de la porta una tanca que impedia el lliure accés dels seus homes». Un discurs clarament polític que ja feia entreveure els seus dots d’oratòria i la seva capacitat de lideratge.

Set dies després, a l’acte de repartiment de premis als alumnes més aprofitats de totes les escoles de Figueres, fou un dels dotze premiats amb una llibreta de la Caixa de Pensions amb 5 duros. Aquest mateix any, el 18 de novembre de 1932, assisteix al míting d’ERC al Teatre El Jardí i juntament amb altres nois, Jaume Cairó, a la represa democràtica fou un destacat militant del PSC, Albert Pey, Joaquim Aupi i Paquito Canet, fan entrega al president Francesc Macià d’un ram de flors amb les banderes catalana i federal. Un bon estudiant amb una sòlida formació compatible amb una creixent conscienciació política.

L'any 1933, amb 13 anys, obté un premi escolar, dotat amb 25 ptes., en un concurs convocat per l'Ajuntament amb motiu del segon aniversari de la República. El treball tractava sobre la proclamació de la República dos anys abans, i deia: “...14 d'abril. Quan es tenen onze anys, la història és un llibre d'imatges, la proclamació de la Segona República, un matí de llum i banderes, apareix com el cimall mateix de la marxa dels temps...”. Sobre aquest tema, República, Llibertat, Autonomia, foren premiats vuit alumnes, la meitat del Col·legi Empordanès, entre els quals, Jaume Cairó.

Tot seguit, Josep Pallach s’estrena com a articulista a l’Empordà Federal com a cronista d’actes i activitats que tingueren lloc al Col·legi Empordanès. Un primer, signat conjuntament amb Ramon Costa, titulat Festa Escolar és una crònica del festival homenatge al director de l’escola, Josep Pey, celebrat el 8 d’abril de 1933. A l’estiu, escriu dos nous articles, Fi de curs i Excursió a Canet, extenses cròniques d’aquestes activitats escolars.

Amb només tretze anys comença a publicar articles de reflexió política a l’Empordà Federal sota el pseudònim Xaval. Entre el setembre de 1933 i el setembre de 1934 publica nou articles: Opina el poble; El primer acte del nou govern; La situació política espanyola; Mirant a Espanya. Si ells tomben la cadira, nosaltres bolcarem la taula; Macià, mort; Obrer, demà, tu votaràs i votaràs l’Esquerra; Derivacions possibles de la victòria de les esquerres; L’assemblea de Madrid i Hem pagat prou? L’Assemblea de Madrid. Uns articles escrits a l’edat de 13 i 14 anys que demostren no tan sols una consciència política, sinó, també, una gran maduresa analítica i reflexiva.

Amb 14 anys, juntament amb altres companys, sota el nom de Joventut impulsen una revista infantil, domiciliada al Col·legi Empordanès i amb una redacció d’alumnes d’aquesta escola, que en paraules de Pallach, que n’assumeix la direcció, a l’article de la portada del núm. 1 sota el títol Qui som i on anem explica els objectius del nou quinzenari, «una Catalunya forta, una Catalunya culta» i per això volen tractar els assumptes escolars i les activitats culturals i esportives, deixant de banda la política. També, en la seva època d’estudiant de batxillerat col·laborarà amb la revista de l'Institut, Styl·lus, on a la seva tercera època, entre el 21 de novembre de 1935 i el 30 de gener de 1936, estarà dirigida per Josep Pallach i arribarà a publicar un conte, La pobra gossa.

Els primers combats polítics

Josep Pallach va viure la política des de ben petit, l’ambient familiar va ser determinant en aquest sentit. A les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 escriu un article adreçant-se als treballadors i reflexionant sobre que cal votar, «jo, amic obrer, si estesim en altres latituds i en altres temps, t’aconsellaria que votessis una candidatura socialista o bé una d’un partit de classe», descartant així el vot a les candidatures de la Unió Socialista de Catalunya (USC), Partit Comunista (PC) i, fins i tot, del Bloc Obrer i Camperol (BOC), que poc temps després hi entraria a militar, «deixaràs la seva papereta per no considerar-la encara prou digne de la teva confiança». A part d’una forta crítica a les candidatures dretanes de la Unió Ciutadana (Lliga) i la dels republicans radicals. El seu posicionament venia determinat per paper de les diferents forces polítiques en temps de la Dictadura, «davant d’aquestes candidatures n’hi ha una altra. És la de l’Esquerra, és la dels homes que es jugaven la vida durant la Dictadura, és la dels homes que foren exiliats i empresonats, és la dels homes que proclamaren la República, és la de Macià, és la de Companys, és la de les esquerres unides». La Federació Republicana Socialista de l’Empordà guanyà d’una forma contundent amb el 60% dels vots. 

