Article publicat a Les Notícies de Llengua i Treball
Revista de la UGT de Catalunya
(juny de 2019)
Rafael
Ramis Romans
(Figueres,
1880-1936). Mestre, impulsor d’un model innovador d’escola laica
a Figueres. Polític; participà a la fundació de la Unió
Federal Nacionalista Republicana
(UFNR), l’any 1911. Periodista; fundador, primer director i
col·laborador del setmanari Empordà
Federal (1911).
Durant vuit anys, va ocupar el càrrec de primer tinent d’alcalde
(1912-1915) i regidor de l’ajuntament de Figueres (1920-1923).
L’any 1922, Ramis va ser el primer regidor socialista al consistori
figuerenc.
Va
presidir entitats culturals com el Casino Menestral Figuerenc (1916),
l’Orfeó Germanor Empordanesa (1917-1920), i la comissió delegada
de l’Associació
Protectora de l’Ensenyança Catalana
(1920-1923). També va presidir la Mancomunitat de l’Empordà
(1922-1923) i va participar a la fundació de la Unió
Socialista de Catalunya
(USC), l’any 1923.
Exiliat
a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va
acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet
que, el va dur a participar en l’organització dels fets de Prats
de Molló. Durant l’exili mantingué una doble militància: Estat
Català i la USC. També, durant el seu exili parisenc, la seva
defensa del laïcisme
el duria a incorporar-se a la maçoneria.
Va
retornar a Catalunya, l’any 1930; establint-se a Barcelona.
Funcionari del servei de Cèdules de la Generalitat i professor a
l’Escola del Treball. Va fundar i presidir l’Associació
de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1933-1934).
Morí a Figueres, el 3 de gener de 1936. Va ser perseguit per maçó,
deu anys després de la seva mort.
El
camí cap a la transformació de l’elitista Associació
Cultura i Esport - Generalitat de Catalunya
(ACE-GC)
La
sindicació funcionarial catalana de la Segona República ens permet
descobrir la consciència sindical de Rafael Ramis. Quines
reivindicacions proposava en uns temps complicats i plens de canvis,
amb la intenció clara i decidida d’articular i millorar els drets
dels empleats públics.1
L’any
1931, Ramis es va incorporar a l’Associació
Cultura i Esport - Generalitat de Catalunya
(ACE-GC), una societat de caràcter lúdic, formada inicialment per
alts funcionaris de la Diputació de Barcelona. Des d’allí, va
treballar per potenciar-ne el caire social, per impulsar el
mutualisme, el cooperativisme i la promoció de cases barates. Ramis
volia dur a terme una acció més reivindicativa, molt més
sindicalista. I volia incorporar a l’entitat tots els sectors del
funcionariat, sobretot els de les categories més baixes.
Els
seus postulats no van passar desapercebuts. La primavera de 1932,
Ramis es convertiria en president de l’ACE-GC, decisió ratificada
per la reunió general del 30 d’agost. Aleshores, a través del nou
consell directiu, es van començar a crear noves seccions:
biblioteca, mutualisme, butlletí... Els cinc primers socis de la
secció de mutualisme, de fet, van ser Ramis, la seva dona i les
seves tres filles.
El
caràcter inflexible de Ramis en l’exigència de major implicació
dels socis a la vida associativa i en l’aprenentatge del català, o
en les demandes de millores salarials i laborals dels funcionaris de
les escales més baixes, van generar algunes controvèrsies en el si
de l’Associació, on també hi havia membres de la Lliga
i
d’altres sectors d’esquerra. Aleshores el conseller d’Economia
i Treball de la Generalitat era Manuel Serra i Moret, de la USC, i el
seu secretari Joan Comorera, de qui Ramis tenia una dependència
directa. Per evitar malentesos, Ramis va presentar la seva dimissió
la tardor de 1932.
Malgrat
la seva dimissió, Ramis continuaria reivindicant millores pels
funcionaris de les escales més baixes, de les quals formava part.
Així doncs, el novembre de 1932, va ser el primer dels cent
vuitanta-sis signants d’una petició adreçada al Consell de la
Generalitat, per poder incorporar els empleats permanents o temporers
de la Plantilla Especial de Contribucions i Cèdules, a la Plantilla
General de la Generalitat de Catalunya, i aconseguir que se’ls
unifiquessin les hores de treball i se’ls anivellés els sous.
Aquests drets, finalment, els serien reconeguts en virtut d’un
decret del 3 d’abril de 1933, signat pel Conseller de Finances
Carles Pi i Sunyer.
Aquesta
victòria va fer créixer el prestigi de Ramis. Gràcies a això, a
la primavera de 1933 va tornar a presidir el consell directiu de
l’ACE-GC. Abans d’ocupar-ne la presidència, però, Ramis havia
proposat que aquest càrrec l’ocupés el poeta Carles Riba, que
també era funcionari de la Generalitat com a professor de la UAB i
de l’Escola del Treball.
En
l’epistolari entre Ramis i Riba, queden clars els nous aires que es
respiren dins l’ACE-GC.
En
una primera carta, Ramis li diu a Riba que, davant la seva
resistència a acceptar la presidència, “no tenia més remei que
ocupar-la jo”. També li explica que els empleats del Servei de
Cèdules i Contribucions representen la majoria dins l’associació
i que, per això, el president havia de ser “un empleat que
estigués en contacte amb els humils de la casa”.2
Fundador
i primer president de l’Associació
de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (AFGC)
El
juny de 1933, doncs, naixia l’Associació
de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya
(AFGC), de la qual Rafael Ramis en seria el primer president. El
canvi de nom i d’orientació de l’Associació quedava recollit a
l’editorial del Butlletí de l'ACE-GC de juny del 1933, on es
llegia: “el passat gloriós de "Cultura i Esport" ha fet
possible que la base d'aquesta societat, i per acord de la darrera
Assemblea General de funcionaris socis d'ella, aquesta acordés
prendre unes orientacions noves i denominar-se des d'ara Associació
de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya”.
Amb
la nova denominació i el nou reglament enllestits, l’assemblea
general de l’Associació va triar, el 28 de juliol de 1933, un nou
consell directiu. Aquest estava presidit per Ramis, que també
formava part de les comissions del Butlletí de l'entitat i de la
d'Estatut de Funcionaris.
El
nou consell directiu estava dominat pels homes de la USC i el BOC,
alguns procedents de l’Escola del Treball i altres eren exmilitants
d’Estat
Català;
hi tenien un pes important els graons més baixos del funcionariat
català, sobretot del Servei de Cèdules al qual estava adscrit
Ramis. Jaume Miravitlles, que aleshores militava al BOC, formava part
del consell; segons sembla, havia estat captat per Ramis. Joan Mata,
que passava a ocupar la vocalia de cultura, també pertanyia al BOC.
El
fet més transcendental d’aquesta etapa de l’AFGC va ser la
plataforma reivindicativa, presentada al Govern de la Generalitat el
desembre de 1933, que demanava la millora salarial, l’estabilitat
laboral i l’aprovació d’un Estatut dels Funcionaris;3
la iniciativa tindria continuïtat durant la presidència de Jaume
Miravitlles. La Ponència, formada per consellers de la Generalitat i
membres de l’AFCG, va redactar un avantprojecte d’Estatut que va
ser lliurat al Conseller de Finances, Martí Esteve; però els fets
d’octubre de 1934 van frenar-ne la tramitació.
A
les eleccions de l’any següent, el 27 de maig de 1934, Jaume
Miravitlles va ser escollit president de forma aclaparadora.
Miravitlles va rebre 236 vots davant els 83 obtinguts per Domènec
Pallerola i els 4 obtinguts per Rafael Ramis. Ramis també es va
presentar al càrrec de tresorer, però només va rebre un vot. Com
apunta l’autor de la tesi doctoral sobre l’AFGC, Ramis va caure
en desgràcia. Tot i que les acusacions de manca de capacitat
organitzativa, potser caldria matisar-les. Des del juny de 1933 –data
de la creació de l’AFGC– fins al febrer de 1934, el nombre
d’associats va créixer de forma important: van passar de 511 a
1233.
És
possible que en la caiguda de Ramis hi intervinguessin altres
factors. Alguns de caràcter polític, com ara el predomini de la
influència d’ERC, partit al qual es va afiliar Jaume Miravitlles
la primavera de 1934. Altres devien ser de tipus corporatiu, ja que
Miravitlles va anar guanyant pes a dins de l’Escola de Treball. I
tampoc hem d’oblidar-nos del caràcter de Ramis, de vegades exigent
i poc flexible -o, com havia apuntat Joan Desclot “herculi,
recte i agressiu. Ni una claudicació. Ni una rialleta d’afalac”–,
actitud que devia contrastar força amb les conegudes dots seductores
de Miravitlles.
Malgrat
aquest daltabaix, s’ha de puntualitzar que la presidència de Ramis
va ser reconeguda per part dels socis de l’AFGC. L’11 d’octubre
de 1933, els socis de l’AFGC adscrits als serveis de cèdules i
contribucions, on treballava Rafael Ramis, li van dedicar un
sopar-homenatge. I el 21 de juliol de l’any següent,
s’organitzaria un festival de solidaritat a benefici de la Mútua
de l’Associació i d’homenatge a l’antiga Junta, que havia
presidit Ramis.4
Malgrat
la seva derrota electoral, Ramis va continuar sent un soci actiu. El
juliol de 1934, va formar part de la Comissió Tècnica per
assessorar el projecte de l’Estatut de Funcionaris, que havia
impulsat quan era president, i, el gener de 1935, va presentar trenta
esmenes al reglament de la secció de Socors Mutus, i catorze més al
projecte de reglament de la Caixa de Pensions; totes aquestes
contribucions, sens dubte, van enriquir els acords adoptats durant
l’Assemblea General.
Ramis
es tornaria a presentar-se a les eleccions de maig de 1935, amb uns
resultats igual de decebedors. Miravitlles va tornar a guanyar amb
uns resultats contundents –767 vots–, davant la irrellevància
dels seus contrincants –Domènec Ramon i Ramis–, que només van
treure un vot cadascun.
En
aquella època, les relacions entre Miravitlles i Ramis passaven per
uns moments poc cordials, complexos i difícils.
Resulta
estrany, per exemple, que Miravitlles no l’esmentés mai en
qualsevol dels textos que escrivia, malgrat les vivències que havien
compartit plegats (i continuaven compartint). Ramis havia estat el
primer mestre que havia tingut Miravitlles, a la tendra edat de cinc
anys, i, des de llavors, les seves trajectòries vitals i polítiques
s’havien anat entrecreuant fins a arribar a l’etapa de l’AFGC.
També pot ser que l’estat de salut de Ramis, que en aquells
moments era d’una gran feblesa física, a causa d’una llarga
malaltia, tingués força a veure amb la marginació que va patir a
l’AFGC i a la USC.
L’adhesió
de l’AFGC a la UGT
El
destí de l’AFGC va canviar per sempre el 6 de setembre del 1936,
quan l’Assemblea va aprovar adherir-se a la UGT, per un escàs
marge de vots que preferien fer-ho amb la CNT. Això va provocar la
ruptura de l’entitat i la creació del Sindicat
Únic de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (SUFGC),
vinculat a la CNT. El primer president de l’AFGC-UGT fou Narcís
Molins i Fàbrega, un periodista del POUM. La trencadissa va posar fi
a la idea original de Ramis de comptar amb una única associació, on
es poguessin aixoplugar els empleats públics de la Generalitat, per
defensar els seus drets socials i laborals. L’escissió era un
signe evident dels nous temps que s’acostaven.
Joan
Armangué Ribas
Autor
del llibre Rafael
Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó
1 .
Martínez Fiol, David. La
sindicació dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya. Tesi
Doctoral Universitat Autònoma de Barcelona, Departament d'Història
Moderna i Contemporània (2006).
2 .
Carta de Rafael Ramis a Carles Riba de data 9 de maig de 1933 (Arxiu
Nacional de Catalunya. Fons Carles Riba-Clementina Arderiu).
4 .
L’ampli
programa del Festival estava format per tres parts. 1) Un concert de
música de violi i piano; 2) Una comèdia d’ambient francès i 3)
Un gran lunch
amb un ball d’orquestrina-jazz.
Podeu consultar l'article a aquest enllaç: «Rafael Ramis, impulsor del sindicalisme dels funcionaris de Catalunya». pàgines 68, 69 i 70.
