Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (8 d'agost de 2017)
Pelai
Sala i Berenguer és un dels molts personatges oblidats a l’Empordà;
un oblit que, fins i tot, s'estén a Cadaqués, la seva vila natal.
Aquesta situació, sens dubte, és fruit del llarg silenci del
franquisme, al qual hi hem d'afegir la recuperació selectiva de la
memòria històrica, duta a terme durant els temps de la represa
democràtica; ambdós factors, combinats amb els buits avui existents
en la nostra historiografia local i comarcal, han fet que la seva
figura hagi quedat arraconada de manera injusta. Una situació que
aquest article vol contribuir a redreçar.
Una
llar culta, republicana i compromesa
El
20 de juny de 1909, Pelai Sala i Berenguer naixia a Cadaqués. Era
fill d’Iu Sala i Pomés i Anna Berenguer (Anita).
La seva mare,
Anita,
havia nascut a Santiago de Cuba; un fet molt habitual en aquella
època, a causa de l’emigració per mar cap a Amèrica de molts
cadaquesencs. Pelai era el fill petit de la parella i tenia tres
germans: Maria, la gran, era filla d’un primer matrimoni d'Iu,
mentre que els altres dos, Josep i Úrsula, eren fills d'Iu i Anita.
Les arrels de la família estaven molt vinculades al poblet
empordanès: només l'avi patern de Pelai era originari de Blanes,
però els altres avis havien nascut a Cadaqués.
El
pare de Pelai, Iu Sala, era un home compromès políticament i que
tenia molta iniciativa. De jove, havia treballat a la pesca i la
navegació marítima; de fet, va arribar a ser capità de vaixell,
càrrec que va acabar abandonant per dedicar-se al comerç, ofici que
va compaginar amb la salaó de peixos que ell mateix capturava.
Republicà
federal convençut, Iu Sala va arribar a ser regidor-síndic de
l’Ajuntament cadaquesenc. En aquell Cadaqués bulliciós de finals
del segle XIX i de principis del XX, Sala va brillar com un activista
social i cultural: durant els biennis 1902/1903 i 1906/1907
va
ser
el President de la societat l’Amistat
–més
coneguda
com el Casino
o, en períodes anteriors, societat La
Benéfica–. També
va ser
director
gerent de la societat mercantil Art
i Joia,
de la qual n'arribaria a presidir la societat recreativa i cultural.
En
paral·lel, Iu Sala va fundar, amb Àngel Trèmols i Antoni Julià,
el quinzenari local Sol
Ixent (1923-1935),
i sempre formar part de la seva redacció. No és rar, doncs, que
l'any 1931, quan Iu Sala va morir, Sol
Ixent
li dediqués un emotiu obituari. En aquest, s'hi podia llegir la
notícia que, en plena Dictadura de Primo de Rivera, els seus enemics
"l'acusaren de separatista i d'àcrata, i el nostre amic fou
processat, empresonat, perseguit, molestat, coaccionat i privat dels
mitjans de treball i de vida, i hagué d'abandonar la vila, però,
ferm en les seves conviccions, no abandonà pas la lluita».
La
marxa obligada d'Iu Sala a Barcelona, el va obligar, sens dubte, a
menar una nova vida. Ara bé; un cop instal·lat a la capital
catalana, Sala no es va oblidar mai ni de les seves conviccions
polítiques, ni dels seus lligams afectius i culturals amb la vila
empordanesa.
Tot
i que, a partir d'aleshores, la presència dels Sala-Berenguer a
Cadaqués va quedar restringida als estius i als Nadals, pare i fill
continuaven col·laborant amb Sol
Ixent
–Iu va ser el redactor en cap durant els dos últims anys de la
seva vida–; al mateix temps, la família participava en qualsevol
iniciativa que afavorís i modernitzés el poble. D'aquesta manera,
Iu i els seus fills Josep i Pelai van formar part del grup de
«cadaquesencs de naixament o cor, residents a fora» que, el 4
d’abril de 1930, van presentar un escrit a l’Ajuntament,
preocupats pel progrés i el benestar de la vila.
