Puig Pujades i els Fets d’Octubre de 1934

Article publicat a la Revista Encesa Literària 

(nº 8, 2n semestre de 2019)

           Josep Puig Pujades ha estat definit per Anna Teixidor Colomer com «una de les personalitats amb més capacitat de lideratge i d’influència per endegar el projecte polític i cultural del republicanisme d’esquerres catalanista a l’Empordà», amb una clara incidència més enllà de la seva ciutat i comarca. Així, durant els fets del 6 d’octubre de 1934, Josep Puig Pujades ocupava el càrrec de comissari delegat de la Generalitat de Catalunya a Girona, des que el 8 de febrer de 1933 l’en van nomenar. La Comissaria Delegada de la Generalitat es va crear l’abril de 1931 a Girona, Lleida i Tarragona, després de la proclamació de la Segona República.

 Des de la victòria de la coalició entre el Partit Republicà Radical i la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) en les eleccions de novembre de 1933, es va produir un procés d’involució de les transformacions socials que s’havien guanyat durant el primer bienni (1931-1933), amb un govern de coalició entre republicans i socialistes en l’àmbit de l’Estat, i un govern de coalició d’esquerres a Catalunya, presidit per Francesc Macià fins a la seva mort el 25 de desembre de 1933. Era un govern amb predomini d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit de Macià, però també amb una participació significativa de la Unió Socialista de Catalunya (USC) i altres partits republicans, així com de la Unió General de Treballadors (UGT). A Catalunya, cal fer esment de la incidència especial que va tenir la derogació de la Llei de contractes de conreu.

La formació d’un nou govern clarament conservador a l’Estat el 4 d’octubre de 1934, presidit per Lerroux i amb la inclusió de ministres de la CEDA de Gil Robles, que seria el primer govern radical-cedista, fou vist com la fi dels avenços socials que s’havien assolit, a més a més d’una deriva cap a posicions més pròximes als règims feixistes dominants a Alemanya i Itàlia.

L’endemà mateix de la formació del nou govern, que encetava el període conegut com a Bienni Negre, es va declarar una vaga general a tot Espanya, promoguda per l’Aliança Obrera, una organització obrera formada per la UGT, per partits obrers i marxistes i per altres organitzacions sindicals, però sense la Confederació Nacional del Treball (CNT), que només s’hi implicà a Astúries. Precisament, aquesta confluència entre l’Aliança Obrera i la CNT va possibilitar que la revolta d’Astúries conduís a un procés revolucionari, que fou durament reprimit pel govern radical-cedista, amb milers de morts, d’execucions i d’empresonaments.

A Catalunya, el mateix dia 5 d’octubre es va declarar una vaga general en un clima de desconfiança entre l’Aliança Obrera, sense el suport de la CNT, i el Govern de la Generalitat, molt dividit dins la mateixa ERC entre els partidaris de la independència, opció defensada per Estat Català, que era liderat pel conseller de Governació, Josep Dencàs, i la via més pactista amb la República Espanyola, que defensaven, entre d’altres, el president Lluís Companys i els consellers Joan Lluhí i Vallescà i Josep Tarradellas. També és evident que hi influïren els objectius diferents que tenien els uns i els altres; sobretot, les diferències que hi havia entre Estat Català i l’Aliança Obrera, que prioritzava la revolució social.

En aquest context, el president Companys va declarar, el vespre del 6 d’octubre, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, el qual va durar deu hores. L’escassa mobilització de la població i la promulgació de l’estat de guerra van fer que ràpidament l’exèrcit comandat pel general Batet sufoqués l’aixecament. El president Companys, el Govern de la Generalitat i altres caps de la revolta foren empresonats al vaixell Uruguay. En total, es produirien més de 3.500 detencions arreu de Catalunya.

A Girona, la vaga convocada per l’Aliança Obrera s’inicià el mateix dia 5 al matí. El comissari de la Generalitat declarava als periodistes que la vaga era indefinida i pacífica. Hi va haver pocs incidents dignes de remarcar al llarg de la jornada i durant l’endemà, el dissabte 6 d’octubre. A primera hora de la tarda, però, del dia 6, una ordre de Puig Pujades va rellevar el consistori gironí encapçalat per l’alcalde Joaquim Tomàs, de la Lliga Regionalista, per una gestora presidida per Joaquim Camps i Arboix, el cap municipal d’ERC.

No hi va haver incidents gaire remarcables fins prop de les nou del vespre, quan l’alcalde Camps i Arboix, des del balcó de l’Ajuntament i seguint les ordres que van arribar de la capital catalana, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Al cap de poc, la promulgació de l’estat de guerra esvaí qualsevol focus d’oposició, excepte a la seu de la Comissaria Delegada de la Generalitat, situada a l’edifici de la Diputació, que es convertí en l’únic punt de resistència.

De les poc més de sis hores que durà la resistència —des de pocs minuts després de la mitjanit del dia 6 d’octubre fins a dos quarts de set de la matinada del dia 7—, en tenim coneixement per la premsa de l’època i per la recerca d’historiadors com Josep Clara i, sobretot, de la periodista i escriptora Anna Teixidor, que relata, mes per mes, tot el temps d’empresonament de Puig Pujades en un capítol, «Sonen batallades. Ell, a la presó», del seu llibre Josep Puig Pujades (1883-1949). Cervell i paraula del catalanisme republicà (Ajuntament de Figueres, 2017).

Després de l’ordre del general Batet, l’exèrcit va sortir de la caserna de Sant Domènec i es dirigí cap a la seu de la Comissaria Delegada, on el comandant en cap de l’Estat Major, Rafael Domínguez Otero, va fer la lectura del ban de guerra. Uns trets disparats des de l’edifici de la Comissaria, en plena lectura del ban, van abatre el comandant, que caigué mort damunt del seu cavall. Durant uns moments els intercanvis de trets foren intensos, fins que l’exèrcit es replegà, tot esperant que arribés la claror de l’alba per prosseguir el combat. A l’interior de la seu de la Comissaria s’hi aplegaven unes 300 persones, moltes d’elles armades. Entre els concentrats hi havia Puig Pujades, diputats al Congrés i al Parlament, càrrecs i dirigents polítics, forces de seguretat, etc.

En clarejar, es van reprendre els enfrontaments fins que, a dos quarts de 7 de la matinada, després de la rendició del president Companys, els concentrats van seguir el mateix camí, penjaren un llençol blanc a l’edifici i es lliuraren a l’exèrcit. Puig Pujades va ser detingut immediatament. Els fets foren relatats pel diputat gironí Pere Cerezo (ERC) en un article a l’Empordà Federal:

Sonen batallades. La matinada és fosca i l’enllumenat públic és apagat. Poques estrelles brillen el firmament. Sona una remor de passes i brillen feblement una renglera de baionetes. Uns soldats custodien Josep Puig Pujades i altres dos amics conduint-los emmanillats per la pujada de Sant Martí, camí de la presó... Arriben a la porta del vell edifici de la presó i després de ser registrats minuciosament, se sent la remor del forrellat del rastrillo que ha de tancar-los. Josep Puig Pujades és portat al pozo, cel·la de càstig destinada als delinqüents comuns; el pozo és una habitació freda i humida, on les parets estan xopes d’aigua i és allí on resta detingut i emmanillat.

Després de quasi set mesos d’empresonament, el dia 24 d’abril de 1935 a Puig Pujades li concediren, atès el seu estat de salut, un règim de presó atenuada, que consistí en la seva reclusió, amb una durada de quasi tres mesos, al domicili familiar de Figueres. El 23 de juliol de 1935, ingressà de nou a la presó de Girona.

Al cap de quasi mig any, el dia 9 de gener de 1936, es va portar a terme el consell de guerra i l’endemà, el dia 10, davant la petició del fiscal de la pena de reclusió perpètua per a Puig Pujades com a responsable polític de la mort del comandant Domínguez Otero, la sentència dictada pel Tribunal va ser de trenta anys de reclusió.

