Què volen aquesta gent?. Aquesta és
la pregunta que em formulo al llegir el comunicat del Govern
municipal, quan afirma: “es considera que, després de més de
quaranta anys, ara és el moment de donar un nou enfocament a
l'equipament, actualitzant totes les seves vessants”. Que no ha
passat res al Museu de l'Empordà des de 1971? Que no han existit
persones com Evarist Vallès, Jordi Geli, Alicia Viñas i Anna
Capella al front del Museu?. No podem oblidar la història del Museu
de l'Empordà i la gent que ho ha fet possible!. Ignorància? òblit?
mala fe? Interessos obscurs?....
Argumentar l'eliminació del
Consorci per imperatiu legal és fals. La llei no obliga.
També té l'opció d'assumir el consorci dins la gestió de
l'Ajuntament, però ha optat per dissoldre'l. D'aquesta forma,
Figueres i l'Empordà perdran una institució cultural i un
instrument de gestió cultural professionalitzat.
El reforçament de la identitat
figuerenca i empordanesa, la recuperació de la memòria històrica i
el foment de la creativitat com a forjadora d’autoestima ciutadana;
ha estat el gran factor innovador del Museu de l’Empordà, des de
la creació, a l’any 1998, del Consorci que el gestiona i integrat
l’Ajuntament de Figueres, el Consell Comarcal de l’Alt Empordà i
la Fundació Gala-Dalí.
El Museu de l’Empordà ha estat al
llarg d’aquests anys el capdavanter en aquests valors de reforçar
aquesta identitat i de forjar aquesta autoestima ciutadana; una
institució amb un balanç que demostra no només la quantitat, sinó
la qualitat, les exposicions de tesis, la recerca en temes d’història
local i de recuperació patrimonial, com mai s’havia fet i
destacant-ne, en aquest àmbit: Figueres 1900-1936 i Imatge i
Història de la Catalunya republicana, feta l’any 1999; el
País de Dalí del 2004 i Josep Maria Canelles i els àlbums
Rubaudonadeu del 2005.
Per altra banda, la recuperació
d’artistes o personatges rellevants a nivell ciutadà com han estat
Pelaio Martínez, Evarist Vallès, Carles Fages de Climent, Ramon
Reig, Marià Baig, exposicions d’art contemporani o vinculades
a programes col·lectius, o altres esdeveniments que han servit per
reconèixer els valors importants que en el camp de la cultura hi ha
a la nostra ciutat. Més recentment, durant la CCC’O9 dues
exposicions: Pep Ventura abans del mite: quan la sardana era un
ball de moda i Narcís Monturiol: entre utopia i realitat,
representen, al meu entendre, per la seva creativitat i per la
qualitat expositiva els moments àlgids de la capitalitat cultural
del 2009, juntament amb el foment de la cultura contemporània.
Finalment, l’exposició La mirada persistent (2013)
ens mostra l’alt nivell de la pintura empordanesa entre 1892 i
1960, com anteriorment ho va fer l’exposició L’Empordà terra
d’artistes (1859-1968) a Barcelona, Madrid i Figueres als anys
1994, 1995 i 1996, tancant una etapa i obrint-ne una altra.
La programació del Museu de
l'Empordà no només ha representat la recuperació de la memòria
històrica, un element de reforçament de la identitat de la ciutat,
un valor d’autoestima, sinó que ha anat acompanyat d’un element
molt important que ha estat el foment de la creativitat local; han
estat molts els creadors figuerencs i empordanesos que han trobat en
la producció d’aquests projectes generats des del Museu de
l’Empordà una sortida professional; que han trobat l’acull de
les seves idees en molts projectes, tant en l’àmbit de comissaris,
becaris, historiadors, dissenyadors, com de les empreses o industries
culturals vinculades en aquest àmbit.
La nova etapa encetada amb la
creació del Consorci, l'any 1998, fruit d'un consens polític i
ciutadà, no només ha significat una renovació de l'espai museístic
i una obertura a l'àmbit de l'art contemporani, sinó una aportació
molt important a la creació i dinamització cultural i artística de
Figueres i l'Empordà.
Ara fa quasi quatre anys, escrivia
en aquest mateix Setmanari, que tocava pensar el futur i redefinir
museològicament el Museu de l’Empordà per
situar-lo dins les noves tendències museístiques del segle XXI, i
que es basa tant en l'especialització entre Art i Història, com en
el seu canvi d’ubicació en un o dos nous emplaçaments de nova
creació especialment dissenyats per usos museístics i que comporti
la creació d’una xarxa de museus de l’Empordà que permeti, amb
la implicació de tots els museus empordanesos que ho desitgin, la
multiplicació de l’oferta museística i la reducció de les
despeses de la mateixa a través de l’ús de les mateixes eines, i
augmentar la capacitat de generar polítiques culturals de gran abast
més enllà de l’Empordà.
Repensar el Museu de l'Empordà és
una opció legítima que li pertoca liderar al Govern municipal, però
cal que ho faci assolint el consens polític i ciutadà. Però, també
aquesta legitimitat ha d'anar acompanyada de la credibilitat. I
aquesta no es guanya retallant un 30% l'aportació municipal al
Consorci, passant dels 235.000€ el 2011 als 165.000€. el 2012 i
successius.
Una reflexió final, a partir de
dues frases de Ferran Mascarell dins el seu llibre La cultura en
l’era de la incertesa. La primera: “La cultura és l’espai
dels valors, del diàleg, del coneixement i la informació, de la
creativitat, de la investigació i el foment de la innovació, de la
participació”. Una frase que reflexa els principis que han guiat
el camí realitzat, al llarg dels darrers anys, pel Museu de
l’Empordà.
Un camí que necessita fer un nou
salt i que requereix del suport per avançar, en la via ja iniciada
en alguns aspectes, sota els criteris d’una altra frase de Ferran
Mascarell: “democratitzar la cultura obliga a democratitzar-ne la
gestió i allunyar-la, al mateix temps, dels mecanismes d’exercici
quotidià del poder polític. Les institucions i les iniciatives
culturals públiques han de ser gestionades per col·lectius que
assumeixin la responsabilitat d’un contracte-programa, que
dissenyin i gestionin objectius raonables i possibles, i que sàpiguen
buscar el suport imprescindible de la societat, de la gent de la
cultura i del món empresarial”. Cal una aposta decidida de tothom,
institucions i societat, pel futur del Museu de l’Empordà, amb
l’objectiu d’enfortir-lo com a referència cultural dels
empordanesos i amb una forta projecció en el marc de l’espai
català transfronterer i arreu del País.
I en aquesta aposta és
imprescindible tenir l'instrument, el Consorci, com a institució
cultural, seguint el pensament de Ferran Mascarell que “democratitzar
la cultura obliga a democratitzar-ne la gestió i allunyar-la, al
mateix temps, dels mecanismes d’exercici quotidià del poder
polític”.
Joan Armangué
Alcalde de Figueres (1995-2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada