dimarts, 30 d’abril del 2019

El triomf de la moderació

Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (30 d'abril de 2019)

Les eleccions d'aquest proppassat diumenge, tant a Espanya com a Catalunya, han vingut determinades, davant les expectatives d'una possible victòria de les dretes, per la mobilització de l'electorat que han donat uns resultats clarament favorables a les esquerres, els socialistes a Espanya i ERC a Catalunya.
Unes eleccions que han comportat la derrota dels radicalismes. Per una banda, la coalició de dretes amb un discurs molt influenciat per l'extrema dreta; per l'altra, el sector independentista dirigit pels presidents Torra i Puigdemont, on sempre ha planat el bloqueig en la formació d'un nou govern.
És evident l'anormalitat política que vivim amb uns candidats empresonats i enmig d'un judici al Tribunal Suprem, situació que ha radicalitzat les posicions a la política espanyola i catalana. Però, aquest diumenge els radicals, d'un costat i l'altre, han perdut. Les eleccions han estat un triomf de la moderació. El politòleg Antoni Gutiérrez Rubí escrivia fa pocs dies que "la moderació no és conservadora, és una actitud basada en el diàleg i la ponderació" i pronosticava que "a Catalunya hi ha una nova centralitat en la qual la moderació es perfila com un instrument per avançar". La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb uns bons resultats del PSC i una posició clau d’Unidas Podemos i Comuns, obre el camí d'una nova etapa que ha d'estar guiada pel diàleg i el pacte.
Les eleccions de diumenge també han donat lloc a un nou mapa polític a l'Alt Empordà on ERC s'imposa a la majoria de municipis, inclosa la capital, superant clarament a JxC, que només guanya en quatre municipis, i perdent per pocs vots a Roses, on guanya el PSC. Els altres dos municipis, Sta. Llogaia d'Àlguema i Vilamalla, hi guanyen PSC i C's, on a les pròximes eleccions municipals només s'hi presenta una llista vinculada a JxC.
Les eleccions del 26M no seran una segona volta de les viscudes aquest diumenge, seran un nou partit amb nous protagonistes. El nou mapa polític sorgirà, també, del triomf de la moderació basada en el pragmatisme, el diàleg, el pactisme i per la capacitat de generar confiança i empatia amb la ciutadania.

dimecres, 24 d’abril del 2019

40 anys de l’inici de les obres del Casal


Article publicat a la revista Seny i Rauxa (Butlletí de l'Associació Gent Gran de Figueres, abril 2019)
El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals des del restabliment de la democràcia al nostre País. Poc temps després de la constitució del primer ajuntament democràtic, el projecte d’aleshores denominat Llar del Jubilat, aturat des de 1976, experimentava un impuls definitiu quan la Comissió de Sanitat i Assistència Social, presidida pel regidor Antoni Casademont, decidia accelerar les obres d’un equipament llargament reivindicat per la gent gran de Figueres i comarca.
Tot seguit, s’iniciaren els tràmits per la seva licitació, a la que tan sols va concórrer una sola empresa, la figuerenca Cobracon S.A. de Santiago Bransuela. L’obertura de pliques del concurs-subhasta tingué lloc l’1 d’octubre i proposà adjudicar l’obra a l’única proposta presentada amb un pressupost que superava els 33 milions de pessetes. 
 Ple del primer ajuntament democràtic presidit per l'alcalde Eduard Puig Vayreda
Les obres es perllongaren en el temps, dos anys i mig fins a la inauguració del Casal per les Fires i Festes de la Santa Creu de 1983. Entre altres factors, el traspàs de competències Estat-Generalitat. Cal recordar que les obres s’iniciaren sota la tutela de l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSS) depenent del Ministerio de Trabajo, que no va pressupostar l’ajut pel mobiliari i instal·lacions internes fins a l’exercici de l’any 1982. Amb el traspàs de competències, l’ajuntament aprovà al mes d’octubre de 1981 un projecte addicional de canvis i millores per un import superior als 8 milions i mig de pessetes, sol·licitant un ajut per la totalitat a la Generalitat de Catalunya.
Finalment, el 6 de maig de 1983, a la una del migdia, s’inaugurà oficialment el Casal sota la presidència de l’alcalde Eduard Puig Vayreda i de Josep Laporte, conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Un acte que aplegà a centenars de persones en una diada dedicada especialment a la gent gran. A la tarda, dos actes completaren la jornada inaugural del Casal, la representació de l’obra de teatre El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra al municipalitzat de poc Teatre el Jardí i una audició de sardanes a la Rambla.
Enguany es compleixen 40 anys d’ajuntaments democràtics i 40 anys de l’inici de les obres del Casal de la Gent Gran. És just recordar en aquest doble aniversari a dos figuerencs que des de la municipalitat contribuïren a la construcció d’un equipament al servei de la gent gran de Figueres i l’Empordà, Antoni Casademont Duran i Eduard Puig Vayreda.
Antoni Casademont, nascut a Figueres l’any 1917, amb una llarga militància comunista, iniciada l’any 1936 a les Joventuts Socialistes Unificades, branca juvenil del PSUC, i fins a la seva mort l’any 2000. Mestre de formació, professió que només exercí per pocs temps. Represaliat pel franquisme, va estar sis anys tancat a la presó de Burgos. Al seu retorn a Figueres es dedicà a les assegurances. Regidor pel PSUC en el primer ajuntament democràtic, tingué un paper clau en la construcció del Casal, així com en la seva gestió al ser elegit, l’any 1985, president de la seva associació; càrrec que exercí, en dues etapes, durant 8 anys.
L’altre paper clau en les obres del Casal el tingué l’alcalde Eduard Puig Vayreda (CiU). Nascut a Figueres l’any 1942 i mort ara fa un any. Catalanista moderat, exercí l’alcaldia figuerenca en el segon tram del primer consistori democràtic, durant els anys 1981 i 1983, assolint la seva estabilitat política després d’un període complex per les crisis viscudes. Antoni Casademont i Eduard Puig, dos figuerencs de generació i ideologia diferent simbolitzen la unitat d’acció al servei de la Ciutat, essent el Casal de la Gent Gran un dels resultats més positius en la governança municipal d’aquell període.
En aquest sentit, les paraules de l’alcalde Puig Vayreda, en el discurs de les Fires de 1983, recobren avui tot el seu sentit i vigència: «Tot això fins a arribar al darrer govern d'unitat que ha permès certament, no recuperar el temps perdut, però si trobar aquella necessària estabilitat per a governar la ciutat, dur a terme algunes realitzacions fonamentals i en darrer lloc retornar a Figueres la imatge de ciutat normal, governable i equilibrada de la qual molts compatriotes ja començaven a dubtar».




