diumenge, 29 de desembre del 2019

Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador


Ressenya del llibre Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador, publicada als Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos (IEE), Volum 50 (2019).

Autor: Esculies, Joan
Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2018. Barcelona, La Magrana, 2018, 461 p.


L’escriptor i historiador Joan Esculies publicà, l’any passat, la primera biografia d’Ernest Lluch 18 anys després del seu brutal assassinat. L’impacte de la seva mort s’escampà arreu de la geografia catalana i espanyola i el seu llegat manté una forta vigència a la societat del nostre temps. Com diu la contraportada del llibre, «una de les figures més estimades i recordades de la nostra història contemporània». Lluch va ser un home carismàtic, seductor, empàtic, xerraire, tafaner, curiós; un home polièdric, coneixia i parlava de tot, un pensador, un savi, un intel·lectual agitador, un vers lliure. D’aquí la grandària de la seva personalitat i, també, les derrotes en l’àmbit partidista. Es tracta d’un llibre en el qual a part d’explicar la seva vida, ens situa en el context social, econòmic i polític de Catalunya i d’Espanya. 

L’autor s’ha endinsat en l’abundosa obra acadèmica i política d’Ernest Lluch a través d’articles, llibres, arxius, hemeroteques, material inèdit, la major part aplegat en l’excel·lent fons de la Fundació Ernest Lluch, a part de 62 entrevistes a homes i dones que conegueren d’aprop a l’Ernest en els diferents àmbits que va transcórrer la seva trajectòria vital: economista, historiador, diputat, ministre, rector de l’UMP, esportista, articulista, tertulià, soci del Barça i de la Reial Societat, aficionat a la música,...
Joan Esculies divideix el llibre, bàsicament, en quatre geografies: Barcelona (1937-1969), València (1970-1977), Madrid (1977-1986) i el Nord, Santander, Donostia i Saragossa (1987-2000); les geografies d’Ernest Lluch. Existeix, però, una cinquena geografia que no té un capítol específic, Maià de Montcal a la Garrotxa d’Empordà (1968-2000), la més llarga, la més difusa, però, present en totes les altres quatre. I, sobretot, perquè representa un espai de treball, on forja una part molt important del seu pensament i de la seva creativitat i, també, centre de la seva activitat política. “D’aleshoresrecordarà Ernest Lluch l’any 1987- Maià ha estat territorialment el punt estable de la meva vida. Allà hi estic censat, allà hi tinc els llibres de capçalera i la música que més estimo. Allà he escrit molts articles i alguns llibres”. La geografia de les Garrotxes d’Empordà sempre va estar present, compartint espai i temps amb les altres geografies. L’autor diu d’ell que «no en tenia prou de mirar el paisatge, en volia formar part». Se’l considerà un valencià de veritat i un donostiarra versàtil. Aquí el considerem un empordanès militant.
El llibre, també, ens descobreix que el primer article acadèmic important de l’Ernest va ser sobre el figuerenc Francesc Romà i Rossell. Personatge estudiat a la tesi doctoral de Lluch, que el definí com un mercantilista liberal, partidari de la llibertat econòmica. Nascut l’any 1725 que ell mateix, en un primer moment, i diverses publicacions el consideren barceloní. Anys més tard, sobretot, a partir de la recerca a l’arxiu de la Casa Fages Lluch defensa que va néixer a Figueres, a la Casa Romà del carrer Peralada, 48. De moment, no s’ha localitzat la seva partida de naixement però la seva hipòtesi és solvent.
El llibre, també, ens recorda que a Figueres Lluch hi visqué, possiblement, la seva derrota més important dins el PSC. Va ser en el Consell Nacional del 20 de desembre de 1981, l’única vegada que s’ha celebrat fora de Barcelona, quan per 60 vots a favor, 37 en contra i 5 abstencions, acordà retirar-li la confiança per continuar amb l’exercici del càrrec de portaveu del grup parlamentari Socialistes de Catalunya. Eren els efectes del debat sobre la LOAPA. De fet, en els congressos del PSC sempre va estar en el lloc dels perdedors.

Ara, el llegat de Lluch és viu, és plenament vigent. Més que mai, és necessari i imprescindible divulgar el seu pensament. La lectura del llibre enforteixen, segons el meu parer, tres aspectes essencials del seu llegat: el seu estil de fer política, el seu catalanisme inclusiu i la seva idea del socialisme.

El seu estil de fer política, treballador incansable, honest, auster, culte, dialogant i pactista. La seva via de diàleg, defensada des de les primeres eleccions democràtiques, té fites importants al llarg de la seva trajectòria, com en la tramitació de la llei de Sanitat o per afrontar els reptes de pau al País Basc. Un estil que avui faria recuperar la confiança i la credibilitat amb els nostres polítics.

Lluch representa la millor essència del catalanisme, que no és altre que el catalanisme inclusiu. Un dels grans mèrits d’aquest llibre és l’anàlisi que l’autor fa del compromís de l’Ernest, des de ben jove i al llarg de tota la seva vida, amb el País. Un llibre que desmunta les acusacions barroeres que sovint, des del nacionalisme excloent, li han formulat de ser un «espanyolista» i un «botifler».

Lluch veia la necessitat de sumar, incorporar, la immigració a un projecte catalanista. Hi ha una descripció d’en Joan Esculies molt significativa: «Els anys a València li van donar una capacitat de diagnosi i anàlisi del que podia succeir a Catalunya si fracassava l’atracció de la població immigrant envers el catalanisme i a aquesta se li oferien altres propostes». Lluch considerava que el mínim comú denominador del catalanisme era més ampli que el de nacionalisme, «perquè una comunitat sigui comunitat, digues-n’hi nació, nacionalitat, el que es vulgui, l’important és que inclogui la majoria». La defensa del catalanisme inclusiu va portar a Ernest Lluch a prendre decisions poc compreses en el seu moment, però que avui el llibre d’Esculies ens permet entendre molt millor. Ernest Lluch ens ensenya la necessitat que tenim avui d’un catalanisme inclusiu, que significa sumar a la majoria dels catalans.

Finalment, la seva idea de socialisme la relata en un manuscrit per la Fundació Campalans (2 de gener de 1999), «el socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat...», que representa una de les millors definicions d’uns ideals que van més enllà d’unes sigles partidistes.

L’autor conclou el llibre amb una frase que defineix encertadament el perfil d’Ernest Lluch, «l’actitud d’un intel·lectual agitador que era, abans que res, un ciutadà en el sentit ple de la paraula», que el feia una persona propera i estimada per tothom. Un llibre imprescindible!

Joan Armangué Ribas