Sortir de la crisi, mantenir la inclusió social

La crisi que es va iniciar el 2007en el mercat financer dels USA, ha esdevingut una crisi econòmica que està afectant amb molta profunditat la major part dels països europeus. Una crisi que era el resultat de la desregulació del sistema financer s’ha traslladat al conjunt de l’economia.

La punxada de la bombolla immobiliària sobre la que països com el nostre havien mantingut el seu creixement  en va aprofundir i agreujar els efectes amb una destrucció imparable d'ocupació.

Com a conseqüència directa, la pràctica desaparició del crèdit, la reducció de l’activitat econòmica i la pèrdua de confiança dels consumidors, han provocat una important caiguda dels ingressos públics.

Els pressupostos públics no van poder evitar la generació de dèficits molt significatius ni l'augment del nivell de deute acumulat, posant en perill les prestacions de l’Estat del Benestar i el mateix model social europeu.

Les polítiques conservadores per fer front a la crisi econòmica, s’han fonamentat en el concepte d’austeritat i han consistit en retallades a la despesa pública, tot focalitzant com a objectius exclusius la reducció del dèficit públic i la disminució del deute acumulat.

El manteniment dels ingressos per la via de la reforma fiscal, només s’ha fet pressionant les rendes del treball o els impostos indirectes, el que comporta un empobriment  de les classes mitjanes i una significativa contracció de la demanda.

Una política tant més inacceptable en la mesura que no ha anat acompanyada d'una apel·lació proporcional a les rendes i patrimonis de major nivell, ni a les rendes de capital sobre els sectors que segueixen obtenint taxes de beneficis prou elevades.

En el mateix sentit es fa particularment escandalosa la lentitud  en  la definició i posta en marxa de la nova regulació dels mercats financers mundials, incloent la taxa sobre les transaccions financeres que el Parlament europeu porta tant de temps tractant  d’establir.

Els governs conservadors es refugien en l'escassetat de recursos públics per  disminuir les prestacions i la qualitat dels serveis públics bàsics, especialment en Sanitat i Educació, i posant en dubte el manteniment del sistema de Pensions.

A Catalunya i Espanya l’efecte de la crisi econòmica general està sent especialment impactant, degut a la dependència extrema que hi havia en relació al sector de la construcció i dels serveis de baix valor afegit en l’hostaleria i el turisme.

La recuperació de la industria i la consolidació dels serveis avançats i d'alt valor afegit han de ser elements centrals d'una política activa de creixement que el govern actual no ha sigut capaç de promoure fins ara.

Els nivell d’atur  són socialment insostenibles, quan ultrapassen el 25 per cent de la població activa i superen el 50 per cent entre els joves que busquen la seva inserció laboral.

Els processos d’exclusió social cada vegada són més notoris i fenòmens  com els dels desnonaments, en són la seva plasmació més dramàtica, sense que des dels àmbits governamentals s'hagi fet, fins ara mateix, res per a pal·liar-ho.

La reforma laboral implantada, no ha servit  per generar ocupació, sinó per abaratir acomiadaments, augmentar la precarietat laboral i per baixar el nivell de salaris, fent la funció de millora de la competitivitat que en crisis anteriors havien assumit  les devaluacions de la moneda pròpia.

Tot i la complexitat i dificultat d’una situació de crisi que no té respostes senzilles, no es trobarà la sortida ni es recuperarà el camí del creixement econòmic amb les polítiques d’austeritat actuals. No és més que dolor inútil.

Calen noves polítiques reformistes  per fer front a la situació i invertir la tendència empobridora. Com ho avalen les experiències d’alguns països, calen polítiques públiques expansives que fomentin l’activitat econòmica i l’ocupació, com a única forma de recuperar  la demanda agregada que va estretament lligada  a una dinàmica de creixement.

Un component imprescindible d'aquesta política fiscal progressiva ha de ser l'aportació de nous ingressos per part dels sectors de rendes i patrimonis més alts, una aportació que en volum absolut potser no sigui suficient per compensar els dèficits actuals dels nostres pressupostos públics, però que és condició necessària per seguir demanant qualsevol esforç als treballadors i classes mitjanes que ja porten cinc anys suportant majors càrregues  fiscals  i creixents renúncies socials.

I això no és incompatible amb l'aplicació de criteris intel·ligents de desgravació fiscal per aquells empresaris o inversors que dediquin recursos avui ociosos o beneficis no distribuïts a la creació d'ocupació verificable i estable.

En aquest entorn carregat d'incerteses i amb unes institucions europees que no saben superar el condicionament negatiu que imposa l'hegemonia conservadora personalitzada per l'Alemanya d'Angela Merkel, s'entén la resposta ferma i pacífica de la ciutadania, convocada per una jornada de  mobilització general el proper 14 de Novembre.

Però la resposta no pot esgotar-se en una sola jornada de protesta ni en la pura denúncia o crítica frontal de les polítiques conservadores dominants. Des de les posicions i organitzacions que es reclamen dels valors de progrés i equitat social, és urgent adoptar línies de proposta i oferta de corresponsabilitat efectiva en el necessari procés col·lectiu de sortida de la crisi.

Els governs, tampoc el de la Generalitat, no poden deixar  de sentir-se interpel·lats. No n'hi ha prou amb desqualificar les protestes i reivindicacions. Els governs, també el de la Generalitat han de convocar a la societat real, als empresaris i treballadors de sector, de cada comarca amb l'objectiu d’iniciar el camí de la recuperació econòmica i de configuració del nou model productiu que ens haurà de definir en la Catalunya Estat que tots diem voler construir.

És hora  que els diners reservats, amagats o immobilitzats es transformin en inversions productives i en creació de llocs de treball.

I la societat, empresaris i sindicats en primer terme, ha de mostrar-se capaç d'afegir iniciativa creadora i esforç compartit, ha d'oferir acompanyament i suport actiu per estimular el retorn a la superfície d'aquests recursos financers i de capital productiu que avui segueixen esperant, absurdament, l'arribada d'un nou període de creixement que, de fet, tenen a les seves mans els mateixos agents econòmics que avui el bloquegen o ajornen.

 

Eduard Alonso, Joan Armangué, Josep Mª Balcells, Josep Burgaya, Dolors Collell, Ernest Maragall, Maria Àngels Oró, Àlvar Roda, Jordi Serra, Quildo Serrano, Gemma Serrasolsas, Patrícia Silva, Joan Solana i Xavier Vidal (Grup impulsor de Nova Esquerra Catalana).

 

Article publicat a El Punt/Avui (13 de novembre de 2012)