La Cambra Agrícola
Els figuerencs nascuts després de
1965 - per acotar una mica - han de tenir
molt bona memòria per recordar l’edifici de l’antiga Cambra Agrícola situat a
la placeta baixa de la Rambla, en el lloc
que avui ocupa el Museu de l’Empordà i que fou enderrocat a finals de 1968.
Per ajudar a fer memòria els pot servir
el llibre “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat” [1] del
que no es pot dir que sigui una novetat editorial , doncs data de finals de 2016,
però del que encara se’n van fent
presentacions públiques encaminant-se cap a la segona edició. El llibre té un
interès indiscutible per a tots els qui intentin conèixer la història de la
comarca empordanesa així com de la seva capital Figueres.
 |
| Escut de Figueres que hi hagué a la Cambra Agraria |
Aquesta obra es divideix en tres parts
ben diferenciades cada una d’elles tractades per autor diferent. La primera, que
es obra de l’historiador Albert Testart, fa un estudi ben estructurat del que fou
aquella institució des de la seva fundació l’any 1900 fins a la desaparició en
l’agitat període 1936-39.
El pes d’una agricultura en
transformació com a base de l’economia comarcal, l’interès per les noves
tècniques productives i per formules innovadores d’associacionisme agrari, entre molts altres
factors promogueren i van fer viure aquella institució que, com es digué en la darrera
presentació del llibre, fou una entitat transversal – paraula avui de moda – el
que vol dir que hi tenien cabuda gent de filiació diversa i procedència social
igualment dispar, units per l’interès de la modernització del camp i del
progrés agricola de l’Empordà en particular. No fou una patronal de propietaris
com l’IACSI[2]
ni menys encara una sindical pagesa, ni una associació de petita i mitjana
empresa, que de tot hi havia. Tingué doncs el gran mèrit de no poder-se
etiquetar amb cap ideologia política determinada més enllà de la política
rural encertada pel país. Com a exemples singulars poden dir que foren
dirigents de la Cambra des de Joan Arderius republicà federal de radicalitat
provada i anticlerical militant fins a Pere Vayreda catòlic practicant i
president comarcal de la Lliga.
La
molt ben documentada segona part que escriu l’arquitecte Joan Falgueras tracta
del singular edifici que allotjà la Cambra obra de l’arquitecte Azemar i que
fou enderrocat, davant el silenci general, el 1968. Enderrocament que es situa
en un procés d’evolució urbanística de ciutat que des del punt de vista
arquitectònic en aquells moments està intentant entrar en la “modernitat”.
Falgueras fa un estudi del que fou l’arquitectura a Figueres durant aquells
anys i en plantejar-se la pregunta – com molts han fet - si calia conservar l’edifici d’Azemar com a
peça important del patrimoni, la resposta que ens permet fer el treball de
Falgueres, sense formular-la explícitament , és que en tot procés de reforma,
modernització o engrandiment alguns edificis singulars han de desaparèixer.
Ineluctable llei de vida per homes i per
edifics.
El capítol de Joan Armangué que clou el
llibre ens parla de la complicada trajectòria “administrativa” de l’edifici de
la Cambra, des de la seva construcció fins als contractes d’arrendament amb
l’ajuntament i les diverses
utilitzacions de l'edifici posteriors a l’any 1939 fins arribar a l’enderroc.
Però també ens parla dels homes de la Cambra i del seu entorn
social. És un interessant who was who que
permet recuperar alguns personatges que foren clau en la vida econòmica,
política i social de la ciutat i de la comarca i que per molts diverses
circumstàncies el seu paper decisiu no ha estat reconegut, per dir-ho d’alguna
manera, ni per uns ni per altres.
 |
| Lluís Mª Jordi |
En diverses ocasions aquesta llacuna en
la memòria col·lectiva d’homes significatius de la societat figuerenca, ha
estat objecte de converses amb Joan Armangué des del dia llunyà en que ambdós
varen intervenir a distints nivells en la recuperació de Joan Arderius, el veterinari
polític republicà. Però també en les converses sorgí el tema que més enllà de
la política hi hagué homes importants en aquells anys – finals del XIX i primer terç del segle de segle XX – als qui la ciutat devia record
i un cert homenatge. Homes com Cusí de
Miquelet, Lluís Mª Jordi, Eusebi de Puig, Carles Jordà – aquest amb una
biografia solvent i publicada – Raimundo de Falgas, Antoni Papell i un llarga
llista que cal estudiar amb deteniment perquè foren ells que també varen ajudar a
crear un Empordà ric, modern i amb projecció arreu de Catalunya.
Aquest llibre ens ajuda a conèixer
millor aquesta comarca i la historia de les seves institucions, la seva
economia i els seus homes.
Eduard Puig Vayreda
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada