Intervenció d'Anna Teixidor i Colomer a l'acte de presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936).
Catalanista, republicà, socialista i maçó (Auditori dels Caputxins de Figueres, 21 d'octubre de 2018)
_______________________________________________________________
[i n t r o d u c c i ó]
Més que una oportunitat de negoci
editorial, aquest llibre és un acte ciutadà, de reivindicació de
la memòria col·lectiva i de reparació moral. Ja m'entendreu perquè
ho dic.
D'entrada, us haig de fer una primera
confessió. I és que a mi m'hauria agradat escriure aquest llibre o,
més ben dit, estudiar qui era en Rafael Ramis. De fet, vaig fer un
primer intent quan treballava la monografia d'Empordà
Federal. Ell era un dels
membres de la redacció fundacional i apareixia jove i guapo en la
única fotografia que s'ha conservat d'aquells anys.
Recordo que vaig conèixer la Maria
Teresa Ferran, una de les netes d'en Rafael Ramis, i vaig estar a la
casa familiar a Pau remenant papers. Va ser un projecte d'aquells que
et queda en una carpeta a l'espera de tenir temps.
Per això, aquest llibre ha suposat un
retrobament... i que agraeixo infinitament a en Joan que l'hagi fet.
M'ha ofert la possibilitat de conèixer
el personatge i la seva dimensió. Ja intuïa que era un activista
social, un home inclinat a les lletres, un patriota però no
m'esperava que hagués posat la seva empremta en tantes entitats
públiques i privades ni tampoc el paper que va tenir en el complot
dels Prats de Molló o, fins i tot, l'amistat amb Josep Pla i Adi
Enberg que per mi era totalment inèdita.
[ j o a n a r m a n g u é ]
Joan Armangué ens presenta un Rafael
Ramis en tota l'extensió de la seva vitalitat, la seva dedicació
pública i la seva obra política, periodística i social. A través
seu, projecta el figuerenc d'ideari polític però també l'home.
L'autor ressegueix amb detall qui va
ser, què va fer i quina importància va tenir en la vida política
figuerenca, empordanesa, de l'exili, de Barcelona i del país.
Però abans de parlar de Ramis,
deixeu-me parlar d'Armangué.
La mirada historiogràfica canvia amb
el pas del temps, com canvien les preguntes que cada generació es fa
sobre el passat, preguntes que cada generació pot anar canviant amb
el pas del temps.
Per als nascuts en la foscor del
franquisme, el republicanisme empordanès del primer terç del segle
XX fou una inspiració, un referent dels valors que havia de guiar la
construcció democràtica.
En aquest sentit, crec que per ell,
per en Joan Armangué i per la seva generació (aquells que varen
escriure els anys vuitanta un nou Empordà
Federal amb la implicació
de periodistes com Jaume Guillamet), aquest llibre suposa part
d'aquest compromís de mirar enrere però també de reparar moralment
els que han precedit activament.
Deixeu-me, anar una mica més enllà.
Aquest llibre parla de Ramis però crec que també parla de Joan
Armangué. Un, en la Figueres d'abans de la guerra i, l'altre, el de
la Figueres democràtica. El primer s'implica en política abans dels
anys vint; el segon, en l'últim quart del mateix segle. Un pot ser
hereu de l'altre.
De fet, ja hi ha una primera
declaració d'intencions de Joan Armangué amb el llibre que va
publicar l'any 2015: "Gent de l'Empordà" on curiosament, i
això ja ens ho explicarà ell, no tracta de Rafael Ramis.
Allà però ja mostra un interès per
la recuperació de noms propis de la nostra memòria col·lectiva.
De fet, en Joan té una virtut
envejable i necessària en aquests moments: tenacitat per mantenir
aquest projecte i temps i lucidesa, en la seva maduresa, per
culminar-ho i millorar el coneixement que tenim de la nostra memòria
col·lectiva.
És un llibre amè, divulgatiu, de
lectura entretinguda, que es pot llegir d'una tirada però també és
la feina de moltes hores de dedicació continua, de buscar fonts, de
trepitjar arxius, de conversar amb la família, de recuperar memòria
oral.
Per això, crec que en el fons aquest
és un llibre de vocacions polítiques. Ens podia semblar que el Joan
Armangué polític havia plegat però crec que s'hi fa sentir en
aquest llibre.
Ens pot semblar que el polític ja no
hi és però jo crec que fa política real recuperant aquests noms
propis. Ja no de les paraules sinó de les accions. Per això, trobo
a faltar més polítics en aquest sala, més representació
institucional. No només com a suport institucional sinó com a
respecte a la dignitat de personatges de Rafael Ramis que van
contribuir a la política municipal, potser des d'altres perspectives
polítiques, però amb el mateix compromís. Més enllà de les
sigles polítics, es tracta d'actes ciutadans, de reconeixement i
homenatge a aquells que van contribuir al bé comú i van fer que, en
un moment, Figueres tingués un parc-bosc (tot i que Ramis s'hi
oposava en les circumstànies que es va dur a terme) o una Rambla de
les dimensions que tenim.
