Fa
cent anys a Figueres es va assistir a la primera fusió entre dues
caixes d’estalvis de la península. Ben cert que es tractà del que
tècnicament es coneix com a fusió per absorció. La caixa que
absorbia era la que actualment coneixem per Caixabank
i que aleshores era la Caixa
de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis.
L’absorbida era la Caixa
d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà,
una entitat que pel seu paper pioner a la comarca en el marc de
l’estalvi popular i per les característiques del seu grup social
promotor, mereixia des de fa temps una anàlisi en profunditat de
tota la seva trajectòria, relativament breu (1884-1916) però
intensa.
Joan
Armangué, ex empleat de la
Caixa,
en la seva nova faceta d’historiador tot i que també amb una
voluntat política explícita i evident, ens aproxima a una entitat
d’estalvi massa oblidada al conjunt de la comarca fins i tot per
part dels investigadors en ciències socials. I és que en general,
la història empresarial i financera de l’Empordà ha restat com un
camp erm que necessita d’estudiosos que el treballin per poder
treure’n fruits com aquest llibre i que ens il·luminin sobre les
bases materials en què s’ha construït la contemporaneïtat
empordanesa.
Afirmo
que el llibre té un rerefons polític, a part de divulgatiu, ja que
Armangué ens mostra com la societat figuerenca generava una classe
dirigent amb consciència de lideratge (i control) ciutadà amb
capacitat de transformació i modernització de les estructures
econòmiques. La iniciativa de la Caixa
de l’Empordà
no deixa de ser una peça més en un projecte burgès finisecular per
assolir l’hegemonia dins del territori. En aquest sentit, són
interessants les pàgines dedicades a traçar una biografia del grup
de promotors que al 1883 va sol·licitar l’aprovació del seu
projecte de caixa i mont de pietat. Unes trajectòries individuals
que mereixerien també la seves pròpies monografies. Aquestes
recerques, ben necessàries, ens acostarien més a una classe social
que s’estava formant i que assajava mecanismes d’incidència
política, cultural i econòmica a Figueres i comarca.
Caracteritzar-los
tots ells com a catòlics, conservadors i propietaris, com es fa en
el llibre, s’ajusta perfectament al que els definia a finals del
segle XIX. Però segurament, i aquesta comparació és important per
contextualitzar-los, les seves accions públiques i privades no
necessàriament corresponen, ni de lluny, als seus equivalents del
nostre present. El pensament, i fins i tot sensibilitat, social que
hi havia al darrera, malgrat la seva defensa aferrissada de la
propietat productiva o financera, és ben diferent al d’avui en
dia, un simple liberalisme econòmic sense més fre que les
oscil·lacions del mercat.
Així,
la caixa empordanesa era una entitat pensada per a la gent
treballadora i que pretenia ajudar-los a crear una cultura de
l’estalvi en tant que el millor mecanisme per evitar penúries de
futur a tots els seus impositors. No obstant, no hem d’oblidar i
cal assenyalar-ho, que també era indirectament una forma d’evitar
una potencial conflictivitat social en uns moments de gran
polarització a tot el país, encara que a l’ Empordà en menor
mesura i matisada.
Malgrat
ser la primera entitat d’estalvi de Figueres, només lleugerament
avançada cronològicament en l’entorn geogràfic per la de
Palafrugell (1880), ja hi havia hagut anys abans altres sectors que
havien defensat la via de l’estalvi com a fórmula de millora de la
condició de les classes populars. Diferents moviments reformistes i
obreristes vinculats als diversos republicanismes i polítics
progressistes predicaven, ja des de mitjans segle XIX, l’emancipació
del món del treball associant l’estalvi a certs valors morals i de
justícia social. Però aquestes iniciatives no
s’institucionalitzaren i acabarien en via morta. Seria bo analitzar
el perquè, cosa que ens ajudaria a entendre amb més detall i
precisió la dinàmica de classes a nivell local.
Cal
destacar, que un dels aspectes que més s’emfatitzen al llibre és
l’obra social que va promoure la Caixa de l’Empordà i que a
partir del 1916 fins l’actualitat ha potenciat i desenvolupat la
seva heretera, amb més o menys recursos i intensitat segons èpoques.
Homenatges a la vellesa, festivals infantils de previsió, ajudes a
la inserció professional, promocions d’habitatge social o la
creació d’una biblioteca pública són exemples d’aquesta
política sense la qual no entendríem segurament la Figueres del
segle XX en tota la seva complexitat.
En
definitiva, ens trobem davant d’un llibre que, d’entrada, ens
mostra la trajectòria d’una entitat d’estalvi durant més d’un
segle, però que també ens serveix per acompanyar-nos en l’evolució
d’una ciutat. Des del seu creixement urbanístic fins als
mecanismes de construcció d’un irregular estat del benestar amb
els seus alts i baixos. Precisament, una reflexió final que ens
convida a fer la lectura d’aquest treball és com s’haurien de
gestionar els serveis socials i la cultura en una societat plenament
democràtica i que aspiri a la igualtat d’oportunitat entre tots
els seus ciutadans. Quina ha de ser la fórmula per fer-los més
eficaços? Quin és el component públic necessari i quina és la
presència privada adequada?
Albert
Testart Guri
ARMANGUÉ,
Joan. La
Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis. 100 anys de
“la Caixa” a Figueres (2016).
Figueres: Brau Edicions.