Article publicat a la Revista Encesa Literària
(nº 8, 2n semestre de 2019)
Josep Puig Pujades ha estat definit per
Anna Teixidor Colomer com «una de les personalitats amb més
capacitat de lideratge i d’influència per endegar el projecte
polític i cultural del republicanisme d’esquerres catalanista a
l’Empordà», amb una clara incidència més enllà de la seva
ciutat i comarca. Així, durant els fets del 6 d’octubre de 1934,
Josep Puig Pujades ocupava el càrrec de comissari delegat de la
Generalitat de Catalunya a Girona, des que el 8 de febrer de 1933
l’en van nomenar. La Comissaria Delegada de la Generalitat es va
crear l’abril de 1931 a Girona, Lleida i Tarragona, després de la
proclamació de la Segona República.
Des de la victòria de la coalició entre
el Partit Republicà Radical i la Confederación Española de
Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de novembre de 1933, es
va produir un procés d’involució de les transformacions socials
que s’havien guanyat durant el primer bienni (1931-1933), amb un
govern de coalició entre republicans i socialistes en l’àmbit de
l’Estat, i un govern de coalició d’esquerres a Catalunya,
presidit per Francesc Macià fins a la seva mort el 25 de desembre de
1933. Era un govern amb predomini d’Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC), el partit de Macià, però també amb una
participació significativa de la Unió Socialista de Catalunya (USC)
i altres partits republicans, així com de la Unió General de
Treballadors (UGT). A Catalunya, cal fer esment de la incidència
especial que va tenir la derogació de la Llei de contractes de
conreu.
La formació d’un nou govern clarament
conservador a l’Estat el 4 d’octubre de 1934, presidit per
Lerroux i amb la inclusió de ministres de la CEDA de Gil Robles, que
seria el primer govern radical-cedista, fou vist com la fi dels
avenços socials que s’havien assolit, a més a més d’una deriva
cap a posicions més pròximes als règims feixistes dominants a
Alemanya i Itàlia.
L’endemà mateix de la formació del nou
govern, que encetava el període conegut com a Bienni Negre, es va
declarar una vaga general a tot Espanya, promoguda per l’Aliança
Obrera, una organització obrera formada per la UGT, per partits
obrers i marxistes i per altres organitzacions sindicals, però sense
la Confederació Nacional del Treball (CNT), que només s’hi
implicà a Astúries. Precisament, aquesta confluència entre
l’Aliança Obrera i la CNT va possibilitar que la revolta
d’Astúries conduís a un procés revolucionari, que fou durament
reprimit pel govern radical-cedista, amb milers de morts,
d’execucions i d’empresonaments.
A Catalunya, el mateix dia 5 d’octubre es
va declarar una vaga general en un clima de desconfiança entre
l’Aliança Obrera, sense el suport de la CNT, i el Govern de la
Generalitat, molt dividit dins la mateixa ERC entre els partidaris de
la independència, opció defensada per Estat Català, que era
liderat pel conseller de Governació, Josep Dencàs, i la via més
pactista amb la República Espanyola, que defensaven, entre d’altres,
el president Lluís Companys i els consellers Joan Lluhí i Vallescà
i Josep Tarradellas. També és evident que hi influïren els
objectius diferents que tenien els uns i els altres; sobretot, les
diferències que hi havia entre Estat Català i l’Aliança Obrera,
que prioritzava la revolució social.
En aquest context, el president Companys va
declarar, el vespre del 6 d’octubre, l’Estat Català dins la
República Federal Espanyola, el qual va durar deu hores. L’escassa
mobilització de la població i la promulgació de l’estat de
guerra van fer que ràpidament l’exèrcit comandat pel general
Batet sufoqués l’aixecament. El president Companys, el Govern de
la Generalitat i altres caps de la revolta foren empresonats al
vaixell Uruguay.
En total, es produirien més de 3.500 detencions arreu de Catalunya.
