Article publicat a EL PUNT/AVUI (25 de gener de 2017)
L'èxit del Teatre-Museu Dalí ha provocat, des de fa anys, que molts
col·leccionistes locals o forans s'hagin fixat en Figueres o el seu
entorn, amb l'ànim de crear-hi el seu propi museu. Enmig d'aquesta
dinàmica, a finals del segle XX, el cineasta Tomàs Mallol va proposar la
creació d'un museu del cinema a la Sala Edison, un espai de propietat
privada.
La història és ben coneguda: la manca d'entesa entre el
col·leccionista i el govern municipal, dirigit per l'alcalde Marià
Lorca, va ser aprofitada per l'Ajuntament de Girona, que va tancar un
acord amb Mallol. La “pèrdua” del museu va ser criticada per molts
sectors ciutadans; entre ells, l'oposició municipal que jo mateix
encapçalava. Des de fa anys, però, crec que vam cometre un error
criticant-lo. Ens vam equivocar i, amb la perspectiva dels fets, crec
que és just reconèixer públicament l'encert de l'alcalde Lorca per no
haver cedit a les pretensions de Tomàs Mallol.
El contingut de l'acord de Mallol amb Girona, anunciat el 2 de gener
de 1994, no tan sols hauria estat insostenible econòmicament per a
l'Ajuntament de Figueres, sinó que hauria estat contraproduent. Per què?
Perquè ens hauria impedit fer el nou Museu del Joguet, nascut de la
compra de l'Hotel París, a mitjans de 1994, i obert al públic, després
de les obres de reforma i rehabilitació, el 12 de desembre de 1998.
Per entendre millor la meva afirmació, deixeu-me posar unes quantes
xifres sobre la taula. Sense entrar en les inversions d'adequació i
millora dels edificis, centrem-nos primer a dir quant van costar les
dues col·leccions. La compra de la col·lecció Mallol per 1.200 milions
de pessetes (7,2 milions d'euros) –a pagar fraccionadament durant cent
anys, aplicant-hi el corresponent increment anual d'IPC– comportava una
paga inicial de 12 milions de pessetes anuals (72.121 euros). Una
quantitat que, aquest 2017, ja s'ha transformat en 132.978,80 euros.
La col·lecció de Josep M. Joan i Pilar Casademont –i dels altres prop
de 900 donants–, que consta d'uns 18.000 objectes, va ser valorada
l'any 2015 en 6.987.170 euros. Però, a diferència de la gironina,
aquesta col·lecció, junt amb el fons artístic i documental que
l'acompanya, ha estat cedida gratuïtament a la fundació i, tal com
estableixen els seus estatuts, restarà sempre a la ciutat de Figueres.
Comparem, a continuació, com funcionen la Fundació Museu del Cinema
–organisme d'iniciativa municipal– i la Fundació Museu del Joguet de
Catalunya –fundació privada amb una clara vocació pública–. Les xifres
també són eloqüents. El pressupost de la primera, el 2015, era de
556.020 euros, i rebia una subvenció municipal de 373.820 euros (el 67%
del pressupost). El pressupost de la figuerenca, en canvi, era de
370.000 euros el 2016, amb una subvenció municipal de 50.143,42 euros
(el 13,5% del pressupost), per col·laboració en les despeses de
funcionament, activitats i manteniment del museu.
Si ens fixem en els usuaris de cada equipament (la suma dels
visitants i els participants de les activitats), podrem comprovar quina
dinamització cultural i educativa exerceixen a la seva ciutat. Així,
durant l'any 2015, el museu gironí va tenir 67.000 usuaris i el
figuerenc 55.000. Aquestes xifres, però, no ens diuen res sobre la seva
capacitat d'atracció de turisme cultural. Aquest indicador, en tot cas,
el podem trobar en la venda d'entrades; així doncs, segons les dades del
2015, el museu gironí va pressupostar per aquest motiu uns ingressos de
95.000 euros (el 17% del pressupost), mentre que el figuerenc, el 2016,
173.900 euros (el 47% del pressupost).
Un altre indicador interessant és el GironaMuseus, l'entrada única
que agrupa els sis museus de la ciutat, amb finalitats de promoció i
difusió conjunta. L'any 2015, el Museu del Cinema va rebre 480 entrades
úniques i en va lliurar 2.716: en total, 3.716 entrades; una xifra que
mostra la baixa capacitat d'atracció de turisme cultural del Museu del
Cinema.
Un cop vistos els números, podem dir que, tot i que ambdós museus
compleixen una funció cultural i educativa molt notable –que són la raó
bàsica i prioritària de qualsevol museu–, tenen en realitat un impacte
econòmic força escàs sobre les seves ciutats. Això sí, l'impacte del
museu figuerenc és un xic superior, tal com demostren les dades. També
queda clar que, a mitjans dels noranta, Figueres no podia assumir un
doble projecte museístic de forma gairebé simultània. Sens dubte, el
resultat del procés viscut ara fa 22 anys va ser el millor possible per a
la ciutat. La compra de l'Hotel París com a punt de partida per
modernitzar el Museu del Joguet, l'ha convertit en punt de referència de
la vida cultural figuerenca, a més de tenir una projecció nacional i
internacional innegable. Per això, val la pena desterrar per sempre del
nostre imaginari col·lectiu que la marxa del Museu del Cinema va ser una
pèrdua. De fet, la col·lecció Mallol no va ser mai de la ciutat!
Siguem justos: molt pocs museus tenen la capacitat d'incidir en
l'economia local. A Figueres, disposem d'un punt d'atracció de
rellevància mundial al cor de la ciutat: el Teatre-Museu Dalí, un motor
autèntic de l'economia figuerenca. Si extrapolem els resultats de
l'estudi d'impacte econòmic de la Fundació Gala-Salvador Dalí (UdG,
2012), el valor de la renda generada per les activitats de la fundació
se situaria al voltant d'un 8% del PIB de Figueres.
Per això, Figueres ha de mantenir la serenor i no deixar-se
enlluernar davant els cants de sirena de determinats promotors
museístics. La prioritat de la nostra ciutat exigeix aprofitar molt més
el potencial dalinià per crear nous llocs de treball, allargar l'estada
del visitant, atreure més nouvinguts d'arreu del món, provocar noves
pernoctacions... Efectes que sorgeixen traient profit de l'eix
Teatre-Museu Dalí/Museu del Joguet/Museu de l'Empordà/Casa Dalí/Oficina
de Turisme/Casa Empordà, que l'Ajuntament de Figueres defensa com a eix
estratègic.
La capital empordanesa té moltes prioritats per resoldre en el
terreny de la cultura, abans d'hipotecar-se amb un projecte que li pot
generar més problemes que solucions. Els mateixos que ens podria haver
provocat acceptar les exigències que Tomàs Mallol demanava a l'alcalde
Lorca. Una lliçó de la qual tots hem d'aprendre i que ens ha de fer
veure que, enarborant el mite d'allò que no va poder ser, una bona colla
de figuerencs hem viscut molts anys equivocats.
Joan Armangué i Ribas
Alcalde de Figueres (1995-2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada