Article publicat al Diari de Girona (10/04/2016)
Per
Reial Ordre del Ministeri de la Governació de 31 de gener de 1916,
fou aprovat l’ingrés de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de
l’Empordà, fundada l'any 1884 i domiciliada a Figueres, a la Caixa
de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, com la primera operació
de fusió amb caràcter homogeni entre caixes d’estalvis a Espanya.
Amb aquesta Reial Ordre, Caixa de l’Empordà acordà la cessió a
la Caixa de Pensions de tot el seu actiu, constituït per un edifici
de construcció recent, i el traspàs del seu passiu, consistent en
un capital de 553.574 ptes., import de l’estalvi dels 1.304
impositors que posseïa en aquells moments la caixa empordanesa.
Paral·lelament,
amb la dissolució de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de
l’Empordà en fusionar-se amb la Caixa de Pensions, ambdues juntes
varen acordar la cessió del capital sobrant, prop de 45.000 ptes.,
que figurava al balanç de la Caixa de l’Empordà, amb l'acord de
la Junta Local per a la Protecció de la Infància i la Repressió de
la Mendicitat, a l’Escola de Sant Vicenç de Paül, on funcionava
una escola gratuïta de pàrvuls, per ampliar l’edifici a fi de
destinar-lo a asil bressol per a infants de fins a 3 anys.
De
fet, la sucursal figuerenca de la Caixa de Pensions començà a
funcionar abans de la promulgació de la Reial Ordre, concretament el
9 de gener de 1916. Un dia abans, els dos periòdics més importants
editats a Figueres coincidien en el seu anàlisi i valoració
d'aquesta fusió. L'Empordà
Federal, de tendència d'esquerres i republicano federal, expressava
amb claretat la seva opinió: «La
Caixa d’Estalvis del Empordà desapareix per donar lloc al
establiment de la Caixa de pensions per a la vellesa i d’Estalvi
amb lo qual quedaràn ampliadíssimes les funcions que aquella
desempenyava»; coincidint
plenament amb l'altra periòdic local, la Veu de l'Empordà, de
tendència conservadora i catòlica, quan expressa:
«si
plegava la nostra Caixa, era deixant per successora un altra més
poderosa, que podrá prestar majors serveis». Uns
mesos més tard, el pedagog i viticultor empordanès, Gregori
Artizà, conclou un llarg i documentat article
a
la Veu de l'Empordà (22/04/1916) amb aquestes paraules: «Tan
lloable Institució acaba d’estendre-se a l’Empordà, establint
una Sucursal a Figueres, fusionant-s’hi la Caixa d’Estalvis,
organitzada com aquella i empapada d’idéntiques aspiracions
altruistes i de nobles sentiments d’amor al proisme».
Poques
vegades una fusió entre caixes ha merescut el reconeixement i la
valoració positiva pel treball realitzat per la caixa absorbida al
llarg de la seva trajectòria i la bona acceptació de la caixa que
absorbeix, per les expectatives de millora que s’hi albiren. Per
això, el títol de Caixa
Empordanesa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis
de l'article de Gregori Artizá és el millor exemple d’una fusió
en què el territori es sent que forma part de la nova entitat,
perquè, en definitiva, considera que aquesta recull l’esperit
fundacional, la història i la voluntat de servei als sectors
populars de la caixa empordanesa absorbida.
Ara,
les caixes d'estalvis han desaparegut i les poques que han resistit
s'han convertit en fundacions bancàries. A part la conjuntura
econòmica global, es trencà una premissa que Ernest Lluch va
escriure fa 20 anys, en un article a favor de les caixes, quan
afirma: «La
garantia de que no existeixin problemes és que els responsables
facin bé les coses»;
i, una vegada fet realitat el declivi de les caixes, precisament
perquè els responsables no varen fer bé les coses, l’historiador
Francesc Cabana rebla el clau: «Les
caixes se’n varen anar en orris en bona part pel comportament d’uns
gestors seduïts per la cobdícia».
D'ençà
aquella primera fusió de 1916 fins els nostres dies s'han produït
moltes fusions. La Caixa al llarg de la seva història n'ha fet 79.
La darrera fusió a la demarcació de Girona no generà el mateix
consens que va generar la primera; sobretot, per la crítica a la
gestió i a les irregularitats detectades a Caixa Girona, durant
l'etapa d'un president que encara avui predica ètica i moral des de
la televisió.
La
fusió pivotada per la nova presidencia de l'entitat, a partir de
juny de 2009, i els responsables de La Caixa podem qualificar-la com
la gestió de les
3P:
prudència,
professionalitat i positivitat.
El
seu resultat fou el millor pels clients i treballadors de Caixa
Girona, per l'economia gironina i per l'acció de l'Obra Social.
En
aquest mateix sentit, s'expressaven els editorials dels dos diaris
gironins el 29 de maig de 2010. Mentre el Diari de Girona sota el
títol «La millor solució per Caixa de Girona» afirmava «En
aquest gran procès de canvis estructurals que s'ha endegat en
l'economia espanyola, la solució acordada és la millor per a Caixa
de Girona i els seus clients»;
per altra banda, El Punt sota el títol
«O
caixa o faixa»
deia
«Pel
que fa a Caixa de Girona, la fussió amb «la Caixa» sembla la
millor de les possibles si es té en compte l'alternativa: que sigui
el Banc d'Espanya i no els seus consellers qui acabi decidint». Una
opinió que l'endemà, el periodista Salvador
Garcia
Arbós ratificava amb aquesat frase: «Hi
ha una percepció general -matisable, però irrefutable- que Caixa
Girona i els gironins hi han guanyat amb aquesta operació».
