Rafael Ramis i les paraules d'Anna Teixidor

Intervenció d'Anna Teixidor i Colomer a l'acte de presentació del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Auditori dels Caputxins de Figueres, 21 d'octubre de 2018)

_______________________________________________________________

[i n t r o d u c c i ó]

Més que una oportunitat de negoci editorial, aquest llibre és un acte ciutadà, de reivindicació de la memòria col·lectiva i de reparació moral. Ja m'entendreu perquè ho dic.

D'entrada, us haig de fer una primera confessió. I és que a mi m'hauria agradat escriure aquest llibre o, més ben dit, estudiar qui era en Rafael Ramis. De fet, vaig fer un primer intent quan treballava la monografia d'Empordà Federal. Ell era un dels membres de la redacció fundacional i apareixia jove i guapo en la única fotografia que s'ha conservat d'aquells anys.

Recordo que vaig conèixer la Maria Teresa Ferran, una de les netes d'en Rafael Ramis, i vaig estar a la casa familiar a Pau remenant papers. Va ser un projecte d'aquells que et queda en una carpeta a l'espera de tenir temps.

Per això, aquest llibre ha suposat un retrobament... i que agraeixo infinitament a en Joan que l'hagi fet.

M'ha ofert la possibilitat de conèixer el personatge i la seva dimensió. Ja intuïa que era un activista social, un home inclinat a les lletres, un patriota però no m'esperava que hagués posat la seva empremta en tantes entitats públiques i privades ni tampoc el paper que va tenir en el complot dels Prats de Molló o, fins i tot, l'amistat amb Josep Pla i Adi Enberg que per mi era totalment inèdita.

[ j o a n a r m a n g u é ]

Joan Armangué ens presenta un Rafael Ramis en tota l'extensió de la seva vitalitat, la seva dedicació pública i la seva obra política, periodística i social. A través seu, projecta el figuerenc d'ideari polític però també l'home.

L'autor ressegueix amb detall qui va ser, què va fer i quina importància va tenir en la vida política figuerenca, empordanesa, de l'exili, de Barcelona i del país.

Però abans de parlar de Ramis, deixeu-me parlar d'Armangué.

La mirada historiogràfica canvia amb el pas del temps, com canvien les preguntes que cada generació es fa sobre el passat, preguntes que cada generació pot anar canviant amb el pas del temps. 
 

Per als nascuts en la foscor del franquisme, el republicanisme empordanès del primer terç del segle XX fou una inspiració, un referent dels valors que havia de guiar la construcció democràtica. 
 

En aquest sentit, crec que per ell, per en Joan Armangué i per la seva generació (aquells que varen escriure els anys vuitanta un nou Empordà Federal amb la implicació de periodistes com Jaume Guillamet), aquest llibre suposa part d'aquest compromís de mirar enrere però també de reparar moralment els que han precedit activament. 
 

Deixeu-me, anar una mica més enllà. Aquest llibre parla de Ramis però crec que també parla de Joan Armangué. Un, en la Figueres d'abans de la guerra i, l'altre, el de la Figueres democràtica. El primer s'implica en política abans dels anys vint; el segon, en l'últim quart del mateix segle. Un pot ser hereu de l'altre.

De fet, ja hi ha una primera declaració d'intencions de Joan Armangué amb el llibre que va publicar l'any 2015: "Gent de l'Empordà" on curiosament, i això ja ens ho explicarà ell, no tracta de Rafael Ramis. 
 

Allà però ja mostra un interès per la recuperació de noms propis de la nostra memòria col·lectiva. 
 

De fet, en Joan té una virtut envejable i necessària en aquests moments: tenacitat per mantenir aquest projecte i temps i lucidesa, en la seva maduresa, per culminar-ho i millorar el coneixement que tenim de la nostra memòria col·lectiva. 
 

És un llibre amè, divulgatiu, de lectura entretinguda, que es pot llegir d'una tirada però també és la feina de moltes hores de dedicació continua, de buscar fonts, de trepitjar arxius, de conversar amb la família, de recuperar memòria oral. 
 

Per això, crec que en el fons aquest és un llibre de vocacions polítiques. Ens podia semblar que el Joan Armangué polític havia plegat però crec que s'hi fa sentir en aquest llibre. 
 

Ens pot semblar que el polític ja no hi és però jo crec que fa política real recuperant aquests noms propis. Ja no de les paraules sinó de les accions. Per això, trobo a faltar més polítics en aquest sala, més representació institucional. No només com a suport institucional sinó com a respecte a la dignitat de personatges de Rafael Ramis que van contribuir a la política municipal, potser des d'altres perspectives polítiques, però amb el mateix compromís. Més enllà de les sigles polítics, es tracta d'actes ciutadans, de reconeixement i homenatge a aquells que van contribuir al bé comú i van fer que, en un moment, Figueres tingués un parc-bosc (tot i que Ramis s'hi oposava en les circumstànies que es va dur a terme) o una Rambla de les dimensions que tenim. 
 

[ r a f a e l r a m i s ]

No podem entendre Rafael Ramis sense conèixer el context amb què neix. Ens hem d'imaginar la Figueres d'abans de la guerra. Es portaven pocs anys amb en Josep Puig Pujades. En Ramis era tres anys més gran. Formaven part d'una mateixa generació juntament amb en Josep Baró (que treballava a l'ajuntament), els llibreters Francesc Batet i Francesc Canet, el farmacèutic Joaquim Cusí, l'herbolari Abdó Ventura, Francesc Campà i els sastres Josep Puig Pujades i Marià Pujulà que seran els que marcaran més políticament. Joves d'una mateixa generació, dedicats a diverses professions que formaven part de la burgesia comercial figuerenca.

Són ells els que van projectar com havia de ser la Figueres des de les pàgines d'Empordà Federal: la dels bells mercats, la del parc-bosc, la de la reforma de la Rambla, la del clavegueram, la que batallava per recuperar noms públics (Narcís Monturiol, Abdó Terrades, entre altres), la que va donar suport a un jove Dalí... Són ells els que celebren el 14 de juliol, la caiguda de la Bastilla de París, donen suport a la causa aliadòfila durant la Primera Guerra Mundial, creuen fermament en la República.

El primer quart de segle XX, són ells els que projecten la Figueres republicana que queda en parèntesi per la dictadura de Primo de Rivera i que materialitza a partir de la dècada dels trenta però que la guerra estronca i, després, amb la dictadura comença un gran hivern.

En Ramis no va viure a primera línia aquesta Figueres republicana perquè la deixa el 23 i quan torna, a la dècada dels trenta, s'instal·la a Barcelona. Per tant, "rambleja" esporàdicament malgrat que manté el contacte amb en Marià Pujulà, amb en Josep Puig Pujades... però estic segura que hi tenia l'orella posada com evidencia la seva presència en els homenatges i festes que s'hi feien.

Deixeu-me posar l'accent en alguns dels aspectes que considero clau de la seva trajectòria pública.

EL DEL CIUTADÀ

- La seva provada vocació per l'ensenyança des de la laïcitat i un interès per la renovació pedagògica. Al Col·legi Ramis era escollit per les famílies més obertes i progressistes de la ciutat que hi portaren els seus fills: els Dalí, els Miravitlles i tants d'altres. Aquell col·legi, va esdevenir una institució no pública sinó ciutadana.

EL DE L'ARTICULISTA

Ell és el primer director d'Empordà Federal, i col·laborador Justícia Social, l'òrgan de la USC, on fins i tot hi trobem algun article de Carles Fages de Climent.

Sobre el seu caràcter:

- Joan Desclot, pseudònim de Josep Domingo Pujol, "herculi, recte i agressiu. Ni una claudicació. Ni una rialleta d'afalac. És el primer polemista figuerenc: la seva ploma i la seva dialèctica són armes formidables de doble fil, que atrauen l'adversari per a esmicolar-lo". Aquesta manera d'escriure també denota un caràcter que no es doblega com veurem quan marxa a l'exili.

Sobre la decepció durant la seva estada a París:

la decepció en veure que el 14 de juliol se celebra amb balls, fanalets i borratxeres. "Qui m'ho havia de dir que en el mateix París, passaria aquella diada que, de tota ma vida, havia mirat com la de la llibertat, sense sentir, ni per casualitat, una nota de la Marseillaise?" (9 d'agost de 1924)

EL DEL COMPROMÍS POLÍTIC

- Comença alineat amb UFNR.

- El seu compromís va girar a l'entorn de tres eixos: republicanisme, socialisme i catalanisme.

- però més tard es converteix en primer regidor socialista de l'Empordà i participa fundació Unió Socialista de Catalunya. A mi encara en costa entendre perquè se'n va de la UFNR?

He trobat unes línies al periòdic Renovació Social que potser ho confirmen:

"Acostumo a fer poc cas d'apreciacions més o menys verinoses a que sovint dona lloc la meva manera d'actuar"

"Si ambicionés d'escalar llocs preeminents hagués tinguts, ocasions magnífiques se m'han presentat per a satisfer-les, sense deixar de pertànyer al Partit nomenat republicà-nacionalista. Això, les sargantanes, que rondinen per penyes i tertúlies, ho saben tan bé com jo".

