Article
publicat a Núvol,
diari
digital de cultura en català
(2
d’0ctubre de 2019)
El llibre Ell,
a la presó,
de Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat
l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil.
L’autor, amb una gran qualitat literària i també amb una gran
riquesa lingüística, narra en tercera persona els seus primers
mesos d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24
d’abril de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava
situada al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà, arran
dels Fets d’Octubre, quan exercia el càrrec de comissari delegat
de la Generalitat de Catalunya a les comarques gironines,
Malgrat el temps convuls i bèl·lic en què
es va publicar, el llibre no va passar desapercebut per a la crítica
literària del país. El periòdic barceloní La
Humanitat, l’agost de 1938,
qualifica l’autor de poeta i prosista excel·lent, i en diu que
«són les seves impressions, copsades de primera mà en la solitud
de la cel·la, allò que ha reeixit a coordinar en aquest llibre, on
el protagonista se situa en tercera persona, talment com si
l’escriptor i l’empresonat es desdoblessin per a fer més
patètica aquesta fragmentària biografia». Respecte a la qualitat
literària, hi afegeix: «El contingut emociona, l’estil i el
llenguatge són perfectes».
Un altre periòdic de Barcelona, La
Publicitat, l’octubre de 1938,
a través de la ploma de l’escriptor Rafael Tasis, en destaca el
fet que és «un llibre sincer i emocionat, que per damunt de tot és
un cant d’amistat», i en remarca el moment en què descriu «les
joies amables de l’amistat: les visites, els records que rep del
món exterior i que li confirmen l’afecte de parents i coneguts».
Tasis en destaca l’estil vehement de l’autor, «que de vegades
s’infla amb una punta de barroc, i d’altres llisca amb
naturalitat», i en el qual es reflecteixen «les inquietuds i els
ideals de l’esperit generós de l’autor».
Una tercera crítica literària, publicada
a L’Indépendant
de Perpinyà el desembre de
1938, en remarca l’estil, «acolorit amb una exquisida delicadesa»,
i també amb «un sentit molt exacte de l’observació que fa que
cadascuna de les figures sigui summament animada o grotesca o
tràgica». Puig Pujades s’havia guanyat un gran prestigi en els
cercles culturals i literaris de la capital del Rosselló.
Ell, a la presó
és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt
de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar
escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que
produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions
precàries, com en una de nova amb nivells més alts de
confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran
pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles
Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom
sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir,
que avui es fa ben viu i fort.
Un cant a la llibertat, també, va ser les
paraules de Puig Pujades l’endemà del seu alliberament, el 21 de
febrer de 1936, que pronuncià des del balcó de la seu de la
Federació Republicana Socialista de l’Empordà (FRSE), davant
centenars de persones congregades a la Rambla figuerenca, com a
agraïment a l’homenatge dels seus correligionaris:
Sols
els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al
darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor
veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que
no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble,
diguem: Visca la República!
Joan Armangué i Ribas