En
aquell text, els firmants instaven el consistori a tirar endavant un
projecte que consideraven cabdal per poder millorar la vida de veïns
i estiuejants: un servei d’abastiment d’aigua potable i la
creació d'una xarxa de clavegueram. Entre els homes amb visió de
futur que firmaven aquella petició també hi havia, entre d'altres,
Gaietà Rahola, Frederic Comas, Manuel Escofet, Joan Albert Escofet,
Josep Umbert, Joan Riberes, Josep Xirau, Josep Costa, Eladi Escofet,
Sebastià Rahola, Baudili Escofet, Josep Berenguer, Pius Rahola, F.
Estragués, Joaquim Duran, Hermengild Bosch, Gaietà Rahola Quirch,
Joaquim Guitert, Victor Rahola, Antoni B. Pont i Carles Rahola.
L'escrit,
de passada, feia una defensa aferrissada dels beneficis que els
comportava el turisme: «Hoy por hoy, el turismo constituye la
principal y casi única fuente de riqueza de nuestra villa y que el
turismo y la explotación de las bellezas naturales de nuestras
costas, está llamado a ser un factor de imponderable fuerza para la
vitalidad y progreso de nuestra hermosa población». La instància
estava oberta a noves adhesions, que es podien fer efectives a la
Llibreria que Iu Sala tenia a Barcelona, situada als soterranis de la
Plaça d’Espanya.
L'advocat
que parlava en català
Iu
Sala i Pomés va ser un home popular i una peça clau en la història
moderna de Cadaqués; de fet, el seu record s’ha transmès de
generació en generació. La figura de Pelai Sala i Berenguer, en
canvi, ha acabat engolida per l'oblit. La culpa d'aquesta
desaparició, en part, es deu als condicionants esmentats al principi
de l'article; ara bé, també cal afegir-hi alguns factors biogràfics
adversos, com el fet que, igual que tants altres catalans, s'hagués
d'exiliar a l'Amèrica del Sud, on va menar una carrera professional
lligada al món de l'edició.
Un
primer tast d'aquest món, com hem vist, el va fer a través de la
revista Sol
Ixent.
Molt abans d'això, esclar, Pelai Sala també havia començat a
Cadaqués la seva escolarització, a l'escola de Pelai Prats. Hi va
estudiar fins als dotze anys, quan va fer l’examen d’ingrés a
l’Institut de Girona, on es va matricular per lliure dels dos
primers cursos del batxillerat; els va continuar, també per lliure,
a l’Institut de Figueres, on va obtenir el títol a disset anys.
Coincidint
amb el trasllat forçós de la família a Barcelona, Pelai va
començar la carrera universitària a la Facultat de Dret, on es va
llicenciar com advocat a vint-i-dos anys. A finals del 1931, obria el
seu bufet professional en el nou domicili familiar, al carrer Urgell,
núm. 20, de Barcelona. El jove hi vivia amb la seva mare, vídua des
de feia poc per la mort d'Iu, el 3 de juny de 1931.
D'una
manera bastant ràpida, el flamant advocat va anar adquirint un ferm
prestigi professional. El seu creixement personal semblava anar en
paral·lel al d'aquella Barcelona optimista i amb ganes de renovació,
que celebrava la instauració de la República i el restabliment de
la Generalitat. El compromís del jove amb el catalanisme era nítid
i proactiu. Com recorda Julià Guillamon, Pelai Sala va ser «l’home
que parlà per primera vegada en català en els tribunals de
Barcelona».
L'home
de la Unió Socialista de Catalunya
Pelai
Sala es va afiliar a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i, quan
encara no havia complert els vint-i-tres anys, va ser elegit
president de la secció del districte VI de Barcelona, membre de la
junta central i secretari d’actes de la junta executiva de la
Federació Comarcal de Barcelona de la USC, una junta que aplegava
totes les seccions de la ciutat. Sala estava alineat amb el sector
moderat que lideraven Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, un
corrent del qual també en formaven part els figuerencs Josep i
Joaquim Xirau, defensors d’un
socialisme reformista, humanista i liberal, d’un marxisme heterodox
i d’un catalanisme internacionalista que defensava la llibertat de
Catalunya, que no impliqués separació sinó un federalisme de plena
sobirania.