A Girona, la vaga convocada per l’Aliança
Obrera s’inicià el mateix dia 5 al matí. El comissari de la
Generalitat declarava als periodistes que la vaga era indefinida i
pacífica. Hi va haver pocs incidents dignes de remarcar al llarg de
la jornada i durant l’endemà, el dissabte 6 d’octubre. A primera
hora de la tarda, però, del dia 6, una ordre de Puig Pujades va
rellevar el consistori gironí encapçalat per l’alcalde Joaquim
Tomàs, de la Lliga Regionalista, per una gestora presidida per
Joaquim Camps i Arboix, el cap municipal d’ERC.
No hi va haver incidents gaire remarcables
fins prop de les nou del vespre, quan l’alcalde Camps i Arboix, des
del balcó de l’Ajuntament i seguint les ordres que van arribar de
la capital catalana, va proclamar l’Estat Català dins la República
Federal Espanyola. Al cap de poc, la promulgació de l’estat de
guerra esvaí qualsevol focus d’oposició, excepte a la seu de la
Comissaria Delegada de la Generalitat, situada a l’edifici de la
Diputació, que es convertí en l’únic punt de resistència.
De les poc més de sis hores que durà la
resistència —des de pocs minuts després de la mitjanit del dia 6
d’octubre fins a dos quarts de set de la matinada del dia 7—, en
tenim coneixement per la premsa de l’època i per la recerca
d’historiadors com Josep Clara i, sobretot, de la periodista i
escriptora Anna Teixidor, que relata, mes per mes, tot el temps
d’empresonament de Puig Pujades en un capítol, «Sonen
batallades. Ell, a la presó»,
del seu llibre Josep Puig Pujades
(1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà (Ajuntament
de Figueres, 2017).
Després de l’ordre del general Batet,
l’exèrcit va sortir de la caserna de Sant Domènec i es dirigí
cap a la seu de la Comissaria Delegada, on el comandant en cap de
l’Estat Major, Rafael Domínguez Otero, va fer la lectura del ban
de guerra. Uns trets disparats des de l’edifici de la Comissaria,
en plena lectura del ban, van abatre el comandant, que caigué mort
damunt del seu cavall. Durant uns moments els intercanvis de trets
foren intensos, fins que l’exèrcit es replegà, tot esperant que
arribés la claror de l’alba per prosseguir el combat. A l’interior
de la seu de la Comissaria s’hi aplegaven unes 300 persones, moltes
d’elles armades. Entre els concentrats hi havia Puig Pujades,
diputats al Congrés i al Parlament, càrrecs i dirigents polítics,
forces de seguretat, etc.
En clarejar, es van reprendre els
enfrontaments fins que, a dos quarts de 7 de la matinada, després de
la rendició del president Companys, els concentrats van seguir el
mateix camí, penjaren un llençol blanc a l’edifici i es lliuraren
a l’exèrcit. Puig Pujades va ser detingut immediatament. Els fets
foren relatats pel diputat gironí Pere Cerezo (ERC) en un article a
l’Empordà Federal:
Sonen
batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és
apagat. Poques estrelles brillen el firmament. Sona una remor de
passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats
custodien Josep Puig Pujades i altres dos amics conduint-los
emmanillats per la pujada de Sant Martí, camí de la presó...
Arriben a la porta del vell edifici de la presó i després de ser
registrats minuciosament, se sent la remor del forrellat del
rastrillo
que ha de tancar-los. Josep Puig Pujades és portat al pozo,
cel·la de càstig destinada als delinqüents comuns; el pozo
és una habitació freda i humida, on les parets estan xopes d’aigua
i és allí on resta detingut i emmanillat.
Després de quasi set mesos
d’empresonament, el dia 24 d’abril de 1935 a Puig Pujades li
concediren, atès el seu estat de salut, un règim de presó
atenuada, que consistí en la seva reclusió, amb una durada de quasi
tres mesos, al domicili familiar de Figueres. El 23 de juliol de
1935, ingressà de nou a la presó de Girona.
Al cap de quasi mig any, el dia 9 de gener
de 1936, es va portar a terme el consell de guerra i l’endemà, el
dia 10, davant la petició del fiscal de la pena de reclusió
perpètua per a Puig Pujades com a responsable polític de la mort
del comandant Domínguez Otero, la sentència dictada pel Tribunal va
ser de trenta anys de reclusió.