"Els qui hem iniciat la constitució del Grup Socialista [...] hem hagut d'anar-nos-en (dels republicans nacionalistes) perquè ara que el temps corre de pressa i va acostant-se l'hora de que imperi la justícia, va imposant-se la necessitat d'una renovació, dels senyors Esteves, a qui sols preocupa el seu benestar".

Creia que els republicans nacionalistes eren uns burgesos i que el canvi social havia d'anar més enllà. Per això, penso que era un rebel, un inconformista, que no volia ser un burgès... en definitiva, era un home amb vocació política però no era un home de partit, no tenia interès en satisfer els interessos d'altres.

- Quan es produeix el cop d'Estat de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923, ell amb un altre regidor Francesc Guillamet Naspleda es mantenen ferms i voten en contra de capitular davant del nou dictador. Finalment, tot el consistori és substituït per homes afins al nou règim polític. Però, en aquell moment són víctimes de la repressió política. Pateix registres, va estar detingut i empresonat.

- Ramis va fugir i es va amagar durant uns dies. El 30 de novembre de 1923 se'n va a l'exili.

- A l'exili coincideix amb dos figuerencs més que arriben més tard: Martí Vilanova (novembre 1924) i Jaume Miravitlles (maig 1925)

- Va formar part de l'Estat Major de Francesc Macià que havia organitzat la invasió de Prats de Molló. Després del fracàs, ells tres van ser dels pocs que van continuar a París.

- Quan torna a Catalunya, li costarà resituar-se en la nova situació política.

En tot cas, Rafael Ramis té diversos mèrits.

- Per mi, un dels més rellevants és el del compromís polític sense complexes, el de votar per convicció i no pel seguidisme polític de la línia del partit.

- L'altra, és el de la vocació ciutadana que parteix de la seva vocació com a mestre. Coherència d'ideals, activista social. Deixeu-me quedar amb una cita que ho exemplifica. A propòsit de la inauguració de la biblioteca de Figueres, deia:

"No n'hi ha pas prou de bastir un edifici i omplir-lo de llibres bons. Cal també crear ciutadans capaços d'entendre'ls bé".

"Crear ciutadans capaços d'entendre" és el que fa tanta por ara, i també durant els anys trenta.

[ c o n c l u s i o n s ]

Sabeu que durant la dècada dels anys vint, Josep Puig Pujades va llançar la idea de crear un panteó dels il·lustres empordanesos que reivindicaven les gestes d'homes com Ramon Muntaner, Narcís Monturiol, Abdó Terrades. En aquesta llista selectiva i acurada hi hauríem d'incloure també el nom d'en Rafael Ramis. 
 

I, en aquest sentit, hauríem de decidir com l'homenatgem. El primer pas ha estat aquest acte de reivindicació d'en Joan Armangué amb una biografia que doni a conèixer el personatge, que posis els punts sobre les í. 
 

El següent pas és que formi part del nostre nomenclàtor i, tot seguit, continuar amb la tasca d'en Joan. Treballar personatges coetanis per conèixer la significació d'en Rafael Ramis però també el moviment socialista del primer quart de segle. Ens cal una biografia del castelloní Josep Bordas de la Cuesta, que també va participar als Fets de Prats de Molló, però també d'en Martí Vilanova, un nom que també fa molt de temps que ha caigut en l'oblit, potser per la seva mort prematura. Com la d'en Ramis que també va ser prematura. Va morir als 55 anys.

En el fons, crec que a en Rafel Ramis no li hauria agradat viure els següents anys. No només veure com s'enfonsava la República que ell va contribuir a construir sinó la desfeta moral i econòmica que va suposar la llarga postguerra. 

Deixeu-me acabar amb unes línies escrites per Puig Pujades. En Ramis mort quan ell està a la presó arran dels fets d'Octubre i evoca l'amic, el polític i l'home i deia que quan van conèixer que havia mort:

van sentir l'emoció de què un tros de nosaltres mateixos, del nostre passat lluminós, del present tèrbol i de l'esdevenidor incert, s'havia mort també... " i segueix més avall: "En Ramis, l'amic, era dels que no t'abandonàvem mai, passés el que passés i fos l'hora que fos".

En una nota del novembre de 1930, quan Ramis tornava de l'exili, referia a la gent als republicans nacionalistes i deia:

"Coreligionaris ens podem dir, ja que tots som bons republicans, bons catalanistes i fervents partidaris duna renovació social cada dia més necessària"

"Encara que els temperaments ens separen aparentment, ja ens trobàrem sempre que de Catalunya i de la dignitat humana es tracti" (11 de juny de 1931)