dimecres, 22 d’octubre del 2014

Salvem el Consorci del Museu de l'Empordà


Què volen aquesta gent?. Aquesta és la pregunta que em formulo al llegir el comunicat del Govern municipal, quan afirma: “es considera que, després de més de quaranta anys, ara és el moment de donar un nou enfocament a l'equipament, actualitzant totes les seves vessants”. Que no ha passat res al Museu de l'Empordà des de 1971? Que no han existit persones com Evarist Vallès, Jordi Geli, Alicia Viñas i Anna Capella al front del Museu?. No podem oblidar la història del Museu de l'Empordà i la gent que ho ha fet possible!. Ignorància? òblit? mala fe? Interessos obscurs?....
Argumentar l'eliminació del Consorci per imperatiu legal és fals. La llei no obliga. També té l'opció d'assumir el consorci dins la gestió de l'Ajuntament, però ha optat per dissoldre'l. D'aquesta forma, Figueres i l'Empordà perdran una institució cultural i un instrument de gestió cultural professionalitzat.
El reforçament de la identitat figuerenca i empordanesa, la recuperació de la memòria històrica i el foment de la creativitat com a forjadora d’autoestima ciutadana; ha estat el gran factor innovador del Museu de l’Empordà, des de la creació, a l’any 1998, del Consorci que el gestiona i integrat l’Ajuntament de Figueres, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà i la Fundació Gala-Dalí.
El Museu de l’Empordà ha estat al llarg d’aquests anys el capdavanter en aquests valors de reforçar aquesta identitat i de forjar aquesta autoestima ciutadana; una institució amb un balanç que demostra no només la quantitat, sinó la qualitat, les exposicions de tesis, la recerca en temes d’història local i de recuperació patrimonial, com mai s’havia fet i destacant-ne, en aquest àmbit: Figueres 1900-1936 i Imatge i Història de la Catalunya republicana, feta l’any 1999; el País de Dalí del 2004 i Josep Maria Canelles i els àlbums Rubaudonadeu del 2005.
Per altra banda, la recuperació d’artistes o personatges rellevants a nivell ciutadà com han estat Pelaio Martínez, Evarist Vallès, Carles Fages de Climent, Ramon Reig, Marià Baig, exposicions d’art contemporani o vinculades a programes col·lectius, o altres esdeveniments que han servit per reconèixer els valors importants que en el camp de la cultura hi ha a la nostra ciutat. Més recentment, durant la CCC’O9 dues exposicions: Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un ball de moda i Narcís Monturiol: entre utopia i realitat, representen, al meu entendre, per la seva creativitat i per la qualitat expositiva els moments àlgids de la capitalitat cultural del 2009, juntament amb el foment de la cultura contemporània. Finalment, l’exposició La mirada persistent (2013) ens mostra l’alt nivell de la pintura empordanesa entre 1892 i 1960, com anteriorment ho va fer l’exposició L’Empordà terra d’artistes (1859-1968) a Barcelona, Madrid i Figueres als anys 1994, 1995 i 1996, tancant una etapa i obrint-ne una altra.
La programació del Museu de l'Empordà no només ha representat la recuperació de la memòria històrica, un element de reforçament de la identitat de la ciutat, un valor d’autoestima, sinó que ha anat acompanyat d’un element molt important que ha estat el foment de la creativitat local; han estat molts els creadors figuerencs i empordanesos que han trobat en la producció d’aquests projectes generats des del Museu de l’Empordà una sortida professional; que han trobat l’acull de les seves idees en molts projectes, tant en l’àmbit de comissaris, becaris, historiadors, dissenyadors, com de les empreses o industries culturals vinculades en aquest àmbit.
La nova etapa encetada amb la creació del Consorci, l'any 1998, fruit d'un consens polític i ciutadà, no només ha significat una renovació de l'espai museístic i una obertura a l'àmbit de l'art contemporani, sinó una aportació molt important a la creació i dinamització cultural i artística de Figueres i l'Empordà.
Ara fa quasi quatre anys, escrivia en aquest mateix Setmanari, que tocava pensar el futur i redefinir museològicament el Museu de l’Empordà per situar-lo dins les noves tendències museístiques del segle XXI, i que es basa tant en l'especialització entre Art i Història, com en el seu canvi d’ubicació en un o dos nous emplaçaments de nova creació especialment dissenyats per usos museístics i que comporti la creació d’una xarxa de museus de l’Empordà que permeti, amb la implicació de tots els museus empordanesos que ho desitgin, la multiplicació de l’oferta museística i la reducció de les despeses de la mateixa a través de l’ús de les mateixes eines, i augmentar la capacitat de generar polítiques culturals de gran abast més enllà de l’Empordà.
Repensar el Museu de l'Empordà és una opció legítima que li pertoca liderar al Govern municipal, però cal que ho faci assolint el consens polític i ciutadà. Però, també aquesta legitimitat ha d'anar acompanyada de la credibilitat. I aquesta no es guanya retallant un 30% l'aportació municipal al Consorci, passant dels 235.000€ el 2011 als 165.000€. el 2012 i successius.
Una reflexió final, a partir de dues frases de Ferran Mascarell dins el seu llibre La cultura en l’era de la incertesa. La primera: “La cultura és l’espai dels valors, del diàleg, del coneixement i la informació, de la creativitat, de la investigació i el foment de la innovació, de la participació”. Una frase que reflexa els principis que han guiat el camí realitzat, al llarg dels darrers anys, pel Museu de l’Empordà.
Un camí que necessita fer un nou salt i que requereix del suport per avançar, en la via ja iniciada en alguns aspectes, sota els criteris d’una altra frase de Ferran Mascarell: “democratitzar la cultura obliga a democratitzar-ne la gestió i allunyar-la, al mateix temps, dels mecanismes d’exercici quotidià del poder polític. Les institucions i les iniciatives culturals públiques han de ser gestionades per col·lectius que assumeixin la responsabilitat d’un contracte-programa, que dissenyin i gestionin objectius raonables i possibles, i que sàpiguen buscar el suport imprescindible de la societat, de la gent de la cultura i del món empresarial”. Cal una aposta decidida de tothom, institucions i societat, pel futur del Museu de l’Empordà, amb l’objectiu d’enfortir-lo com a referència cultural dels empordanesos i amb una forta projecció en el marc de l’espai català transfronterer i arreu del País.
I en aquesta aposta és imprescindible tenir l'instrument, el Consorci, com a institució cultural, seguint el pensament de Ferran Mascarell que “democratitzar la cultura obliga a democratitzar-ne la gestió i allunyar-la, al mateix temps, dels mecanismes d’exercici quotidià del poder polític”.

Joan Armangué
Alcalde de Figueres (1995-2007)

Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (21 d'octubre de 2014)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada