Notícia del llibre "Romà i Rossell, el primer de tots" d'Ernest Lluch a Empordà TV (21.10.2020)

 

Diàleg amb Joan Esculies sobre el llibre "Romà i Rossell, el primer de tots" d'Ernest Lluch

Diàleg amb Joan Esculies, historiador i escriptor, amb motiu de la publicació del llibre Romà i Rossell, el primer de tots d'Ernest Lluch, del qual he tingut cura de la seva edició, que va tenir lloc a la llibreria Nollegiu del Poble Nou de Barcelona, el 15 d'octubre de 2020.

 

La força i l'ànima de Figueres

 Article publicat al Diari de Girona (12.10.2020) i al setmanari de l'Alt Empordà (13.10.2020)

Avui fa vint anys de la inauguració dels Jocs Special Olympics Figueres’2000. La Figueres oberta i viva, la ciutat acollidora i hospitalària va donar la benvinguda als Jocs el 12 d’octubre de 2000. Varem viure una explosió de festa. Les 12.000 persones que ens aplegàrem a l’Estadi Municipal de Vilatenim ens vam donar les mans, compartint tots junts l’esperit d’una gran festa de l’esport, d’una gran festa solidària impregnada dels valors humans de la solidaritat, de l’acceptació de les diferències individuals, de la integració social, de la tolerància i de la convivència ciutadana. Durant quatre dies la ciutat es va convertir en un esclat de complicitats i il·lusions compartides. Els Jocs van representar el millor referent del compromís de Figueres i l’Empordà, i tots plegats, varem viure, durant uns dies, una gran i intensa història d’amor.

La història més gran d’amor que ha viscut mai la ciutat de Figueres. La flama del peveter representant el llenguatge universal del foc, sense idiomes ni barreres, va ser el símbol de tots els valors dels Jocs. La ciutat defensora de la seva diversitat i la seva pluralitat, entesa com un espai de convivència i llibertat al servei de les persones, es va expressar amb un clam unànime. Figueres va ser una ciutat compromesa amb els Jocs. La col·laboració oberta, espontània i multitudinària va ser un somni i una realitat a la vegada, varem trobar obertes gairebé totes les portes en nom dels Special Olympics. Molts ciutadans i moltes empreses, moltes institucions i moltes entitats figuerenques i empordaneses es varen comprometre amb els Jocs. Un compromís que venia precedit per un treball dut a terme des de diferents àmbits ciutadans per moltes persones, la majoria anònimes, però que amb el temps es varen aplegar sota tres noms: Altem, escola Mare de Déu del Mont i el Dofí. I més endavant, com a fruït dels Jocs, amb dues de noves, l’associació Ona i la Fundació Tutelar de l’Empordà.

Les xifres dels Jocs simbolitzen la força i l’ànima d’una ciutat i una comarca. Més de 21.000 assistents a les cerimònies d’inauguració i cloenda. Més de 3.000 esportistes, 2.376 atletes i 672 entrenadors, provinents de Catalunya, 14 comunitats autònomes i de 12 països d’Europa. En l’àmbit organitzatiu, un comitè local del propi ajuntament: Alfons Gumbau (alcaldia), Ferran Campistol (joventut), Quim Rodríguez i Jordi Blanch (esports), Pep Torner (cultura), Maria Rentero (acció cívica), Rosa Garrido (Fisersa) i Xavier Roca (recaptació). Un equip irrepetible de vuit magnífics, com els qualificà el coordinador general Pere Cabrafiga, sota la dependència d’un regidor delegat, Joan Balada. 1.263 voluntaris provinents de diversos punts. El 48% de Figueres, un 24% de l’Alt Empordà, un 11% de la ciutat agermanada d’Alcalà la Real i el 17% d’altres llocs. En quan a patrocinis i col·laboracions, 124 empreses i organismes van signar convenis. 117 col·laboradors desinteressats: 55 empreses i cases comercials; 35 grups culturals i entitats cíviques; 27 artistes de diversos camps, dels quals 12 de plàstics cediren obra per a una carpeta de gravats.

Xifres que expressen l’exemple de generositat i entrega de moltes persones. El símbol d’una tramuntanada d’il·lusió i entusiasme, de la força solidària de Figueres i l’Empordà. Unes xifres de les que en podem extreure algunes lliçons. La primera, la cooperació de la ciutat i la comarca. Una quarta part dels voluntaris procedien d’altres municipis de l’Alt Empordà. Més a més, 11 ajuntaments empordanesos aportaren infraestructures, juntament amb un altre, Perpinyà, la nostra ciutat pariona a l’altra costat de l’Albera. El binomi ciutat-comarca com una cosa inseparable. Figueres sense la comarca no té sentit, ni l’Alt Empordà sense Figueres. La ciutat sense límits va expressar la seva gran força en els Jocs Specials Olympics.

Una segona lliçó. La priorització del treball en equip des de la transversalitat, com a via per a construir una administració més eficient, més àgil i més propera al ciutadà.

Una tercera lliçó. El compromís i la responsabilitat social de la ciutadania. Des del món social i cultural fins el teixit comercial i empresarial varen col·laborar estretament en el finançament dels Jocs. Un testimoni de coresponsabilitat del conjunt de la societat figuerenca i empordanesa.

Una quarta lliçó. Els Jocs varen contribuir a trencar barreres en el camí cap a una societat més justa, més integradora, més lliure i amb més igualtat d’oportunitats per a tothom.

Amb els anys, tothom ha reconegut que els Jocs de Figueres’2000 han estat els millors dels celebrats fins ara. Els Special Olympics varen contribuir a fer una ciutat amb més força i molta ànima. Figueres va iniciar el nou mil·lenni amb més il·lusió i més entusiasme, guanyant en orgull de ciutat, en autoestima, en confiança. Avui els Jocs són història; formen part de la memòria de la ciutat, però Figueres té la força i l’ànima per recuperar l’esperit dels Jocs i impregnar-los al conjunt de la societat.

Les lliçons que ens deixaren els Jocs són d’una gran utilitat per superar els nous reptes de la Figueres democràtica, la millor etapa de la història local, la viscuda d’ençà el 1979, malgrat els problemes actuals derivats de la bretxa social i econòmica de la crisi del 2008, agreujada pels efectes del Covid19, i trencar les barreres d’una societat canviant que necessita enfortir el sentit de pertinença de tothom a la comunitat figuerenca i empordanesa.

Els Special Olympics figuerencs tenen vint anys. Com Serrat podem cantar, «ara que tinc vint anys, ara que encara tinc força i no tinc l’ànima morta». La ciutat amb molt més anys, també li toca cantar-la. Som-hi tots plegats!

Joan Armangué. Alcalde de Figueres (1995-2007)

Empordanesos als Fets de Prats de Molló

 Article publicat a la Revista Vallespir

(nº 15 - Segon semestre 2020)

 

 

 

Segregació escolar a l'àrea urbana de Figueres

Article publicat al setmanari HORA NOVA (26 de maig de 2020)

Si ens atenem a l’hemeroteca la problemàtica educativa sembla ser l’existència d’una escola amb mòduls. I ho és que després de catorze anys encara no s’hagi construït l’edifici del Carme Guasch. Però educativament parlant la problemàtica és una altra i afecta un bon nombre d’escoles figuerenques.

El 40% de les escoles públiques d’infantil i primària de Figueres estan classificades com a centres de màxima complexitat (CMC). Són les escoles amb més famílies amb majors necessitats socials i econòmiques i amb més immigració: Anicet de Pagès, Joaquim Cusí, Pous i Pagès i Parc de les Aigües. El risc per aquests centres és la seva estigmatització i això acaba afectant la seva demanda. Motiu pel qual alguns intenten defugir aquesta qualificació, quan la realitat social de la majoria de les escoles és molt semblant als que estan qualificats com a CMC.

Els efectes d’aquesta realitat escolar és que hi ha famílies residents a Figueres que busquen escolaritzar els fills en pobles de l’entorn i, també, és una de les causes per les quals parelles joves canvien la seva residència, escollint pobles de l’àrea urbana o de més enllà.

Pel que fa als instituts, el 60% (Cendrassos, Monturiol i Olivar Gran) estan qualificats de centres de màxima complexitat (CMC), quan no fa gaires cursos eren tots cinc. Una reducció no justificada quan la realitat no ha canviat.

Segons el Pla local sobre la infància i l’adolescència (PLIA) 2019-2023 de Figueres, els centres públics dupliquen el percentatge d’alumnat d’origen estranger en comparació amb els centres concertats.

