dimarts, 8 d’agost del 2017

Eduard Puig Vayreda i la Cambra Agrícola de l'Empordà

 
Eduard Puig Vayreda
Blog d'Eduard Puig Vayreda

La Cambra Agrícola
Els figuerencs nascuts després de 1965  - per acotar una mica - han de tenir molt bona memòria per recordar l’edifici de l’antiga Cambra Agrícola situat a la placeta baixa de la  Rambla, en el lloc que avui ocupa el Museu de l’Empordà i que fou enderrocat a finals de 1968.
Per ajudar a fer memòria els pot servir el llibre “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat[1] del que no es pot dir que sigui una novetat editorial , doncs data de finals de 2016,  però del que encara se’n van fent presentacions públiques encaminant-se cap a la segona edició. El llibre té un interès indiscutible per a tots els qui intentin conèixer la història de la comarca empordanesa així com de la seva capital Figueres.
Escut de Figueres que hi hagué
a la Cambra Agraria
Aquesta obra es divideix en tres parts ben diferenciades cada una d’elles tractades per autor diferent. La primera, que es obra de l’historiador Albert Testart, fa un estudi ben estructurat del que fou aquella institució des de la seva fundació l’any 1900 fins a la desaparició en l’agitat període 1936-39.
El pes d’una agricultura en transformació com a base de l’economia comarcal, l’interès per les noves tècniques productives i per formules innovadores  d’associacionisme agrari, entre molts altres factors promogueren i van fer viure aquella institució que, com es digué en la darrera presentació del llibre, fou una entitat transversal – paraula avui de moda – el que vol dir que hi tenien cabuda gent de filiació diversa i procedència social igualment dispar, units per l’interès de la modernització del camp i del progrés agricola de l’Empordà en particular. No fou una patronal de propietaris com l’IACSI[2] ni menys encara una sindical pagesa, ni una associació de petita i mitjana empresa, que de tot hi havia. Tingué doncs el gran mèrit de no poder-se etiquetar amb cap  ideologia  política determinada més enllà de la política rural encertada pel país. Com a exemples singulars poden dir que foren dirigents de la Cambra des de Joan Arderius republicà federal de radicalitat provada i anticlerical militant fins a Pere Vayreda catòlic practicant i president comarcal de la Lliga.  
La molt ben documentada segona part que escriu l’arquitecte Joan Falgueras tracta del singular edifici que allotjà la Cambra obra de l’arquitecte Azemar i que fou enderrocat, davant el silenci general, el 1968. Enderrocament que es situa en un procés d’evolució urbanística de ciutat que des del punt de vista arquitectònic en aquells moments està intentant entrar en la “modernitat”. Falgueras fa un estudi del que fou l’arquitectura a Figueres durant aquells anys i en plantejar-se la pregunta – com molts han fet -  si calia conservar l’edifici d’Azemar com a peça important del patrimoni, la resposta que ens permet fer el treball de Falgueres, sense formular-la explícitament , és que en tot procés de reforma, modernització o engrandiment alguns edificis singulars han de desaparèixer. Ineluctable llei de vida per homes i per  edifics.
El capítol de Joan Armangué que clou el llibre ens parla de la complicada trajectòria “administrativa” de l’edifici de la Cambra, des de la seva construcció fins als contractes d’arrendament amb l’ajuntament   i les diverses utilitzacions de l'edifici posteriors a l’any 1939 fins arribar a l’enderroc.
 Però també ens parla  dels homes de la Cambra i del seu entorn social. És un interessant who was who que permet recuperar alguns personatges que foren clau en la vida econòmica, política i social de la ciutat i de la comarca i que per molts diverses circumstàncies el seu paper decisiu no ha estat reconegut, per dir-ho d’alguna manera, ni per uns ni per altres.
Lluís Mª Jordi
En diverses ocasions aquesta llacuna en la memòria col·lectiva d’homes significatius de la societat figuerenca, ha estat objecte de converses amb Joan Armangué des del dia llunyà en que ambdós varen intervenir a distints nivells en la recuperació de Joan Arderius, el veterinari polític republicà. Però també en les converses sorgí el tema que més enllà de la política hi hagué homes importants en aquells anys –  finals del XIX i primer terç del segle  de segle XX – als qui la ciutat devia record i un cert homenatge.  Homes com Cusí de Miquelet, Lluís Mª Jordi, Eusebi de Puig, Carles Jordà – aquest amb una biografia solvent i publicada – Raimundo de Falgas, Antoni Papell i un llarga llista que cal estudiar amb deteniment perquè foren ells que també varen ajudar a crear un Empordà ric, modern i amb projecció arreu de Catalunya.
Aquest llibre ens ajuda a conèixer millor aquesta comarca i la historia de les seves institucions, la seva economia i els seus homes.  
Eduard Puig Vayreda

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada