Rafael Ramis, mestre vocacional

Rafael Ramis Romans (Figueres, 1880-1936). Mestre; impulsor d'un model innovador d'escola laica a Figueres. Polític; participà en la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), l'any 1911. Periodista; fundador, primer director i col·laborador del setmanari Empordà Federal (1911). Durant vuit anys, va ocupar el càrrec de primer tinent d'alcalde (1912-1915) i regidor de l'ajuntament de Figueres (1920-1923). L'any 1922, Ramis va ser el primer regidor socialista al consistori figuerenc.

Va presidir entitats culturals com el Casino Menestral Figuerenc (1916), l'Orfeó Germanor Empordanesa (1917-1920), i la comissió delegada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1920-1923). També va presidir la Mancomunitat de l'Empordà (1922-1923) i va participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya (USC), l'any 1923.

Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet que, el va dur a participar en l'organització dels fets de Prats de Molló. Durant l'exili mantingué una doble militància: Estat Català i la USC. També, durant el seu exili parisenc, la seva defensa del laïcisme el duria a incorporar-se a la maçoneria.

Va retornar a Catalunya, l'any 1930; establint-se a Barcelona. Funcionari del servei de Cèdules de la Generalitat i professor a l'Escola del Treball. Va fundar i presidir l'Associació de Funcionaris de la Generalitat de Catalunya (1933-1934). Morí a Figueres, el 3 de gener de 1936. Va ser perseguit per maçó, deu anys després de la seva mort.

El llibre Rafael Ramis. Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf) és l'assaig biogràfic d'un ferm lluitador que per damunt de tot era un mestre vocacional.

  Col·legi Ramis, referent d'escola laica i innovadora

El maig de 1904, Rafael Ramis va començar una llarga trajectòria educativa al Col·legi Ramis. Al principi, va treballar al costat del seu pare, que va posar a càrrec seu la secció superior, una de les tres de què constava l'escola. El centre formava part de les cinc escoles privades no confessionals, de caràcter laic, existents a Figueres; procuraven compensar l'escassa oferta d'escola pública existent, al mateix temps que competien amb les escoles religioses de la ciutat.

Els primers canvis d'orientació importants al Col·legi Ramis van tenir lloc a partir de l'11 d'abril de 1908, després de la mort de Joan Ramis. En absència del seu pare, Rafael va assumir la direcció del centre i va apostar per modernitzar-lo; així doncs, aquell mateix estiu la premsa local informava que en el Col·legi Ramis es prescindia "por completo de todo lo que no conduzca a crear ciudadanos sanos e inteligentes, conscientes de sus derechos y deberes y desligados de toda preocupación y fanatismo".

Des del principi, Ramis es va esforçar per introduir nous corrents pedagògics a l'escola i, ben aviat, es va convertir en un referent entre els mestres republicans, responsables de les innovacions educatives que tenien lloc a Figueres. Aquest model de renovació pedagògica quedava sintetitzat en els anuncis que Ramis publicava a l'Empordà Federal: "Ensenyança verdaderament pràctica i racional". Entre les primeres accions dutes a terme, destaquen la supressió de les assignatures de Religió i Història Sagrada. També va començar a normalitzar les classes en català, fins que, més endavant, va poder establir tot l'ensenyament en aquesta llengua.

El Col·legi Ramis impartia els tres graus d'ensenyament primari, indistintament per a nois i noies. Els estudis s'anunciaven així a la premsa local: "Primera enseñanza, elemental y superior, en dos grupos graduados. Clases especiales para Señoritas y para Adultos. Lengua francesa. Teneduría de libros. Preparación para el Bachillerato y el Magisterio. Mensualmente se notifica comportamiento del alumno, a sus padres o encargados. Retribuciones módicas. Próxima apertura de una clase de Dibujo lineal aplicado a la Industria, Artes y Oficios a cargo de persona competentísima". Al cap d'un temps, es van incorporar classes de solfeig al temari.

Ramis també volia que el col·legi fos un espai de difusió cultural. Per això, des que assumí la direcció, hi va començar a oferir cursos "de l'útil, harmoniosa i facilíssima llengua internacional Esperanto". Promoguts per l'associació l'Amic del Poble Català, s'oferien cada dia de vuit a nou del vespre. Aquests cursos es mantindrien durant molts anys: tenim constància de l'inici d'un curs nocturn d'esperanto el juny de 1917, i de diverses activitats culturals associades a aquesta llengua.

A partir del mes d'abril del 1911, l'escola va abandonar el carrer de la Jonquera i va obrir noves dependències al primer pis del número 1 del carrer del Forn Baix. Aquest canvi coincidia que la família Ramis s'hagués decidit a viure al segon pis d'aquell immoble. De mica en mica, el Col·legi Ramis havia anat adquirint un gran prestigi educatiu a Figueres i comarca; així ho demostrava un certificat municipal de l'any 1918, on s'acreditava que Rafael Ramis dirigia l'escola "con demostración constante de sus excepcionales aptitudes, y entera satisfacción de los padres de los alumnos". En aquells moments, a l'escola hi havia matriculats entre 150 i 200 alumnes.

En l'àmbit de la religió, Rafael Ramis sempre va considerar que aquesta s'havia de limitar a l'àmbit privat i personal. No ens ha de sorprendre, doncs, que convertís el Col·legi Ramis, fundat pel seu pare, en la primera escola laica de la ciutat.
Ramis va reivindicar sempre que la religió no havia de ser present a la vida pública i a la vida cívica: "Sóc partidari que la religió s'ensenyi a les esglésies i a les famílies. A la meva escola no se n'ensenya, però tampoc es fan impius. Mai es parla de religió, ni es fa escarni de cap". Una afirmació que, lluny de ser qualificada d'anticlerical, era de respecte a la llibertat de pensament i de creença religiosa. En definitiva, un laïcisme entès com a una igualtat de tracte i plena llibertat de consciència.