Poques setmanes després, Puig Pujades va formar part de la candidatura del Front Popular d’Esquerres en les eleccions a Corts Generals del 16 de febrer de 1936. Després de la proclamació dels resultats oficials, el dia 20 de febrer, obté l’acta de diputat, fet que comportà que aquell mateix dia sortís de la presó, amb el règim de reclusió atenuada amb motiu d’haver estat elegit. Aquell mateix dia, publica a l’Autonomista, diari federalista republicà gironí, un article sota el títol Lluita de clarors que dedica al seu amic de cel·la Pere Cerezo, que després en plena Guerra Civil fou alcalde de Girona, amb unes paraules finals plenes d’humanisme, «Ha vençut una vegada més la llum de la llibertat, com ha de vèncer sempre en la vida, foragitant les passions humanes que engendren l’odi que porta a uns germans empresonar a altres germans». Finalment, el 22 de febrer es va decretar l’amnistia general d’acord amb el compromís del Front Popular, guanyador de les eleccions.

El llibre Ell, a la presó, de Josep Puig Pujades, amb pròleg de Carles Rahola, va ser publicat l’any 1938 per Gràfiques Darius Rahola, en plena Guerra Civil, i ara reeditat per Edicions Cal·lígraf (Figueres, 2019). L’autor, amb una gran qualitat literària i també amb una gran riquesa lingüística, narra en tercera persona els seus primers mesos d’empresonament, entre el 7 d’octubre de 1934 i el 24 d’abril de 1935, a la vella presó provincial de Girona, que estava situada al carrer del Portal Nou, annexa al Seminari Diocesà. Una narrativa basada en la vida quotidiana del vell ergàstul gironí i amb poques referències a la política del moment. En alguns moments, traspua amargor i desencís pels fets viscuts a l’octubre del 34 i en l’únic capítol que parla obertament de política, L’aniversari de la República, reprodueix l’article que publica a La Humanitat el 14 d’abril de 1935 amb unes reflexions que paga la pena llegir atentament i que avui recuperen tot el seu sentit, «L’actualitat d’Espanya i de Catalunya no és, però, cosa solament de lirismes. És moment d’acció serena i fecunda, moment d’actuació democràtica lliurement exercida en els comicis, amb l’expressió clara i franca de la voluntat del poble expressada a les urnes». I davant unes pròximes eleccions formula una proposta clara, «les esquerres han d’anar a les eleccions per a defensar la Constitució i la Constitució es defensa solament d’una manera: UNINT-SE tots els ciutadans liberals d’Espanya i de Catalunya, esborrant tota diferència d’apreciació i de to, esborrant-ho tot per a deixar esclatant, lluminosa i triomfant per un sempre més la nostra CONSTITUCIÓ, germana gran del nostre Estatut». Una proposta que avui podem emmarcar dins la idea del catalanisme transversal i inclusiu, que lluny de la confrontació cerqui ponts per un nou pacte sota el doble objectiu de reconeixement nacional i poder polític pel nostre País.

Carles Rahola en el pròleg deixa testimoni que el temps d’empresonament que narra Puig Pujades són una glossa emotiva, plena d’esperança, «hi ha pàgines d’enyorament que s’arrapa al cor i d’esperança que triomfa, clara i lluminosa», al mateix temps que dóna fe de la serenor i la fortalesa anímica del pres, «L’autor, enfortit per la dissort, no gemega ni es plany, ni es lliura a la desesperació, i si té moments de defallença, inevitables en el qui es troba separat per força dels éssers estimats, reacciona tot seguit». L’esperança mai perduda fou una gran força per a superar els moments difícils fins a guanyar l’anhelada llibertat.

Ell, a la presó és un cant d’amistat, com escriví Rafael Tasis; però, per damunt de tot, és un cant a la llibertat. El mateix Puig Pujades va deixar escrita en el llibre una expressió que reflecteix el sentiment que produeix la reclusió, tant si és en una vella presó en condicions precàries, com en una de nova amb nivells més alts de confortabilitat: «Ésser mancats de llibertat és la més gran pobresa que pugui patir-se». D’aquí ve l’anhel que Carles Rahola expressa en el pròleg: «Un cop llegit aquest llibre, hom sentirà més viu que mai el desig de llibertat». Un desig, cal dir, que avui es fa ben viu i fort.

Un cant a la llibertat, també, va ser les paraules de Puig Pujades l’endemà del seu alliberament, el 21 de febrer de 1936, que pronuncià des del balcó de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà (FRSE), davant centenars de persones congregades a la Rambla figuerenca, com a agraïment a l’homenatge dels seus correligionaris:

Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat! Per aquesta llibertat, doncs, que no és solament la meva, sinó la vostra i la de tot el poble, diguem: Visca la República!