[ r a f a e l r a m i s ]
No podem entendre Rafael Ramis sense
conèixer el context amb què neix. Ens hem d'imaginar la Figueres
d'abans de la guerra. Es portaven pocs anys amb en Josep Puig
Pujades. En Ramis era tres anys més gran. Formaven part d'una
mateixa generació juntament amb en Josep Baró (que treballava a
l'ajuntament), els llibreters Francesc Batet i Francesc Canet, el
farmacèutic Joaquim Cusí, l'herbolari Abdó Ventura, Francesc Campà
i els sastres Josep Puig Pujades i Marià Pujulà que seran els que
marcaran més políticament. Joves d'una mateixa generació, dedicats
a diverses professions que formaven part de la burgesia comercial
figuerenca.
Són ells els que van projectar com
havia de ser la Figueres des de les pàgines d'Empordà
Federal: la dels bells
mercats, la del parc-bosc, la de la reforma de la Rambla, la del
clavegueram, la que batallava per recuperar noms públics (Narcís
Monturiol, Abdó Terrades, entre altres), la que va donar suport a un
jove Dalí... Són ells els que celebren el 14 de juliol, la caiguda
de la Bastilla de París, donen suport a la causa aliadòfila durant
la Primera Guerra Mundial, creuen fermament en la República.
El primer quart de segle XX, són ells
els que projecten la Figueres republicana que queda en parèntesi per
la dictadura de Primo de Rivera i que materialitza a partir de la
dècada dels trenta però que la guerra estronca i, després, amb la
dictadura comença un gran hivern.
En Ramis no va viure a primera línia
aquesta Figueres republicana perquè la deixa el 23 i quan torna, a
la dècada dels trenta, s'instal·la a Barcelona. Per tant,
"rambleja" esporàdicament malgrat que manté el contacte
amb en Marià Pujulà, amb en Josep Puig Pujades... però estic
segura que hi tenia l'orella posada com evidencia la seva presència
en els homenatges i festes que s'hi feien.
Deixeu-me posar l'accent en alguns
dels aspectes que considero clau de la seva trajectòria pública.
EL DEL CIUTADÀ
- La seva provada vocació per
l'ensenyança des de la laïcitat i un interès per la renovació
pedagògica. Al Col·legi Ramis era escollit per les famílies més
obertes i progressistes de la ciutat que hi portaren els seus fills:
els Dalí, els Miravitlles i tants d'altres. Aquell col·legi, va
esdevenir una institució no pública sinó ciutadana.
EL DE L'ARTICULISTA
Ell és el primer director d'Empordà
Federal, i col·laborador Justícia
Social, l'òrgan de la USC,
on fins i tot hi trobem algun article de Carles Fages de Climent.
Sobre el seu caràcter:
- Joan Desclot, pseudònim de Josep
Domingo Pujol, "herculi, recte i agressiu. Ni una claudicació.
Ni una rialleta d'afalac. És el primer polemista figuerenc: la seva
ploma i la seva dialèctica són armes formidables de doble fil, que
atrauen l'adversari per a esmicolar-lo". Aquesta manera
d'escriure també denota un caràcter que no es doblega com veurem
quan marxa a l'exili.
Sobre la decepció durant la seva
estada a París:
la decepció en veure que el 14 de
juliol se celebra amb balls, fanalets i borratxeres. "Qui m'ho
havia de dir que en el mateix París, passaria aquella diada que, de
tota ma vida, havia mirat com la de la llibertat, sense sentir, ni
per casualitat, una nota de la Marseillaise?" (9 d'agost de
1924)
EL DEL COMPROMÍS POLÍTIC
- Comença alineat amb UFNR.
- El seu compromís va girar a
l'entorn de tres eixos: republicanisme, socialisme i catalanisme.
- però més tard es converteix en
primer regidor socialista de l'Empordà i participa fundació Unió
Socialista de Catalunya. A mi encara en costa entendre perquè se'n
va de la UFNR?
He trobat unes línies al periòdic
Renovació Social
que potser ho confirmen:
"Acostumo a fer poc cas
d'apreciacions més o menys verinoses a que sovint dona lloc la meva
manera d'actuar"
"Si ambicionés d'escalar llocs
preeminents hagués tinguts, ocasions magnífiques se m'han presentat
per a satisfer-les, sense deixar de pertànyer al Partit nomenat
republicà-nacionalista. Això, les sargantanes, que rondinen per
penyes i tertúlies, ho saben tan bé com jo".