Rafael Ramis impulsà el mutualisme escolar a Figueres. L'any 1915 sota la seva iniciativa es fundaren les primeres mutualitats escolars, Cultura i Santa Amàlia. Ramis defensava la conveniència d'acostumar els infants a la mutualitat, no solament pel que obtindrien més tard, sinó per acostumar-los a l'estalvi. Feia pedagogia sobre la transcendència social de l'estalvi i sobre com podia millorar les condicions de vida de la classe treballadora.

El 1917, Ramis rebria la medalla de plata de la Previsió, que li va concedir l'Instituto Nacional de Previsión; el 1918, també li van atorgar la medalla d'or pel seu treball en pro del mutualisme escolar.

Rafael Ramis va ser un promotor incansable de la llengua catalana. El 1916, en consonància amb la seva tasca educativa, o de les seves propostes com a regidor per fomentar l'ús de la llengua –com la catalanització del nomenclàtor–, Ramis va formar part de la Comissió Organitzadora de la primera Diada de la Llengua Catalana. Al cap d'uns anys, entre 1920 i 1923, presidiria la comissió delegada a Figueres de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC), una entitat clau a l'hora de fomentar l'ensenyament de la llengua catalana i catalanitzar els continguts educatius que s'oferien als alumnes. La primera escola figuerenca que va rebre una subvenció de l'APEC per a l'ensenyança del català va ser el Col·legi Ramis, l'any 1920.

A l'inici del curs 1921-1922, l'escola de Ramis passaria a dir-se Col·legi Empordanès. Amb el canvi de nom, la retolació també es va fer en català, igual que ja s'hi feien les classes. En marxar Ramis a l'exili, el Col·legi Empordanès va passar a ser gestionat pel mestre Josep Pey, que ja treballava a l'escola. Després de la Guerra Civil, del seu exili i empresonament, Josep Pey va tornar a obrir l'escola l'any 1943, amb el nom d'Acadèmia Mercantil. Quan va morir Pey, l'any 1950, Pere Bruguera, un altre mestre republicà que havia estat inhabilitat pel franquisme, se'n faria càrrec. Tres noms, tres etapes lligades pel fil de tres mestres vocacionals.

Rafael Ramis, política i pedagogia

La tasca docent de Ramis era indestriable de la seva concepció política; sentia la política amb un alt sentit pedagògic. D'aquí que el seu compromís polític i cívic estava impregnant d'un gran valor pedagògic.

El seu concepte era molt proper al de Rafael Campalans, que considerava que política també volia dir pedagogia. Campalans deia això pensant que els polítics havien de desenvolupar una tasca de pedagogia social; una tasca que hauria d'acabar imposant el socialisme, mai per la força sinó pel convenciment. Existia una coincidència evident entre Campalans i Ramis sobre el lligam indestriable de política i pedagogia. Tots dos van compartir plegats aquesta vocació pedagògica, exercint de professors de l'Escola de Treball, i van traslladar a la seva militància socialista aquest sentit pedagògic, tot i que Ramis ho faria des d'un posicionament més esquerrà.

Josep Pallach, un altre socialista ferm, tampoc no volia separar mai la pedagogia de la política. Segons creia, la política –la bona política– era pedagogia, i la pedagogia havia de ser política. Pallach tenia una visió de la política eminentment pedagògica i, en justa correspondència, una visió profundament política de la pedagogia. Els seus ideals d'ensenyament i de vocació pedagògica propugnaven una escola on els mestres havien d'aprendre a ensenyar, al mateix temps que els nens, el centre de tota la seva preocupació formativa, aprenguessin a aprendre.

És probable que en aquest ideal pedagògic, hi hagués clars ressons del seu pas pel Col·legi Empordanès, dirigit pel mestre Josep Pey. Quan Ramis va marxar cap a París, Pallach només tenia tres anys; per tant, no van poder tenir cap relació directa. Malgrat això, l'escola laica consolidada per Ramis va marcar en aquell nen l'aprenentatge d'uns valors, que acabarien sent la base del pensament que Pallach, de jove i adult, va defensar i va promoure al llarg de tota la seva vida.

Quan Rafael Ramis deixà el Col·legi Empordanès, a finals de 1923, en marxar a l'exili; també va deixar a la seva ciutat la seva gran passió, fer de mestre. Malgrat tot, l'ensenyament estarà present a la vida de Ramis fins, pràcticament, el final dels seus dies. A París, moltes vegades, les classes de castellà foren l'única font d'ingressos familiar. Al seu retorn a Catalunya, després de la Dictadura de Primo de Rivera, a excepció de la direcció d'una colònia escolar a Solsona, durant el mes d'agost de 1930, només les classes nocturnes a l'Escola del Treball de Barcelona, com a feina complementària a la burocràtica als serveis de Cèdules de la Generalitat, que era la principal font d'ingressos, li compensà la gran desil·lusió que li havia suposat no poder exercir de mestre a Barcelona. Ramis no havia pogut concursar a les places de mestre convocades per l'Ajuntament, perquè les bases demanaven que els candidats fossin menors de quaranta anys i, en aquells moments, ja superava el mig segle.

Rafael Ramis va ser un home de valors i ideals. Un mestre vocacional. Un home que va treballar al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme, entenent la política i la pedagogia com a complementàries.

Joan Armangué