L’any
1934, el conseller d’Agricultura i Economia, Joan Comorera, va
nomenar Pelai Sala el seu representant al Consell Superior de
Cooperació. L’activitat política del jove era cada cop més
intensa. A part dels càrrecs directius de la USC que mantenia a la
ciutat de Barcelona, Sala va col·laborar en l’expansió del partit
arreu de Catalunya, sobretot a l’Alt Empordà. No ens ha
d'estranyar, doncs, que l'any 1934 s'hagués constituït a Cadaqués
una de les cinc seccions de la USC a la comarca; o que l’any 1936,
de les dues seccions que encara en restaven constituïdes, una fos la
de Cadaqués. La seva influència política era evident.
Sala
va ser elegit diputat a Corts a les eleccions el 16 de febrer de
1936. Era membre de la candidatura del Front d’Esquerres a la
circumscripció de Barcelona província i va obtenir 194.866 vots.
Aleshores, només tenia vint-i-sis anys, fet que el convertia en el
diputat més jove de la cambra.
En
una entrevista a Justícia
Social,
mantinguda durant la campanya electoral, Sala expressava dos anhels
que esperava assolir amb el triomf a les eleccions: «retornar al
país la dignitat d’un poble del segle XX» i «donar a la
República un contingut amplament democràtic i social». Unes
expectatives que trencaria l’esclat de la Guerra Civil.
Colpit
pels fets de maig
El
23 de juny de 1936, Sala va participar en la fundació del PSUC,
resultat de la fusió de
la Federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la
Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Al cap de tres setmanes, l’alçament militar del general Franco
iniciava una dura i incruenta Guerra Civil.
Durant
aquest període, Pelai Sala va ocupar càrrecs destacats vinculats
amb la justícia: Magistrat d’Audiència amb destinació a
l’Audiència Provincial de Barcelona i adjunt a la presidència del
Jurat Popular de Barcelona (agost de 1936); Jutge de 1ª instància i
instrucció del Jutjat núm. 8 de Barcelona (setembre de 1936); i
agregat al departament de Justícia (novembre de 1936).
El
28 d’abril de 1937, el conseller de Justícia, Joan Comorera, el va
nomenar sotssecretari de Justícia, amb les funcions de cap superior
dels serveis de Justícia; càrrec que va exercir durant 2 mesos. L’1
de juliol, el nou conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera,
nomenat dos dies abans, li va acceptar la dimissió.
La
decisió de Pelai Sala no era gens aliena als tràgics fets del 6 de
maig, que el govern de la Generalitat no va ser capaç de controlar,
cosa que li havia provocat un fort sentiment de frustració.
Precisament, el 20 de juny, pocs dies abans de dimitir, Sala havia
participat en l’homenatge a les víctimes cadaquesenques d'aquell
trist dia. De fet, la seva vila natal i el Port de la Selva van ser
les dues poblacions gironines que van patir més episodis violents
durant aquella jornada; a Cadaqués, van morir cinc persones, entre
les quals hi havia el mestre republicà Rafael Tasis i dos regidors
de l’ajuntament. L’agutzil Manuel Rahola va poder salvar la vida
enmig de la confusió creada.
L'acte
d'homenatge celebrat a Cadaqués, segons recollia la premsa, va estar
dedicat a les «víctimes innocents d’uns incontrolats al servei de
baixes i inconfessables passions, no de cap ideal noblement sentit i
intel·ligentment comprès». Pelai Sala va ser un dels oradors de la
vetllada i, durant el seu discurs, va condemnar els fets enèrgicament
i va reclamar que aquests no restessin sense ser sancionats. Durant
l'acte, també es van batejar l’avinguda
dels caiguts del 6 de maig de 1937 i
el Parc
i grup Escolar Rafael Tasis.