Poques setmanes després, Puig Pujades va
formar part de la candidatura del Front Popular d’Esquerres en les
eleccions a Corts Generals del 16 de febrer de 1936. Després de la
proclamació dels resultats oficials, el dia 20 de febrer, obté
l’acta de diputat, fet que comportà que aquell mateix dia sortís
de la presó, amb el règim de reclusió atenuada amb motiu d’haver
estat elegit. Aquell mateix dia, publica a l’Autonomista,
diari federalista republicà
gironí, un article sota el títol Lluita
de clarors que
dedica al seu amic de cel·la Pere Cerezo, que després en plena
Guerra Civil fou alcalde de Girona, amb unes paraules finals plenes
d’humanisme, «Ha vençut una vegada més la llum de la llibertat,
com ha de vèncer sempre en la vida, foragitant les passions humanes
que engendren l’odi que porta a uns germans empresonar a altres
germans». Finalment, el 22
de febrer es va decretar l’amnistia general d’acord amb el
compromís del Front Popular, guanyador de les eleccions.
El
llibre Ell, a la presó,
de
Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat
l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil, i
ara reeditat per Edicions Cal·lígraf (Figueres, 2019). L’autor,
amb una gran qualitat literària i també amb una gran riquesa
lingüística, narra en tercera persona els seus primers mesos
d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24 d’abril
de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava situada
al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà. Una narrativa
basada en la vida quotidiana del vell ergàstul gironí i amb poques
referències a la política del moment. En alguns moments, traspua
amargor i desencís pels fets viscuts a l’octubre del 34 i en
l’únic capítol que parla obertament de política, L’aniversari
de la República, reprodueix
l’article que publica a La
Humanitat el
14 d’abril de 1935 amb unes reflexions que paga la pena llegir
atentament i que avui recuperen tot el seu sentit, «L’actualitat
d’Espanya i de Catalunya no és, però, cosa solament de lirismes.
És moment d’acció serena i fecunda, moment d’actuació
democràtica lliurement exercida en els comicis, amb l’expressió
clara i franca de la voluntat del poble expressada a les urnes». I
davant unes pròximes eleccions formula una proposta clara, «les
esquerres han d’anar a les eleccions per a defensar la Constitució
i la Constitució es defensa solament d’una manera: UNINT-SE tots
els ciutadans liberals d’Espanya i de Catalunya, esborrant tota
diferència d’apreciació i de to, esborrant-ho tot per a deixar
esclatant, lluminosa i triomfant per un sempre més la nostra
CONSTITUCIÓ, germana gran del nostre Estatut». Una proposta que
avui podem emmarcar dins la idea del catalanisme transversal i
inclusiu, que lluny de la confrontació cerqui ponts per un nou pacte
sota el doble objectiu de reconeixement nacional i poder polític pel
nostre País.
Carles
Rahola en el pròleg deixa testimoni que el temps d’empresonament
que narra Puig Pujades són una glossa emotiva, plena d’esperança,
«hi ha pàgines d’enyorament que s’arrapa al cor i d’esperança
que triomfa, clara i lluminosa», al mateix temps que dóna fe de la
serenor i la fortalesa anímica del pres, «L’autor, enfortit per
la dissort, no gemega ni es plany, ni es lliura a la desesperació, i
si té moments de defallença, inevitables en el qui es troba separat
per força dels éssers estimats, reacciona tot seguit». L’esperança
mai perduda fou una gran força per a superar els moments difícils
fins a guanyar l’anhelada llibertat.
Ell, a la presó
és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt
de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar
escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que
produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions
precàries, com en una de nova amb nivells més alts de
confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran
pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles
Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom
sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir,
que avui es fa ben viu i fort.
Un cant a la llibertat,
també, va ser les paraules de Puig Pujades l’endemà del seu
alliberament, el 21 de febrer de 1936, que pronuncià des del balcó
de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà
(FRSE), davant centenars de persones congregades a la Rambla
figuerenca, com a agraïment a l’homenatge dels seus
correligionaris:
Sols
els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al
darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor
veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que
no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble,
diguem: Visca la República!