Rafael Ramis, mestre vocacional

Rafael Ramis Romans (Figueres, 1880-1936). Mestre; impulsor d'un model innovador d'escola laica a Figueres. Polític; participà en la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), l'any 1911. Periodista; fundador, primer director i col·laborador del setmanari Empordà Federal (1911). Durant vuit anys, va ocupar el càrrec de primer tinent d'alcalde (1912-1915) i regidor de l'ajuntament de Figueres (1920-1923). L'any 1922, Ramis va ser el primer regidor socialista al consistori figuerenc.

Va presidir entitats culturals com el Casino Menestral Figuerenc (1916), l'Orfeó Germanor Empordanesa (1917-1920), i la comissió delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1920-1923). També va presidir la Mancomunitat de l'Empordà (1922-1923) i va participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya (USC), l'any 1923.

Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet que, el va dur a participar en l'organització dels fets de Prats de Molló. Durant l'exili mantingué una doble militància: Estat Català i la USC. També, durant el seu exili parisenc, la seva defensa del laïcisme el duria a incorporar-se a la maçoneria.

Va retornar a Catalunya, l'any 1930; establint-se a Barcelona. Funcionari del servei de Cèdules de la Generalitat i professor a l'Escola del Treball. Va fundar i presidir l'Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1933-1934). Morí a Figueres, el 3 de gener de 1936. Va ser perseguit per maçó, deu anys després de la seva mort.

El llibre Rafael Ramis. Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf) és l'assaig biogràfic d'un ferm lluitador que per damunt de tot era un mestre vocacional.

  Col·legi Ramis, referent d'escola laica i innovadora

El maig de 1904, Rafael Ramis va començar una llarga trajectòria educativa al Col·legi Ramis. Al principi, va treballar al costat del seu pare, que va posar a càrrec seu la secció superior, una de les tres de què constava l'escola. El centre formava part de les cinc escoles privades no confessionals, de caràcter laic, existents a Figueres; procuraven compensar l'escassa oferta d'escola pública existent, al mateix temps que competien amb les escoles religioses de la ciutat.

Els primers canvis d'orientació importants al Col·legi Ramis van tenir lloc a partir de l'11 d'abril de 1908, després de la mort de Joan Ramis. En absència del seu pare, Rafael va assumir la direcció del centre i va apostar per modernitzar-lo; així doncs, aquell mateix estiu la premsa local informava que en el Col·legi Ramis es prescindia "por completo de todo lo que no conduzca a crear ciudadanos sanos e inteligentes, conscientes de sus derechos y deberes y desligados de toda preocupación y fanatismo".

Des del principi, Ramis es va esforçar per introduir nous corrents pedagògics a l'escola i, ben aviat, es va convertir en un referent entre els mestres republicans, responsables de les innovacions educatives que tenien lloc a Figueres. Aquest model de renovació pedagògica quedava sintetitzat en els anuncis que Ramis publicava a l'Empordà Federal: "Ensenyança verdaderament pràctica i racional". Entre les primeres accions dutes a terme, destaquen la supressió de les assignatures de Religió i Història Sagrada. També va començar a normalitzar les classes en català, fins que, més endavant, va poder establir tot l'ensenyament en aquesta llengua.

El Col·legi Ramis impartia els tres graus d'ensenyament primari, indistintament per a nois i noies. Els estudis s'anunciaven així a la premsa local: "Primera enseñanza, elemental y superior, en dos grupos graduados. Clases especiales para Señoritas y para Adultos. Lengua francesa. Teneduría de libros. Preparación para el Bachillerato y el Magisterio. Mensualmente se notifica comportamiento del alumno, a sus padres o encargados. Retribuciones módicas. Próxima apertura de una clase de Dibujo lineal aplicado a la Industria, Artes y Oficios a cargo de persona competentísima". Al cap d'un temps, es van incorporar classes de solfeig al temari.

Ramis també volia que el col·legi fos un espai de difusió cultural. Per això, des que assumí la direcció, hi va començar a oferir cursos "de l'útil, harmoniosa i facilíssima llengua internacional Esperanto". Promoguts per l'associació l'Amic del Poble Català, s'oferien cada dia de vuit a nou del vespre. Aquests cursos es mantindrien durant molts anys: tenim constància de l'inici d'un curs nocturn d'esperanto el juny de 1917, i de diverses activitats culturals associades a aquesta llengua.

