A la conferència d'Atenea, d'ahir divendres, Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà: un projecte de la burgesia figuerenca, juntament amb el llibre, La Caixa de l'Empordà per a la Vellesa i d'Estalvis, reivindico el
compromís públic d'una burgesia figuerenca que avui no existeix, i
per això, crec que és de justícia conèixer i difondre la
trajectòria d'uns homes que, tot i defensar els seus interessos
particulars, varen mantenir una actitud compromesa amb el bé
general, generant projectes comuns amb el govern de la Ciutat.
Una
reivindicació que faig des de l'esquerra. Des del meu posicionament
ideològic, sense cap afiliació partidista, dins el socialisme
democràtic.
I
com a socialista, defenso que la burgesia figuerenca tinguè un
paper clau en la construcció de la ciutat moderna i en el
desenvolupament social, cultural i econòmic de Figueres de mitjans
del XIX al primer terç del XX .
La
transformació de la ciutat que, tantes vegades, hem posat
d'exemple, va ser fruït del lideratge de l'acció municipal, la
Figueres republicana, de 1899 – 1936, amb dos intervals de governs
conservadors, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i des dels
Fets d'Octubre del 34 fins el febrer de 1936. Una governança que generà acords i
consensos amb la Mancomunitat de Catalunya, presidida per la Lliga
Regionalista (1914-1923), i amb una burgesia local que participà
activament en projectes comuns.
Remarcar que
aquesta transformació viscuda al primer terç del segle XX s'inicià abans, des de mitjans del XIX, de
la mà, fonamentalment, de la burgesia agrària, dels hisendats. D'una burgesia, com deia, que defensava els seus interessos particulars, però,
també, s'implicava en els afers públics de la ciutat, creant
espais de consensos amb la municipalitat.
Aquesta burgesia figuerenca, sobretot, les grans famílies d’hisendats,
inicià un procés de decadència al llarg del primer terç del segle
XX que porta al cronista Josep M. Bernils a escriure: «Totes
aquestes famílies anaren a mal borràs i es pot dir que es va acabar
la seva potestat i varen desaparèixer pràcticament del tot en
aquests primers trenta anys del segle XX».
L’historiador
Pere Gifre, en una conferència titulada «Quan a Figueres hi havia
burgesos honrats», ho resumeix d’una manera molt clara: «El 1939
ho talla tot i de socarel. El 1939 no és sols la derrota, és la
desaparició de les institucions, d’unes institucions que s’havien
guanyat el lideratge d’una societat dinàmica. El dinamisme
econòmic intern també quedava tallat. Les decisions vindrien de
fora. Els “descendents” d’aquells burgesos honrats de 1599,
reconeguts per la seva vàlua, desapareixen. El seu lloc, encara que
no serà el mateix, serà ocupat per uns altres, aprofitant un fet
extern, el turisme de masses, per construir a cor què vols».
El
1939 ho talla tot i de socarel:
la Junta municipal de Protecció de Menors, la Cambra Agrícola de
l'Empordà, l'Ateneu Empordanès de Barcelona, les societats i
casinos, ... i una nova estructura econòmica que veu susbtituïda la
iniciativa emprenedora pel guany fàcil i ràpid, primer,
l'estraperlo, i després, l'especulació. Una economia,
fonamentalment, de serveis amb un mercat laboral de poca
qualificació, en detriment de l'economia productiva.
Tot
plegat, amb una societat civil molt diferent de la d'abans del 39.
Més individualista, sense implicació en un projecte comú de
ciutat, més preocupada pels seus interessos particulars que amb les
coses del bé comú, que, a vegades, converteix el mecenatge en
negoci o que presideix entitats, com hem vist aquesta setmana,
confonent el servei a l'interès general amb el benefici privat.
