Cambra Agrícola de l'Empordà. Arquitectura, economia i societat

Brau Edicions (novembre, 2016)

Autors del llibre: Joan Armangué, Joan Falgueras i Albert Testart


A partir d'avui a les llibreries

 

El llibre ens presenta un detallat i documentat recorregut per la vida d’una institució creada pels sectors més dinàmics i moderns de la burgesia agrària empordanesa a principi del segle XX. La Cambra responia a les necessitats econòmiques i al projecte polític d’una ciutat i d’una comarca en plena expansió. Responent a aquestes inquietuds, obriren delegacions i sucursals més enllà dels seus límits geogràfics (Girona, Palafrugell, Hostalric i Santa Coloma de Farners) fins a assolir un lideratge en tota la demarcació gironina. Però també, amb visió de país i d’influència al més alt nivell, nomenaren representants a Barcelona i a Madrid.

El llibre identifica la totalitat de les personalitats involucrades en el projecte de construcció d’aquesta eina per al progrés agrari empordanès a partir d’una breu biografia de cadascú. Un llistat que ens permet observar la seva transversalitat ideològica i professional. Des de grans hisendats terratinents fins a diversos professionals del sector, així com s’entreveu un ric ventall ideològic: des de conservadors fins a republicans. Entre els més destacats: Eusebi de Puig, Lluís Mª Jordi i Carles Jordà.

Una de les actuacions més remarcades de la Cambra i que tindrà una visibilitat dins la configuració urbana figuerenca, serà la construcció d’un interessant edifici modernista a la Rambla que serà la seva seu institucional. L’anàlisi del procés d’edificació, els seus promotors i les negociacions amb els diferents ajuntaments, és per si mateix un exemple de la importància que tingué la Cambra, i del seu potencial, a la Figueres de la primera dècada del segle XX.

Un edifici d’indubtable interès i valor arquitectònic, paral·lel a l’impuls urbanístic de tombants de segle que viu la ciutat. Una construcció que sobreviu a la fi institucional de la Cambra al 1939, però que no pot superar els canvis que impulsà el franquisme local als anys seixantes davant d’una completa indiferència a tots nivells. Serà derruït al 1968.

Un altre element d’estudi serà el Butlletí que edita la Cambra i que al llarg de més de dos-cents números permet analitzar i interpretar de forma detallada la vida interna de la institució, els seus projectes, la seva activitat, la seva expansió, però també, finalment, el seu estancament. Entre els capítols a destacar cal assenyalar el referit a les obres hidràuliques, el famós pantà de Crespià, i el dels diferents projectes d’infraestructures de comunicacions i transport a nivell comarcal: ferrocarrils i carreteres.

SUMARI:

Pròleg.  PERE GIFRE


La (des) construcció d’un projecte social i econòmic per a l’Empordà. ALBERT TESTART

• El camí cap a la Cambra Agrària
• La fundació
• L’expansió territorial
• Activitats i serveis
• L’impost de consums
• El suro, el vi i l’oli
• Obres hidràuliques
• Infraestructures de comunicacions
• Política de foment comarcal
• El món educatiu
• La ideologia pairalista
• Els anys de la dictadura
• Els anys republicans
• Conclusions

La Cambra d'Azemar i la transformació arquitectònica de la Figueres del S.XX". JOAN FALGUERAS 

• Propòsit
• El lloc del Saló de la Placeta
• Figueres i Azemar en el contex de l'arquitectura catalana del canvi de segle
• L'ofici d'arquitecte en la construcció de la seu de la Cambra
• El final de la Cambra en el context cultural de mitjan segle

(Des) construcció d'un edifici modernista. JOAN ARMANGUÉ

• La primera Junta Directiva, l’impulsora de la construcció de l’edifici modernista
• Del carrer de la Barceloneta a la placeta de la Rambla
• Inauguració del nou edifici per les Fires i Festes de la Santa Creu de 1901
• De l’intent de compra de l’edifici a les pròrrogues del contracte d’arrendament
• Una subhasta pública amb polèmica
• El silent camí vers la destrucció de l’edifici modernista
• De la indiferència ciutadana a la ironia de Carles Fages de Climent
• La destrucció d’un edifici com a efecte sensibilitzador d’una ciutat adormida
• Recuperar la memòria d’un casal abundós de petita història
• Directius de la Cambra Agrícola de l'Empordà (1900-1939)

 

200 anys de teatre a Figueres

Article publicat a El Punt/Avui

 (28 de novembre de 2016)

Les activitats Converses a el Jardí. Xerrades sobre l’escena teatral i la funció dels teatres municipals, en el marc del centenari del Teatre El Jardí (1916-2016), formen un bon programa per acostar el teatre al públic, però, possiblement, deixen oblidada la seva pròpia historia i la del teatre a Figueres: 200 anys del teatre a Figueres, 100 anys del Teatre El Jardí, 33 de la seva municipalització i 25 de la seva remodelació.

La reedició del llibre Història del teatre a Figueres (1816-1991), publicat per l’Ajuntament de Figueres l’any 1991, actualitzant-lo fins als nostres dies, possibilitaria divulgar la història de dos segles de teatre a Figueres, en el període 1816-2016. Una oportunitat, per a molts, sobretot pels més joves, per descobrir els orígens de la vida teatral figuerenca i la seva evolució fins a l’actualitat; des dels primers espais teatrals, la Casa de Comèdies i el Saló de la Placeta, passant pel Teatre Municipal de Josep Roca i Bros, de mitjan segle XIX, i el Teatre El Jardí de Llorenç Ros, d’ara fa 100 anys, fins als nous espais escènics.

