El discret encant de la burgesia o quan el mecenatge es converteix en negoci

Arran de la informació publicada a El Periódico, Antifrau obre una investigació a Figueres, adjunto l'article publicat conjuntament, en data 31 d'agost de 2010,  al Setmanari de l'Alt Empordà i Hora Nova, sota el títol El discret encant de la burgesia o quan el mecenatge es converteix negoci:

 

Els historiadors ens expliquen com la societat civil del XIX i del primer terç del segle XX manté un fort compromís per la modernització de l’economia, amb iniciatives pioneres i la constitució d’entitats representatives dins el sector; així com també amb una important implicació amb la cultura a través del mecenatge, en definitiva  amb una actitud de servei al bé comú de la societat empordanesa i amb un compromís amb el País .

En aquest sentit, cal destacar iniciatives de la burgesia agrària de finals del dinou, amb Narcís Fages de Romà com a referent, liderant el creixement econòmic, amb la creació de la Cambra Agrària de l’Empordà i la Granja-Escola de Fortianell. A Figueres es crea el primer col·legi d’humanitats, més tard el primer institut en una ciutat no capital de província, que tindrà un paper important  en el camp de l’art i com a impulsor del que serà el Museu de l’Empordà, amb una col·lecció que és fruït, fonamentalment, de donacions, destacant la de Josep Rubaudonadeu, entre finals del XIX i principi del XX.

Per altra banda, la burgesia industrial figuerenca de finals del XIX i principis del XX també manifesta una clara voluntat d’implicació a la vida social i col·lectiva de la ciutat. És l’època del mecenatge. Exemples com Marià Vilallonga en la fundació de l’Asil, que comença a funcionar el 1886 i al qual hi fa importants donacions econòmiques. Com Joan Clerch i Nicolau amb un llegat que possibilita el funcionament d’una escola d’arts i oficis, del qual avui perviu la Fundació que porta el seu nom. O com els empresaris Carles Cusi i Pau Pagès, amb trajectòries molt paral·leles són els que fan possible l’existència de dos importants cinemes-teatres a Figueres (Sala Edison -1914- i el Teatre Cinema el Jardí -1915-), per posar només uns exemples.

 

Avui, la societat civil del segle XXI manté una actitud molt diferent a la descrita anteriorment, tret d’alguna lloable excepció, com és l’exemple del Museu de la Tècnica de l’Empordà, creat i finançat per la Fundació Pere Padrosa-Margarita Pierre, que recentment d’una forma totalment merescuda, l’Ajuntament de Figueres ha acordat concedir-li la Fulla de Figuera de Plata al Mèrit.

 

Avui, com recordava Pere Gifre fa uns mesos en un acte públic, se’ns fa difícil d’imaginar la societat civil organitzada, liderada per la burgesia empordanesa, obrint instituts abans d’hora, emprenent granges-escoles per preparar els treballadors, ni tampoc fent donacions als museus empordanesos d’obra pròpia. Avui ens trobem que quan aquesta societat civil es vol organitzar és per a objectius i amb formes molt diferents dels nostres avantpassats. Com demanar terrenys públics per a construir una escola privada d’elit per a satisfer els interessos particulars d’una iniciativa al servei d’uns pocs. Quan si la seva inversió, terrenys i construcció, així com el seu funcionament, anés a càrrec dels seus promotors i de les famílies que hi porten els seus fills seria una lloable i benvinguda iniciativa, mereixedora dels incentius que per normativa estan establerts per a les activitats econòmiques, com a creadores de riquesa i generadores d’ocupació. I quan, des de l’àmbit privat, s’implica per a potenciar la formació professional d’un sector important de la nostra economia, com serà l’Escola d’Hostaleria de l’Alt Empordà, el mecenatge previst inicialment corre el risc d’acabar-se convertint en un negoci.

 

Els orígens de la futura Escola d’Hostaleria cal situar-los en el conveni de col·laboració, signat el 22 de març de 2006, entre el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Figueres, la Cambra de Comerç de Girona, l’Associació per a la Formació Ocupacional a l’Alt Empordà i la Fundació privada Miquel. En el marc d’aquest conveni, les diferents parts assumeixen diferents compromisos, entre els quals, l’Ajuntament de Figueres cedeix els terrenys, i la Fundació privada Miquel es compromet a finançar i construir, al seu càrrec, l’Escola d’Hostaleria de l’Alt Empordà i a fer-hi les instal·lacions necessàries per al seu funcionament, així com a fer-se càrrec de les despeses de manteniment de l’edifici. En definitiva, una iniciativa público-privada que tant a l’acte de signatura del conveni com en l’acte de presentació de l’avantprojecte, celebrat el 27 d’octubre de 2006 amb l’assistència del President Pasqual Maragall, es va posar l’accent en el clar exemple de mecenatge que representava el finançament privat d’aquesta Escola. Una iniciativa que pretenia entroncar amb la millor etapa de compromís de la societat empordanesa amb el bé comú, l’etapa des de mitjans del dinou i fins a l’esclat de la guerra, però que malauradament no serà així perquè la realitat serà una altra de ben diferent.

 

La Fundació privada Miquel representada pel Sr. Amadeu Miquel -personalitzo perquè considero que aquesta entitat està gestionada d’una forma totalment individualitzada-, des dels compromisos assolits ara fa més de 4 anys a avui en dia, ha donat un gir radical a l’essència d’aquest projecte, passant d’un caràcter clarament de mecenatge amb el compromís de construir l’edifici i mantenir-lo, així com dotar-lo de les instal·lacions necessàries pel seu funcionament i amb un finançament al seu càrrec, a una operació estrictament que podem qualificar de negoci privat. Sinó com podem qualificar que la dita Fundació enlloc de fer-se càrrec de la totalitat de la inversió de l’Escola i del seu manteniment, a hores d’ara, diferents administracions i entitats públiques hagin compromès aportacions econòmiques superiors a un milió i mig d’euros (1.500.000€) al finançament de la construcció i equipaments de l’Escola, així com establir el cobrament d’un lloguer mensual de 6.000 euros (72.000€ anuals) a favor de la Fundació?

 

El discret encant de la burgesia és el títol d’una pel·lícula de Luis Buñuel, on dos matrimonis intenten fer un sopar i que per diferents circumstàncies es frustrarà. El vell somni de l’Escola d’Hostaleria de l’Alt Empordà, sortosament, no es frustrarà i dins de pocs dies començarà a funcionar. En aquest cas, però, el cost de l’Escola no el pagarà una entitat privada com a acte de mecenatge entès com el patrocini de la seva construcció, equipaments i manteniment sense exigir cap contrapartida econòmica, sinó que el pagarem entre tots, el pagarem els ciutadans amb els nostres impostos, i també, amb l’esforç del teixit empresarial del sector, gràcies al discret encant d’un referent de la nostra burgesia que ha sabut atreure recursos públics i establir la contraprestació d’un lloguer cap a unes obligacions que havia assumit personalment.

 

El discret encant d’aquest referent de la nostra burgesia deu haver estat també el motiu de l’aquiescència dels nostres representants locals, de tots; el seu silenci és la millor expressió de conformitat  i la seva acceptació de canviar l’essència d’un projecte basat en el mecenatge per a convertir-se en un negoci d’un dels seus promotors. És una actitud que em dol, sobretot d’aquells que s’aixopluguen sota unes sigles, que vaig representar durant molts anys, i el seu comportament polític, en aquest i altres temes, representa la claudicació d’uns principis que l’alcalde Nadal expressa amb una gran claredat en El sentit de la ciutat (1998): “La ciutat esdevé així l’eina bàsica, el camp d’experimentació més directe, del contracte democràtic com a expressió voluntària d’una societat organitzada en drets i deures. La democràcia té, des d’aquesta òptica, una exigència que no és merament formal; la transparència, el control dels grups de poder, la voluntat de reduir les diferències de renda, esdevé fonamental. Fonamental per a la majoria i negatiu per als interessos d’una minoria. La negació d’uns controls i d’un sistema de drets i deures és el primer pas per a la negació més genèrica del contracte democràtic, com si no afectés de manera igualitària el conjunt de la societat. Amb menys obligacions i més drets per a aquells que acaparen i controlen l’espai físic, el sòl, com a forma de creixement físic de la ciutat i com a mecanisme de control social i d’imposició de determinades formes d’organització”.

 

El discret encant de la burgesia o quan el mecenatge es converteix en negoci de ben segur que mereixeria una dedicatòria en forma d’epigrama de Fages de Climent, encara que entre els molts que n’escriví el gran poeta empordanès podríem trobar-hi l’expressió satírica d’aquesta història, com en aquest:

 

En els més vells municipis

i en reculades edats,

es muden per quantitats

els més honrosos principis.