Le match Perpignan-Gérone: "la frontière reste un véritable obstacle"

El duel Perpinyà-Girona: 
"la frontera continua sent un obstacle real"
Entrevista a l'Indépendant (Perpinyà, 24.04.2019)

(traducció en català)
- És rellevant per a vostè comparar les ciutats de Perpinyà i Girona?
Sí. L'eix Perpinyà-Figueres-Girona representa el sistema urbà central de l'Espai Català Transfrontrerer. Com apunta el Llibre Blanc de l'Eurodistricte, redactat ara fa més de 10 anys, a diferència d'altres territoris situats a una banda i altra de la frontera, aquest espai es caracteritza per una frontera molt menys permeable per a les poblacions properes que hi viuen. Malgrat característiques territorials sovint semblants, les pràctiques i el tipus de desenvolupament han fet evolucionar els dos vessants de manera diferent en el transcurs dels últims decennis. Els dos territoris han evolucionat de manera distinta en el seu mode de desenvolupar-se i en la seva economia, la frontera constitueix encara un verdader obstacle polític o cultural.
- Com analitzeu el fet que Girona sembla haver aconseguit barrejar la preservació comercial del seu centre històric tot desenvolupant l'atractiu de la seva perifèria? A Perpinyà, hi ha la impressió que els dos enfocaments són antitètics? Que si desenvolupem una part, en detriment de l'altre.
Són dues ciutats amb una estructura urbana diferent. El valor patrimonial del barri vell de Girona, a partir de la seva reforma i rehabilitació, li han reforçat el seu atractiu turístic i, juntament, amb l'expansió de l'eixample impulsada al seu moment per la instal·lació d'Hipercor, fomentaren el desenvolupament comercial del centre de la ciutat complementant-se amb les superfícies comercials de la perifèria.
A la Catalunya sud el model comercial s'ha sustentat en la complementarietat entre el centre i la perifèria. A Perpinyà, el desenvolupament comercial de la perifèria ha desertitzat el teixit comercial del centre.
Hi ha una consciència del món econòmic i polític que els centres històrics de la ciutat són els primers avantatges d'atractiu. Això es caracteritza especialment per l'Empordà amb un relleu de la història antiga o de l'Edat Mitjana. Pot ser un exemple per a Perpinyà?
Efectivament. La reforma i millora dels centres històrics actuen com a revulsiu del comerç; però, és insuficient si no va acompanyada d'una oferta comercial competitiva. I en aquest aspecte, Perpinyà juga amb desavantatge en relació a l'eix Figueres-Girona.
La competitivitat comercial de l'eix La Jonquera/El Pertús-Figueres-Girona en relació a l'àrea de Perpinyà s'ha basat, sobretot, en el diferencial de preus des de la implantació de l'euro. En alguns casos (benzina, tabac, licors, per posar els exemples més significatius) és la fiscalitat la que marca la diferència. En altres, tant en productes alimentaris com no alimentaris, han estat els costos d'estructura els que representen la diferenciació de preus.
- Pel que fa als aeroports de Perpinyà i Girona. La diferència d'assistència és important. La proximitat de Barcelona pot explicar aquesta gran bretxa?
L'aeroport de Girona actua com la 4ª pista de l'aeroport de Barcelona i aquest factor és el que decanta la balança de viatgers a favor de Girona i en detriment de Perpinyà. En canvi, aquest té una funcionalitat dins la seva pròpia regió. Ambdós aeroports haurien d'actuar, i no ho fan, amb l'objectiu de captar la demanda del conjunt de l'Espai Català Transfronterer.
- Pel que fa als dos centres universitaris. Les dues ciutats semblen particularment atractives en els seus camps de competència. Queda clar que, a part de la situació de l'escola de fisioteràpia de Girona, hi ha molt pocs estudiants del sud que es formaran al nord i molt pocs estudiants del nord que es formaran al sud. . És una fatalitat?
No. És una qüestió de voluntats, de la prestació de serveis i d'especialitzacions que permetin el flux d'estudiants en tots els sentits. La Universitat de Perpinyà ha de mirar cap al sud. Per altra banda, l'Espai Català Transfronterer ha d'enfortir-se com a espai trilingüe i multicultural (català, castellà i francès) per evitar que la llengua sigui una barrera pels fluxos universitaris.