 

Poc temps després, començava a créixer un malestar a les classes populars, conseqüència de la victòria de la coalició entre el Partit Republicà Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de novembre de 1933, pel procés de pèrdua de llibertats i d’involució de les transformacions socials que s’havien guanyat durant el primer bienni progressista (1931-1933), que va portar a molts joves, amb una clara consciència social i de classe, a adoptar posicions més radicals. És el cas de Josep Pallach que es distancia ideològicament del seu pare en considerar l’Esquerra massa tova. Ell mateix ho explicà a Baltasar Porcel: «Era l’època en què ja s’anava cap al Bienni Negre i jo deia que si havíem d’escollir entre la dictadura blanca i la roja, escolliríem la roja. Això en un noi de tretze o catorze anys és terrible, perquè demostra fins a quin punt la radicalització va pesar...en fi, vingué una radicalització que havia de repercutir en adolescents com jo. Era lògic que pensés que l’Esquerra era massa moderada». És així com la seva primera militància política fou a les joventuts del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i quan aquest partit es fusiona amb de l’Esquerra Comunista, el 29 de setembre de 1935, fundant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), Pallach hi participa activament en molts actes de propaganda i en fou el secretari de les joventuts a Figueres.

Pallach inicia l’any 1936 amb una intensa militància les joventuts del POUM, al mateix temps que es prepara pels darrers exàmens de batxillerat i continua amb la publicació de nous articles a l’Empordà Federal amb el pseudònim de Xaval, 40.000 vots menys; Que n’heu fet de l’Estatut? i Carta a un republicà, sobre el nou escenari polític amb motiu de les eleccions de febrer que donarien la victòria al Front Popular i en aquest darrer alerta dels perills que amenacen la República, com una premonició dels fets que esclatarien tres mesos després.

Guerra i exili

Amb 16 anys la vida de Josep Pallach estarà farcida d’aventures de tota mena: la guerra civil, la guerra dins la guerra que foren els fets de maig del 37 que tant el varen marcar políticament per a la resta de la vida, la guerra viscuda des del front. Ell mateix ho explica: «vista amb la il·lusió dels setze anys, la guerra significa anar de voluntari i jo m’hi vaig apuntar. Quan vaig arribar al quarter de Lenin, a Barcelona, em van cridar de l’Executiu, perquè hi havia hagut una moció del pare, que deia que jo tenia només setze anys i no podia allistar-me, que em quedés a Figueres...Vaig intervenir de manera activa, des d’aquell moment i fins al 37, en la vida política del partit. Vaig participar en actes públics, sobretot amb les Joventuts i amb en Nin; cada cop que en Nin venia a les comarques gironines, jo l’acompanyava i parlava en nom de les Joventuts...Al front, no hi vaig fins que mobilitzen la meva lleva, a principi del 38».

Abans però de l’anada al front, Pallach dirigeix la nova etapa del periòdic d’esquerra Avant..!, òrgan del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica, des de desembre del 36 a març del 37, publicant en cadascun dels catorze números editats la seva opinió a primera plana sota el títol Full setmanal. Al mateix temps, desplega una intensa activitat en actes polítics i com a conferenciant. Crea juntament amb Josep Jordi i Enric Sellés un comitè de Cultura i Art, amb l’objectiu de la salvaguarda del patrimoni. El març de 1937 publica el seu darrer article a l’Empordà Federal, Perdent el temps?, «Bona llavor de cultura s’està sembrant. Però i si mentre guanyem la guerra, penséssim en no perdre del tot aquell esperit de ciutadania modèlica...no creieu companys en què guanyaríem la primera revolució sobre nosaltres mateixos, sobre els nostres instints primaris que cap manca ens fan per a frescar el gran camí de les més altes justícies socials?».

Viu amb molta tristesa els Fets de Maig del 37 que comportaran la dissolució del POUM i la persecució per part dels comunistes estalinistes, «va ser una sorpresa, per a un noi de disset anys, de veure com una gent que eren amics fins llavors, amb els quals fins i tot havíem estat aliats, els comunistes, resultaven capaços d’agafar gent a la qual estimaves, i assassinar-la...I sobre el leninisme i el trotskisme, vaig fer després una reflexió molt influïda per aquesta experiència».

Pallach escapa de ser detingut pels comunistes al marxar de Figueres i anar a Roses, a fer de mestre a una escola de la CNT, sindicat al qual s’afilia després de ser expulsat de la UGT. Després, l’any 1938, la seva lleva és mobilitzada i va al front essent destinat al Batalló Disciplinari de la 27 Divisió per haver militat al POUM. Fou detingut fins que va començar la retirada, «així es produïa la meva primera detenció, obra dels comunistes».

El 1939 Josep Pallach, amb 19 anys, va fer la retirada amb un periple a través dels camps de concentració a l’altre costat dels Pirineus, primer és conduït al camp de concentració de Sant Llorenç de Cerdans, i després passarà pel camp d’Amélie-les-Bains i finalment el de Sant Cebrià d’on escaparà. A punt de fer 20 anys començava el seu exili amb un fort compromís que relliga totes les seves aventures vitals tant en el si de la clandestinitat com fora d’ella, la intensa dedicació a les seves dues grans passions: la pedagogia i la política. Un nou combat polític al servei de la democràcia, el socialisme i Catalunya.