Tant
al 1916 com al 2010, amb la primera i la darrera fusió, existí un
consens amb el fet que fos La Caixa l'entitat que absorbís la Caixa
de l'Empordà, primer, i Caixa de Girona, ara fa sis anys. En canvi,
mentre la Caixa de l'Empordà en el moment de la seva absorció va
merèixer el reconeixement per la seva trajectòria de 32 anys basada
en el proïsme; aquest consens no existí, ni existeix, en la
valoració de Caixa Girona per les ombres, dubtes i irregularitats
detectades en la gestió de l'entitat durant el període 2005-2009.
En
la valoració d'aquesta gestió, l'articulista Joan Ribas (El Punt
6/06/2010) l'encerta de ple: «Algun
dia, però, caldrà mirar enrere, i constatar quines han estat les
veritables causes de l’actual feblesa financera, i quines decisions
hi varen influir. Les situacions d’una entitat de crèdit són
provocades per la gestió i els compromisos presos en els exercicis
anteriors. S’haurà de veure si aquells que al seu dia es
consideraven «líders», i acusen els actuals de «falta de
lideratge»... si varen actuar amb prou prudència i previsió». I
en aquesta línia apunta dos factors: 1)
Era imprescindible la faraònica seu central
del carrer de la Creu? I els dispendis elevats en festivals i
exposicions, i adquisició d’obres d’art? Era aquest, el
«lideratge»?; 2) Cal
recordar que l’excessiva proximitat
i parentiu d’aquestes entitats amb els deutors sempre han portat
problemes. És necessari un distanciament major a l’hora d’atorgar
o no atorgar préstecs».
L'economista
Joan Cals en un article titulat «La
desaparició de Caixa Girona»
(Revista
de Girona, 2012), a partir del llibre d'Antoni Serra Ramoneda,
titulat «Els errors de les caixes» (Viena edicions, 2011), apunta
tres factors que a Caixa Girona es varen donar plenament. El primer,
relacionat directament amb el segon factor que apuntava Joan Ribas:
«Poca
prudència en el tema immobilari, que provocà el creixement continu
de la morositat de la seva cartera de crèdits».
Precisament, informacions posteriors i en la mateixa Comissió
d'investigació del Parlament de Catalunya, es xifrà en 2.500
milions d'euros el forat que va deixar Caixa Girona, bàsicament,
derivat del risc immobiliari.
Cals
apunta un segon factor: «Poca
prudència en l'ampliació de la xarxa d'oficines fora del territori
originari. L'any 2008, Caixa Girona tenia 238 oficines en 24
comarques. I aquest mateix any, de les 8 obertes només 1 a la
demarcació de Girona».
I un tercer factor: «Debilitat
del govern corporatiu: mala selecció dels seus membres. Persones amb
preparació insuficient o sense prou criteri i autoritat per
plantar-se davant pressions polítiques o de grups de pressió en
defensa dels interessos de la caixa».
És evident, que analitzant la composició dels consells
d'administració varen primar més criteris d'afinitat política que
de coneixements econòmics i financers.
Però,
no només mala gestió, també un seguit d'irregularitats que es
desprenen de l'Informe d'Economia de la Generalitat sobre el període
2005-2009: 1) Incompliment de la llei de caixes sobre
incompatibilitats dels alts càrrecs; 2) Venda d'obres d'art a
l'entitat per la Galeria del President per un import superior a
141.000€.; 3) Contractació de l'empresa de la filla del president
per un import superior 500.000€. Irregularitats que foren
tractades a la Comissió d'investigació del Parlament de Catalunya,
en la compareixença de qui fou president de Caixa Girona entre
1996-2009, reconeixent les irregularitats però amb dues
matitzacions: «irregularitats
juridicament irrellevants»
i «la
frontera de l'ètica és relativa», demostrant
un baix concepte del que és moralment correcte.
El
periodista Ramon Iglésias en un article (DdG 22/01/16),
es preguntava:
«És
estil gironí haver sepultat les greus irregularitats de Caixa Girona
i els motius de la seva desaparició, permetent que el seu màxim
responsable gallegi a les televisions?». La
meva resposta és clara. Aquest no és l'estil gironí que tants anys
hem vindicat. La dignificació de l'estil gironí passa perquè des
de la política i la societat gironina es trenqui el silenci davant
les lliçons d'ètica i de moral de qui no té la credibilitat per a
donar-les.
Finalment,
amb la darrera fusió també hi ha guanyat la demarcació de Girona
amb la dotació de l'Obra Social de La Caixa. Si l'any 2010
Caixa
Girona (4 MM €.) i La Caixa (10 MM €.) aportaren un total de 14
MM €., a l'any següent, l'Obra Social de La Caixa augmentava un
15% l'aportació de les dues entitats de l'any anterior, situant-la
en 16,1 MM €. Import que avui es manté per sobre dels 16 MM €.
malgrat la crisi i la disminució dels beneficis de l'entitat.
Precisament,
el compromís social és el que fa diferent La Caixa, el valor que la
diferencia
de
la resta de les entitats del sistema bancari. Com va escriure Ernest
Lluch, en un article l'any 1999, «l’obra social és la que atorga
personalitat a la mateixa institució». I amb l'Obra Social, hi hem
guanyat, tant a la primera com a la darrera fusió.
Actualment,
la Casa Nouvilas i altres casals nobles de la ciutat, construïts la
segona meitat del XIX o principis del XX, són l'exemple més clar de
l'auge i el declivi de la burgesia figuerenca. Els uns deshabitats,
els altres en estat precari; però la seva majoria amb un futur
incert per la desaparició d'un sector social que va ser clau en la
construcció de la ciutat moderna. 