El
juliol de 1937, Sala va passar a prestar serveis al departament de
Treball i Obres Públiques. A finals de setembre, seria designat pel
Govern de la Generalitat vocal del Tribunal Especial d’Espionatge i
Alta Traició de Catalunya. Com a diputat, participaria en la darrera
sessió de les Corts republicanes, celebrada al Castell de Sant
Ferran l’1 de febrer de 1939, on hi van assistir 62 diputats, entre
ells Miquel Santaló, empordanès resident a Girona.
Exiliat
a l'Amèrica del Sud
Pelai
Sala es va exiliar l’any 1939 i se'n va anar a l'Amèrica del Sud,
per establir-se a l'Argentina, on es va casar amb l'alemanya Gina
Ing. Des d'un punt de vista polític, Sala va ser expulsat del PSUC
l'any 1941 i, aleshores, es va incorporar al Partit Socialista
Català, partit que acabaria confluint més tard en el Moviment
Socialista de Catalunya (MSC). Des d'un punt de vista laboral, el
cadaquesenc va treballar en el món editorial.
Al
cap d'uns anys, el 1949, Sala es va traslladar a Xile, on va
continuar fent d'editor –va dirigir la delegació xilena de
l'Editorial Grijalbo– i, com havia fet el seu pare a Catalunya, va
crear una empresa en el sector pesquer. A Santiago de Xile,
l'empordanès va regentar la Llibreria Catalonia (1964-1970) i va ser
secretari de la Cambra Xilena del Llibre. També va destacar en la
defensa de la llengua i la cultura catalanes. Després d'enviudar,
l'empordanès va tornar a casar-se amb Amanda Palou, una xilena
d’origen català.
Des
de la seva arribada a la capital xilena, Sala va mantenir una intensa
activitat en el Centre Català de Santiago de Xile, on va ocupar els
càrrecs de secretari, vicepresident i assessor de la presidència.
Al mateix temps, va ser fundador i president de la Institució de
Cultura catalana de Xile; va presidir la comissió organitzadora dels
Jocs Florals de la Llengua catalana a Santiago de Xile (1962), dels
quals en va ser mantenidor diversos anys. La seva trajectòria seria
reconeguda per la Institució de Projecció Exterior de la Cultura
Catalana (IPECC), que li va concedir el premi Batista i Roca (1995).
El
guardó feia justícia a la seva important trajectòria cultural
endegada a Xile, on va col·laborar amb intel·lectuals i escriptors
catalans que es trobaven en una situació similar: Oliver, Benguerel,
Ferrater Mora, Guansé, Trabal, Jordana, Pruna... i que en els anys
més difícils per l’edició de llibres catalans, des del Centre
Català de Santiago de Xile, van fer possible la publicació d’obres
seves i d'altres autors, com ara Carles Riba o Josep Carner.
Pelai
Sala només va tornar a trepitjar Cadaqués en dues ocasions, gairebé
al final del franquisme, i ho va voler fer d’una forma silent i
discreta. De qualsevol manera, les seves cartes que escrivia a la
família lluny de Catalunya, expressen el seu amor cap als seus,
l’estima que sentia pel País i pel seu enyorat Cadaqués, com li
agradava anomenar-lo. Pelai Sala va morir a Santiago de Xile, el 19
de juliol de 2002, i la seva mort només va ser recordada per un
nebot seu, dins la secció Bústia
del
diari Avui.
Com
afirmava l’escriptor José Saramago, «cal recuperar, mantenir i
transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l'oblit i
s'acaba en la indiferència»; en concordança amb aquesta tesi, crec
que es fa necessari arrencar de l’oblit la vida i la trajectòria
política i cultural de Pelai Sala i Berenguer. L’Empordà i el seu
enyorat Cadaqués
no
poden restar indiferents a figures d'aquesta magnitud. I
vindicar-los, equival a reivindicar la construcció d'un país més
lliure, més culte, més just socialment i amb igualtat
d’oportunitats per a tothom.