"Els qui hem iniciat la
constitució del Grup Socialista [...] hem hagut d'anar-nos-en (dels
republicans nacionalistes) perquè ara que el temps corre de pressa i
va acostant-se l'hora de que imperi la justícia, va imposant-se la
necessitat d'una renovació, dels senyors Esteves, a qui sols
preocupa el seu benestar".
Creia que els republicans
nacionalistes eren uns burgesos i que el canvi social havia d'anar
més enllà. Per això, penso que era un rebel, un inconformista, que
no volia ser un burgès... en definitiva, era un home amb vocació
política però no era un home de partit, no tenia interès en
satisfer els interessos d'altres.
- Quan es produeix el cop d'Estat de
Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923, ell amb un altre regidor
Francesc Guillamet Naspleda es mantenen ferms i voten en contra de
capitular davant del nou dictador. Finalment, tot el consistori és
substituït per homes afins al nou règim polític. Però, en aquell
moment són víctimes de la repressió política. Pateix registres,
va estar detingut i empresonat.
- Ramis va fugir i es va amagar durant
uns dies. El 30 de novembre de 1923 se'n va a l'exili.
- A l'exili coincideix amb dos
figuerencs més que arriben més tard: Martí Vilanova (novembre
1924) i Jaume Miravitlles (maig 1925)
- Va formar part de l'Estat Major de
Francesc Macià que havia organitzat la invasió de Prats de Molló.
Després del fracàs, ells tres van ser dels pocs que van continuar a
París.
- Quan torna a Catalunya, li costarà
resituar-se en la nova situació política.
En tot cas, Rafael Ramis té diversos
mèrits.
- Per mi, un dels més rellevants és
el del compromís polític sense complexes, el de votar per convicció
i no pel seguidisme polític de la línia del partit.
- L'altra, és el de la vocació
ciutadana que parteix de la seva vocació com a mestre. Coherència
d'ideals, activista social. Deixeu-me quedar amb una cita que ho
exemplifica. A propòsit de la inauguració de la biblioteca de
Figueres, deia:
"No n'hi ha pas prou de bastir un
edifici i omplir-lo de llibres bons. Cal també crear ciutadans
capaços d'entendre'ls bé".
"Crear ciutadans capaços
d'entendre" és el que fa tanta por ara, i també durant els
anys trenta.
[ c o n c l u s i o n s ]
Sabeu que durant la dècada dels anys
vint, Josep Puig Pujades va llançar la idea de crear un panteó dels
il·lustres empordanesos que reivindicaven les gestes d'homes com
Ramon Muntaner, Narcís Monturiol, Abdó Terrades. En aquesta llista
selectiva i acurada hi hauríem d'incloure també el nom d'en Rafael
Ramis.
I, en aquest sentit, hauríem de
decidir com l'homenatgem. El primer pas ha estat aquest acte de
reivindicació d'en Joan Armangué amb una biografia que doni a
conèixer el personatge, que posis els punts sobre les í.
El següent pas és que formi part
del nostre nomenclàtor i, tot seguit, continuar amb la tasca d'en
Joan. Treballar personatges coetanis per conèixer la significació
d'en Rafael Ramis però també el moviment socialista del primer
quart de segle. Ens cal una biografia del castelloní Josep Bordas de
la Cuesta, que també va participar als Fets de Prats de Molló, però
també d'en Martí Vilanova, un nom que també fa molt de temps que
ha caigut en l'oblit, potser per la seva mort prematura. Com la d'en
Ramis que també va ser prematura. Va morir als 55 anys.
En el fons, crec que a en Rafel Ramis
no li hauria agradat viure els següents anys. No només veure com
s'enfonsava la República que ell va contribuir a construir sinó la
desfeta moral i econòmica que va suposar la llarga postguerra.
Deixeu-me acabar amb unes línies
escrites per Puig Pujades. En Ramis mort quan ell està a la presó
arran dels fets d'Octubre i evoca l'amic, el polític i l'home i deia
que quan van conèixer que havia mort:
van sentir l'emoció de què un tros
de nosaltres mateixos, del nostre passat lluminós, del present
tèrbol i de l'esdevenidor incert, s'havia mort també... " i
segueix més avall: "En Ramis, l'amic, era dels que no
t'abandonàvem mai, passés el que passés i fos l'hora que fos".
En una nota del novembre de 1930,
quan Ramis tornava de l'exili, referia a la gent als republicans
nacionalistes i deia:
"Coreligionaris ens podem dir, ja
que tots som bons republicans, bons catalanistes i fervents
partidaris duna renovació social cada dia més necessària"
"Encara que els temperaments ens
separen aparentment, ja ens trobàrem sempre que de Catalunya i de la
dignitat humana es tracti" (11 de juny de 1931)