A partir del mes d'abril del 1911, l'escola va abandonar el carrer de la Jonquera i va obrir noves dependències al primer pis del número 1 del carrer del Forn Baix. Aquest canvi coincidia que la família Ramis s'hagués decidit a viure al segon pis d'aquell immoble. De mica en mica, el Col·legi Ramis havia anat adquirint un gran prestigi educatiu a Figueres i comarca; així ho demostrava un certificat municipal de l'any 1918, on s'acreditava que Rafael Ramis dirigia l'escola "con demostración constante de sus excepcionales aptitudes, y entera satisfacción de los padres de los alumnos". En aquells moments, a l'escola hi havia matriculats entre 150 i 200 alumnes.

En l'àmbit de la religió, Rafael Ramis sempre va considerar que aquesta s'havia de limitar a l'àmbit privat i personal. No ens ha de sorprendre, doncs, que convertís el Col·legi Ramis, fundat pel seu pare, en la primera escola laica de la ciutat.
Ramis va reivindicar sempre que la religió no havia de ser present a la vida pública i a la vida cívica: "Sóc partidari que la religió s'ensenyi a les esglésies i a les famílies. A la meva escola no se n'ensenya, però tampoc es fan impius. Mai es parla de religió, ni es fa escarni de cap". Una afirmació que, lluny de ser qualificada d'anticlerical, era de respecte a la llibertat de pensament i de creença religiosa. En definitiva, un laïcisme entès com a una igualtat de tracte i plena llibertat de consciència.

Rafael Ramis impulsà el mutualisme escolar a Figueres. L'any 1915 sota la seva iniciativa es fundaren les primeres mutualitats escolars, Cultura i Santa Amàlia. Ramis defensava la conveniència d'acostumar els infants a la mutualitat, no solament pel que obtindrien més tard, sinó per acostumar-los a l'estalvi. Feia pedagogia sobre la transcendència social de l'estalvi i sobre com podia millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

El 1917, Ramis rebria la medalla de plata de la Previsió, que li va concedir l'Instituto Nacional de Previsión; el 1918, també li van atorgar la medalla d'or pel seu treball en pro del mutualisme escolar.

Rafael Ramis va ser un promotor incansable de la llengua catalana. El 1916, en consonància amb la seva tasca educativa, o de les seves propostes com a regidor per fomentar l'ús de la llengua –com la catalanització del nomenclàtor–, Ramis va formar part de la Comissió Organitzadora de la primera Diada de la Llengua Catalana. Al cap d'uns anys, entre 1920 i 1923, presidiria la comissió delegada a Figueres de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC), una entitat clau a l'hora de fomentar l'ensenyament de la llengua catalana i catalanitzar els continguts educatius que s'oferien als alumnes. La primera escola figuerenca que va rebre una subvenció de l'APEC per a l'ensenyança del català va ser el Col·legi Ramis, l'any 1920.

A l'inici del curs 1921-1922, l'escola de Ramis passaria a dir-se Col·legi Empordanès. Amb el canvi de nom, la retolació també es va fer en català, igual que ja s'hi feien les classes. En marxar Ramis a l'exili, el Col·legi Empordanès va passar a ser gestionat pel mestre Josep Pey, que ja treballava a l'escola. Després de la Guerra Civil, del seu exili i empresonament, Josep Pey va tornar a obrir l'escola l'any 1943, amb el nom d'Acadèmia Mercantil. Quan va morir Pey, l'any 1950, Pere Bruguera, un altre mestre republicà que havia estat inhabilitat pel franquisme, se'n faria càrrec. Tres noms, tres etapes lligades pel fil de tres mestres vocacionals.

Rafael Ramis, política i pedagogia

La tasca docent de Ramis era indestriable de la seva concepció política; sentia la política amb un alt sentit pedagògic. D'aquí que el seu compromís polític i cívic estava impregnant d'un gran valor pedagògic.

El seu concepte era molt proper al de Rafael Campalans, que considerava que política també volia dir pedagogia. Campalans deia això pensant que els polítics havien de desenvolupar una tasca de pedagogia social; una tasca que hauria d'acabar imposant el socialisme, mai per la força sinó pel convenciment. Existia una coincidència evident entre Campalans i Ramis sobre el lligam indestriable de política i pedagogia. Tots dos van compartir plegats aquesta vocació pedagògica, exercint de professors de l'Escola de Treball, i van traslladar a la seva militància socialista aquest sentit pedagògic, tot i que Ramis ho faria des d'un posicionament més esquerrà.