També, l’oportunitat de valorar com la societat figuerenca de principis del segle XX va tenir l’empenta i la capacitat d’aixecar dos teatres, a partir de la iniciativa de dos empresaris industrials figuerencs, Carles Cusí de Miquelet amb la Sala Edison, primer projecte de l’any 1904 i la tercera reforma i ampliació inaugurada l’any 1914, i Pau Pagès amb el Teatre Cinema El Jardí de l’any 1916. 
 

En la història centenària d’aquest darrer, cal fer memòria d’un moment clau com va ésser la seva municipalització. En el llibre Compromís amb Figueres. Una cant a la vida de Josep Casero i Maria Rosa Ymbert, editat per Edicions.cat l’any 2013, ho explico així: «Un tema que no podem oblidar, la compra del cinema El Jardí per convertir-lo en teatre municipal, i a on la Maria Rosa Ymbert va tenir un paper destacat com a impulsora de la iniciativa. En un dels darrers plens del primer ajuntament democràtic, el 18 d’abril de 1983, es va aprovar l’adquisició del teatre-cinema El Jardí i terrenys annexes. La compra no va estar exempta de polèmica. El preu de l’operació, per un costat, que va fixar-se en 50 milions de pessetes a pagar en un termini de 20 anys al 15% d’interès sobre la quantitat pendent d’amortitzar, donant un valor global de gairebé 139 milions de pessetes i, conseqüentment, una anualitat constant de 6,9 milions de pessetes. I d’una altra banda, l’oportunitat i conveniència de la seva adquisició. Tot plegat, l’acta del Ple reflecteix un debat viu amb divisió d’opinions dins els mateixos partits. El resultat final, 15 vots a favor (5 del PSC, 4 de CiU, 2 d’UCD, 2 del PSUC, 1 d’ERC i 1 d’Independents de dretes); 2 abstencions (1 de CiU i 1 d’UCD); 2 regidors d’UCD no varen votar i 2 regidors del PSC no van assistir en el Ple.

Maria Rosa Ymbert, com a regidora de Cultura, va comptar amb el suport de l’alcalde Eduard Puig Vayreda, que va acabar convencent a bona part de CiU, va defensar i argumentar la seva compra durant el ple municipal. Amb aquesta adquisició Figueres tornava a tenir un teatre municipal, recollint, en aquest sentit, l’aspiració de l’àmbit de teatre del Congrés de Cultura Catalana a l’Alt Empordà (1977) i dels grups teatrals locals. En el mateix Ple, també es va deixar clar perquè l’opció era El Jardí i no la Sala Edison. El millor estat de conservació, un escenari gairebé el doble de gran i la seva major capacitat van ser elements decisius a l’hora de prendre la decisió. Sense deixar de banda, la major predisposició dels propietaris a vendre.

Amb la representació del Café de la Marina, el 6 de maig de 1983, durant les Fires i Festes de la Santa Creu, es va fer el primer espectacle en el Teatre Municipal El Jardí. A l’any 1991, sota l’alcaldia de Marià Lorca, després d’unes importants obres de rehabilitació i reforma el teatre va passar a tenir unes condicions òptimes. I finalment, a mitjan primera dècada d’aquest nou segle, en la meva etapa a l’alcaldia, una nova actuació de millora va posar el teatre municipal al dia. Tot plegat, un procés de millores arquitectòniques i tècniques que l’han situat com un teatre de referència a Catalunya.» 

Finalment, la trobada programada entre companyies, actors, directors, tècnics i addictes al teatre en general per explicar anècdotes, recordar moments i, sobretot, fer la fotografia del bon moment present és un acte de justícia, perquè la gent que hi participa dóna sentit al teatre. Però el bon moment del teatre figuerenc no ha d’oblidar a tota aquella gent que al llarg de la història del teatre a Figueres, en moments més difícils i complexos, van mantenir viva l’escena teatral a la ciutat.

La Caixa de l'Empordà, un projecte dels hisendats empordanesos

Ahir, a Can Miqueló, seu del Centre d'Estudis del Baix Fluvià, a Torroella de Fluvià, parlant sobre els hisendats empordanesos com a promotors de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà. Una burgesia, que i tot i defensar els seus interessos, varen mantenir una actitud compromesa amb el bé general, generant projectes comuns i creant espais de consensos amb la municipalitat.

Rafael Ramis, un ferm lluitador (vídeo de la conferència)

Clica a Vent del Nord TV per a visionar la conferència Rafael Ramis, un ferm lluitador.

  

Reivindiquem Rafael Ramis

La conferència d'Atenea del Casino Menestral Figuerenc tenia un clara finalitat: rescatar de l'oblit la llarga lluita de Rafael Ramis i Romans (Figueres, 1880-1936).
Reivindicant la seva memòria i la seva trajectòria com a mestre, periodista i polític; pel seu compromís social, cultural i cívic; en definitiva, com un ferm lluitador per la llibertat, per la defensa de la llengua catalana, dels drets nacionals de Catalunya i dels valors republicans i socialistes, en la construcció d’una societat més igualitària, més lliure, més fraternal, més justa.
D’aquí que recordar i reivindicar a homes com Rafael Ramis, que en moments difícils, treballaren i lluitaren per la ciutat i pel País, «deixant l'emprempta de la seva immaculada honradesa i del seu esperit organitzador» en paraules de Puig Pujades, és un acte de justícia.
Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que varen omplir la sala del Casino Menestral. La seva assistència contribuí que l'acte fos, tambè, un homenatge i un reconeixement a Rafael Ramis, desprès d'un llarg silenci de 80 anys des de la seva mort.

Rafael Ramis, el rescat d'un oblit