Una reflexió a partir de la realitat educativa. La desescolarització als 17 anys a Figueres (32,5% el 2017), un terç de l’alumnat, al mateix nivell de Sant Adrià del Besòs i només per sota de Salt i Lloret de Mar, juntament amb l’abandonament escolar prematur, persones entre 18 i 24 anys que no segueixen uns estudis reglats i que no han assolit cap titulació acadèmica per sobre de l’ESO, a part de generar un mercat de treball poc qualificat, parteix de raons socials i econòmiques del territori i, també, al problema de la segregació ineficaç del capital humà. La segregació escolar és l’origen d’absentisme, fracàs i abandonament escolar. L’èxit escolar passa per combatre la segregació i afavorir la mescla d’alumnes.

A l’àrea urbana de Figueres la creació dels instituts de Vilafant (curs 2008-2009) i Peralada (curs 2020-2021) són generadors d’un impacte negatiu en l’escolarització als instituts figuerencs, provocant un augment de la segregació escolar. Dues decisions del departament d’Educació de la Generalitat contràries al principis d’una educació de qualitat a l’abast de tots des d’una escola inclusiva i amb una escolarització equilibrada.

El Pla contra la segregació escolar a Catalunya proposa, pels centres públics i concertats, «Acords o pactes locals entre centres dins d’una mateixa zona o municipi per a l’escolarització equilibrada d’alumnat». Cal un pacte local però, també, des del territori s’ha impulsar un pacte d’àrea urbana, de tots els instituts públics i els centres concertats, per a compartir estratègia educativa per a combatre la segregació escolar.

L'Empordà i l'economia de les desigualtats: bany de realitat postcoronavirus

Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (12 de maig de 2020) sobre la diagnosi de la realitat socioeconòmica de l'Alt Empordà i els eixos per a la seva transformació econòmica, que podeu llegir clicant AQUÍ

Puig Pujades i els Fets d’Octubre de 1934

Article publicat a la Revista Encesa Literària 

(nº 8, 2n semestre de 2019)

           Josep Puig Pujades ha estat definit per Anna Teixidor Colomer com «una de les personalitats amb més capacitat de lideratge i d’influència per endegar el projecte polític i cultural del republicanisme d’esquerres catalanista a l’Empordà», amb una clara incidència més enllà de la seva ciutat i comarca. Així, durant els fets del 6 d’octubre de 1934, Josep Puig Pujades ocupava el càrrec de comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona, des que el 8 de febrer de 1933 l’en van nomenar. La Comissaria Delegada de la Generalitat es va crear l’abril de 1931 a Girona, Lleida i Tarragona, després de la proclamació de la Segona República.

 Des de la victòria de la coalició entre el Partit Republicà Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de novembre de 1933, es va produir un procés d’involució de les transformacions socials que s’havien guanyat durant el primer bienni (1931-1933), amb un govern de coalició entre republicans i socialistes en l’àmbit de l’Estat, i un govern de coalició d’esquerres a Catalunya, presidit per Francesc Macià fins a la seva mort el 25 de desembre de 1933. Era un govern amb predomini d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit de Macià, però també amb una participació significativa de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i altres partits republicans, així com de la Unió General de Treballadors (UGT). A Catalunya, cal fer esment de la incidència especial que va tenir la derogació de la Llei de contractes de conreu.

La formació d’un nou govern clarament conservador a l’Estat el 4 d’octubre de 1934, presidit per Lerroux i amb la inclusió de ministres de la CEDA de Gil Robles, que seria el primer govern radical-cedista, fou vist com la fi dels avenços socials que s’havien assolit, a més a més d’una deriva cap a posicions més pròximes als règims feixistes dominants a Alemanya i Itàlia.

L’endemà mateix de la formació del nou govern, que encetava el període conegut com a Bienni Negre, es va declarar una vaga general a tot Espanya, promoguda per l’Aliança Obrera, una organització obrera formada per la UGT, per partits obrers i marxistes i per altres organitzacions sindicals, però sense la Confederació Nacional del Treball (CNT), que només s’hi implicà a Astúries. Precisament, aquesta confluència entre l’Aliança Obrera i la CNT va possibilitar que la revolta d’Astúries conduís a un procés revolucionari, que fou durament reprimit pel govern radical-cedista, amb milers de morts, d’execucions i d’empresonaments.

A Catalunya, el mateix dia 5 d’octubre es va declarar una vaga general en un clima de desconfiança entre l’Aliança Obrera, sense el suport de la CNT, i el Govern de la Generalitat, molt dividit dins la mateixa ERC entre els partidaris de la independència, opció defensada per Estat Català, que era liderat pel conseller de Governació, Josep Dencàs, i la via més pactista amb la República Espanyola, que defensaven, entre d’altres, el president Lluís Companys i els consellers Joan Lluhí i Vallescà i Josep Tarradellas. També és evident que hi influïren els objectius diferents que tenien els uns i els altres; sobretot, les diferències que hi havia entre Estat Català i l’Aliança Obrera, que prioritzava la revolució social.

En aquest context, el president Companys va declarar, el vespre del 6 d’octubre, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, el qual va durar deu hores. L’escassa mobilització de la població i la promulgació de l’estat de guerra van fer que ràpidament l’exèrcit comandat pel general Batet sufoqués l’aixecament. El president Companys, el Govern de la Generalitat i altres caps de la revolta foren empresonats al vaixell Uruguay. En total, es produirien més de 3.500 detencions arreu de Catalunya.

A Girona, la vaga convocada per l’Aliança Obrera s’inicià el mateix dia 5 al matí. El comissari de la Generalitat declarava als periodistes que la vaga era indefinida i pacífica. Hi va haver pocs incidents dignes de remarcar al llarg de la jornada i durant l’endemà, el dissabte 6 d’octubre. A primera hora de la tarda, però, del dia 6, una ordre de Puig Pujades va rellevar el consistori gironí encapçalat per l’alcalde Joaquim Tomàs, de la Lliga Regionalista, per una gestora presidida per Joaquim Camps i Arboix, el cap municipal d’ERC.

No hi va haver incidents gaire remarcables fins prop de les nou del vespre, quan l’alcalde Camps i Arboix, des del balcó de l’Ajuntament i seguint les ordres que van arribar de la capital catalana, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Al cap de poc, la promulgació de l’estat de guerra esvaí qualsevol focus d’oposició, excepte a la seu de la Comissaria Delegada de la Generalitat, situada a l’edifici de la Diputació, que es convertí en l’únic punt de resistència.

De les poc més de sis hores que durà la resistència —des de pocs minuts després de la mitjanit del dia 6 d’octubre fins a dos quarts de set de la matinada del dia 7—, en tenim coneixement per la premsa de l’època i per la recerca d’historiadors com Josep Clara i, sobretot, de la periodista i escriptora Anna Teixidor, que relata, mes per mes, tot el temps d’empresonament de Puig Pujades en un capítol, «Sonen batallades. Ell, a la presó», del seu llibre Josep Puig Pujades (1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà (Ajuntament de Figueres, 2017).

Després de l’ordre del general Batet, l’exèrcit va sortir de la caserna de Sant Domènec i es dirigí cap a la seu de la Comissaria Delegada, on el comandant en cap de l’Estat Major, Rafael Domínguez Otero, va fer la lectura del ban de guerra. Uns trets disparats des de l’edifici de la Comissaria, en plena lectura del ban, van abatre el comandant, que caigué mort damunt del seu cavall. Durant uns moments els intercanvis de trets foren intensos, fins que l’exèrcit es replegà, tot esperant que arribés la claror de l’alba per prosseguir el combat. A l’interior de la seu de la Comissaria s’hi aplegaven unes 300 persones, moltes d’elles armades. Entre els concentrats hi havia Puig Pujades, diputats al Congrés i al Parlament, càrrecs i dirigents polítics, forces de seguretat, etc.

En clarejar, es van reprendre els enfrontaments fins que, a dos quarts de 7 de la matinada, després de la rendició del president Companys, els concentrats van seguir el mateix camí, penjaren un llençol blanc a l’edifici i es lliuraren a l’exèrcit. Puig Pujades va ser detingut immediatament. Els fets foren relatats pel diputat gironí Pere Cerezo (ERC) en un article a l’Empordà Federal:

Sonen batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és apagat. Poques estrelles brillen el firmament. Sona una remor de passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats custodien Josep Puig Pujades i altres dos amics conduint-los emmanillats per la pujada de Sant Martí, camí de la presó... Arriben a la porta del vell edifici de la presó i després de ser registrats minuciosament, se sent la remor del forrellat del rastrillo que ha de tancar-los. Josep Puig Pujades és portat al pozo, cel·la de càstig destinada als delinqüents comuns; el pozo és una habitació freda i humida, on les parets estan xopes d’aigua i és allí on resta detingut i emmanillat.

Després de quasi set mesos d’empresonament, el dia 24 d’abril de 1935 a Puig Pujades li concediren, atès el seu estat de salut, un règim de presó atenuada, que consistí en la seva reclusió, amb una durada de quasi tres mesos, al domicili familiar de Figueres. El 23 de juliol de 1935, ingressà de nou a la presó de Girona.

Al cap de quasi mig any, el dia 9 de gener de 1936, es va portar a terme el consell de guerra i l’endemà, el dia 10, davant la petició del fiscal de la pena de reclusió perpètua per a Puig Pujades com a responsable polític de la mort del comandant Domínguez Otero, la sentència dictada pel Tribunal va ser de trenta anys de reclusió.

Poques setmanes després, Puig Pujades va formar part de la candidatura del Front Popular d’Esquerres en les eleccions a Corts Generals del 16 de febrer de 1936. Després de la proclamació dels resultats oficials, el dia 20 de febrer, obté l’acta de diputat, fet que comportà que aquell mateix dia sortís de la presó, amb el règim de reclusió atenuada amb motiu d’haver estat elegit. Aquell mateix dia, publica a l’Autonomista, diari federalista republicà gironí, un article sota el títol Lluita de clarors que dedica al seu amic de cel·la Pere Cerezo, que després en plena Guerra Civil fou alcalde de Girona, amb unes paraules finals plenes d’humanisme, «Ha vençut una vegada més la llum de la llibertat, com ha de vèncer sempre en la vida, foragitant les passions humanes que engendren l’odi que porta a uns germans empresonar a altres germans». Finalment, el 22 de febrer es va decretar l’amnistia general d’acord amb el compromís del Front Popular, guanyador de les eleccions.

El llibre Ell, a la presó, de Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil, i ara reeditat per Edicions Cal·lígraf (Figueres, 2019). L’autor, amb una gran qualitat literària i també amb una gran riquesa lingüística, narra en tercera persona els seus primers mesos d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24 d’abril de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava situada al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà. Una narrativa basada en la vida quotidiana del vell ergàstul gironí i amb poques referències a la política del moment. En alguns moments, traspua amargor i desencís pels fets viscuts a l’octubre del 34 i en l’únic capítol que parla obertament de política, L’aniversari de la República, reprodueix l’article que publica a La Humanitat el 14 d’abril de 1935 amb unes reflexions que paga la pena llegir atentament i que avui recuperen tot el seu sentit, «L’actualitat d’Espanya i de Catalunya no és, però, cosa solament de lirismes. És moment d’acció serena i fecunda, moment d’actuació democràtica lliurement exercida en els comicis, amb l’expressió clara i franca de la voluntat del poble expressada a les urnes». I davant unes pròximes eleccions formula una proposta clara, «les esquerres han d’anar a les eleccions per a defensar la Constitució i la Constitució es defensa solament d’una manera: UNINT-SE tots els ciutadans liberals d’Espanya i de Catalunya, esborrant tota diferència d’apreciació i de to, esborrant-ho tot per a deixar esclatant, lluminosa i triomfant per un sempre més la nostra CONSTITUCIÓ, germana gran del nostre Estatut». Una proposta que avui podem emmarcar dins la idea del catalanisme transversal i inclusiu, que lluny de la confrontació cerqui ponts per un nou pacte sota el doble objectiu de reconeixement nacional i poder polític pel nostre País.

Carles Rahola en el pròleg deixa testimoni que el temps d’empresonament que narra Puig Pujades són una glossa emotiva, plena d’esperança, «hi ha pàgines d’enyorament que s’arrapa al cor i d’esperança que triomfa, clara i lluminosa», al mateix temps que dóna fe de la serenor i la fortalesa anímica del pres, «L’autor, enfortit per la dissort, no gemega ni es plany, ni es lliura a la desesperació, i si té moments de defallença, inevitables en el qui es troba separat per força dels éssers estimats, reacciona tot seguit». L’esperança mai perduda fou una gran força per a superar els moments difícils fins a guanyar l’anhelada llibertat.

Ell, a la presó és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions precàries, com en una de nova amb nivells més alts de confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir, que avui es fa ben viu i fort.

Un cant a la llibertat, també, va ser les paraules de Puig Pujades l’endemà del seu alliberament, el 21 de febrer de 1936, que pronuncià des del balcó de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà (FRSE), davant centenars de persones congregades a la Rambla figuerenca, com a agraïment a l’homenatge dels seus correligionaris:

Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble, diguem: Visca la República!