Josep Pallach, un altre socialista ferm, tampoc no volia separar mai la pedagogia de la política. Segons creia, la política –la bona política– era pedagogia, i la pedagogia havia de ser política. Pallach tenia una visió de la política eminentment pedagògica i, en justa correspondència, una visió profundament política de la pedagogia. Els seus ideals d'ensenyament i de vocació pedagògica propugnaven una escola on els mestres havien d'aprendre a ensenyar, al mateix temps que els nens, el centre de tota la seva preocupació formativa, aprenguessin a aprendre.

És probable que en aquest ideal pedagògic, hi hagués clars ressons del seu pas pel Col·legi Empordanès, dirigit pel mestre Josep Pey. Quan Ramis va marxar cap a París, Pallach només tenia tres anys; per tant, no van poder tenir cap relació directa. Malgrat això, l'escola laica consolidada per Ramis va marcar en aquell nen l'aprenentatge d'uns valors, que acabarien sent la base del pensament que Pallach, de jove i adult, va defensar i va promoure al llarg de tota la seva vida.

Quan Rafael Ramis deixà el Col·legi Empordanès, a finals de 1923, en marxar a l'exili; també va deixar a la seva ciutat la seva gran passió, fer de mestre. Malgrat tot, l'ensenyament estarà present a la vida de Ramis fins, pràcticament, el final dels seus dies. A París, moltes vegades, les classes de castellà foren l'única font d'ingressos familiar. Al seu retorn a Catalunya, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a excepció de la direcció d'una colònia escolar a Solsona, durant el mes d'agost de 1930, només les classes nocturnes a l'Escola del Treball de Barcelona, com a feina complementària a la burocràtica als serveis de Cèdules de la Generalitat, que era la principal font d'ingressos, li compensà la gran desil·lusió que li havia suposat no poder exercir de mestre a Barcelona. Ramis no havia pogut concursar a les places de mestre convocades per l'Ajuntament, perquè les bases demanaven que els candidats fossin menors de quaranta anys i, en aquells moments, ja superava el mig segle.

Rafael Ramis va ser un home de valors i ideals. Un mestre vocacional. Un home que va treballar al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme, entenent la política i la pedagogia com a complementàries.

Joan Armangué 

 

 

Repensem l’Empordà (conclusions)

Repensem l’Empordà. Diagnosi i estratègies de futur
Jornada organitzada per la secció d’Economia i Societat de l’Institut d’Estudis Empordanesos (La Cate, Figueres, 6 d’octubre de 2018).

Conclusions:
La crisi econòmica dels darrers anys ha accentuat les desigualtats socials a l’Empordà fins a uns nivells que ni tan sols s’han pogut corregir amb els primers símptomes de recuperació. Les dades de l’Empordà, en magnituds com el PIB o la renda familiar, indiquen que es troba a la cua de les comarques catalanes. Per tot això s’imposa una reflexió social, econòmica, territorial i ambiental.

Les 5 taules rodones celebrades al llarg de la jornada i els 14 ponents que han intervingut, han aportat una sèrie d’idees per obrir un debat que caldrà desenvolupar i donar-hi continuïtat. Del conjunt d’intervencions en destaquen aquestes propostes:

1/ Cal un canvi de model productiu. És important poder avançar cap a una estructura econòmica més diversificada, més equilibrada i de més valor afegit. Això implica potenciar una nova indústria, una logística i un terciari avançat; un nou model turístic, que aposti per la qualitat, també, en la millora dels sous del sector per a combatre la precarització, la singularitat del territori i la desestacionalització; i un comerç més lligat al territori, més artesanal i no tan vinculat al model de franquícies.

2/ És necessari concertar una estratègia territorial. Hi han de participar els ajuntaments dels municipis de més de 5.000 habitants, els consells 1comarcals, les organitzacions sindicals i empresarials, i les entitats arrelades al territori. Cal tenir en compte que la pròpia organització político-administrativa i demogràfica (68 ajuntaments a l’Alt Empordà i 36 al Baix Empordà, duplicitat de serveis, realitats socials i econòmiques descompensades entre els nuclis urbans més poblats i els altres municipis...), dificulta el lideratge i la captació de recursos. Aquest acord ha d’establir una diagnosi per poder després coordinar actuacions i planificar projectes de desenvolupament social i econòmic.

3/ Enfortir el lideratge público-privat. Promoure la creació d’un ens comarcal per a la potenciació de l’activitat econòmica i la generació d'oportunitats per a les persones i empreses. Consensuar un projecte comú empordanès significaria, a la pràctica, fer un paper de lobby davant les institucions. Barcelona i Catalunya no se n’adonen prou que la crisi ha trastocat aquest imaginari col·lectiu que encara té mitificat l’Empordà com la gran terra d’oportunitats. La situació estratègica de l’Empordà requereix una atenció prioritària de la Generalitat que es tradueixi en plans i inversions.

4/ Objectiu primordial: preservar el paisatge. El patrimoni natural és un dels elements identitaris de l’Empordà, junt amb els seus monuments i espais culturals. La declaració de Reserva de la Biosfera podria ser un pas endavant en la conservació del paisatge, sempre que es promulgui el planejament urbanístic que ho faci possible, així com per potenciar la gestió dels espais naturals i per a un desenvolupament sostenible. Cal fer especial atenció a qüestions concretes com l’energia eòlica, amb una anàlisi profunda de l’allau de projectes presentats i encara no desenvolupats, al problema de l’aigua (24 pobles sense depuradora i 34 pobles amb els aqüífers contaminats per nitrats) i la implementació de zones industrials disperses per la comarca.

5/ Defensar un model territorial sostenible per a la Costa Brava, amb la tramitació d’un Pla Director Urbanístic d'Urbanitzacions No Sostenibles que aturi el desenvolupament de sectors residencials obsolets, així com, en línia amb el manifest de SOS Costa Brava, impulsar la creació del Conservatori del Litoral, com a organisme públic amb la missió d’adquirir els sòls més fràgils del sistema costaner i protegir-los davant de qualsevol amenaça urbanística, i així deixar un llegat de paisatges verges a les futures generacions.

6/ Prioritzar una actuació concertada a l’àrea urbana de Figueres, per a reforçar el paper de la ciutat com a node i com a àrea d’oportunitats per a tothom i qualitat de vida. Cal afrontar la problemàtica de la segregació urbana com a factor d’aïllament i desconnexió, tant dins la mateixa ciutat com en la relació d’aquesta amb els municipis del seu entorn, amb el risc de derivar en tensions socials, criminalització o incivisme. El dret a l’habitatge, la suburbialització, l’espai públic, elements tots que influencien en els moviments socials i les transformacions en barris, carrers i places, que en alguns casos deriva en situacions de pobresa, exclusió o de divisió entre “dues ciutats”: una per pobres i una altra per rics. També són factors d’una creixent segregació territorial dins l’àmbit de l’àrea urbana, entre la capital i els municipis que en  formen part.

7/ La importància de l’educació. L'escola ha fet possible la socialització i la inclusió de l'alumnat immigrant. A hores d'ara, cal anar més enllà, i dotar les escoles de medis per poder revertir la concentració d'alumnat amb necessitats educatives especials en algunes escoles (fent que la ràtio sigui menor i que es produeixi un repartiment equitatiu) i fer possible que l'escola segueixi sent l'àmbit prioritari de la inclusió social. Els objectius han de ser: enfortir la xarxa pública escolar de Primària, trobar sortides per als alumnes que no obtenen l'ESO i augmentar el nombre d'alumnes que opten per la via dels cicles formatius, amb l'augment i la diversificació de l'oferta figuerenca i comarcal, més flexibilitat en l’oferta i col·laboració entre empresa, instituts i institucions, així com escoltar i conèixer l’opinió dels joves). S’ha de tenir present també que la formació ha de ser integral i permanent al llarg de tota la vida.

8/ Fomentar l’emprenedoria, des de la Secundària fins a l’FP. Establiment prioritari d’un Programa comarcal anual per capacitar a professionals, tècnics de promoció econòmica i professors, tant en quantitat com qualitat de tècnics de suport al desenvolupament econòmic per a la millora de la competitivitat comarcal en el context de la globalització. Necessitat urgent en la creació d’un hub territorial que involucri sector empresarial, administració, universitat i representants de la formació professional i elemental.

9/ Atraure talent. És condició bàsica tenir un entorn amb gent preparada, impulsar la connectivitat, potenciar les iniciatives digitals que no requereixen grans inversions i impulsar bons projectes amb terminis. La deslocalització avui és factible en moltes feines i l’Empordà té una connexió amb “metro” (AVE) amb Girona i Barcelona.

10/ Cal generar una massa crítica i amb exigència d’ètica d’equitat. “Salvem els empordanesos” ha estat un dels lemes utilitzats a la jornada. Davant de situacions de paràlisi, manca de lideratge i descoordinació entre institucions, és més necessari que mai fer aquesta reflexió sobre el futur, obrir un debat i ser exigents davant les desigualtats socials. Cal millorar l’autoestima, i amb exigència, treball, disciplina i visió de conjunt, ens en sortirem.

Figueres, 6 d’octubre de 2018

Anna M. Puig (presidenta IEE)

Ponents i moderadors: