Ressenya del llibre sobre Rafael Ramis, Annals de l'IEE (2018)

Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos (AIEE), vol. 49 (2018)

HISTÒRIA, ART, MÚSICA, ACTUALITAT 

Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó

Autor: Armangué, Joan

Figueres, Edicions Cal·lígraf, 2018, 273 p.

Tot i que per a alguns figuerencs i algun empordanès el nom de Rafael Ramis i Romans pot ser conegut, el seu  nom és una nota a peu de pàgina a la història de la Catalunya contemporània. Potser la seva etapa a l’Ajuntament de Figueres, o tal vegada el seu vessant com a pedagog, o fins i tot la seva relació amb Dalí,   Miravitlles, Francesc Macià o Josep Pla, podria portar a la memòria el seu nom. Però el cert és que Rafael  Ramis és un gran desconegut i un nom oblidat dins la nostra història. 

El també figuerenc Joan Armangué, en la seva faceta d’historiador i escriptor, es va topar un dia amb aquesta  figura que, amb el temps, es va fer recurrent vinculada a diferents aspectes de la història de la capital   empordanesa. Amb l’aprofundiment en la recerca, Armangué va percebre la riquesa del personatge que anava, precisament, més enllà d’aquelles notes a peu de pàgina puntuals i que dimensionaven el personatge com una figura profunda i rica. En efecte, Rafael Ramis va ser mestre, periodista i activista cultural i també va tenir una dimensió política que el van portar a ser regidor republicà i socialista i tinent d’alcalde a  l’Ajuntament de Figueres, sindicalista i un gran promotor del catalanisme, sense oblidar en cap moment un aspecte fonamental de les seves conviccions com és el laïcisme convençut.

El resultat de les investigacions de Joan Armangué en diferents arxius (també entre la documentació de la família Ramis) és el llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó, publicat per l’editorial figuerenca Edicions Cal·lígraf. El títol del llibre ja ens dona una idea de la polièdrica personalitat de Ramis, i el mateix Armangué indica que, “si volguéssim sintetitzar la personalitat i la trajectòria de Rafael Ramis en poques paraules, correríem el risc d’escapçar la profundidat i la riquesa de tot el que representa”. 

La lectura del llibre, d’una redacció rigorosa i tanmateix amena i didàctica, ens permet dimensionar la figura de l’intel·lectual que fou Ramis, i com la seves accions i compromisos responen en tot moment les seves conviccions i els seus valors. El seu laïcisme convençut el porten a manifestar-se públicament en contra de la vinculació del món eclesiàstic amb la cosa pública, ni que sigui en les participacions de representants municipals en cerimònies religioses. De la mateixa manera aquest laïcisme, sumat a la defensa de la llibertat de consciència i la igualtat entre les persones, el porta de manera inevitable a l’ingrés en la maçoneria durant el seu exili a París entre els anys 1923 i 1930 com a conseqüència de la repressió derivada de la dictadura de Primo de Rivera.

Tres van ser les ciutats que van acollir, preferentment, Rafael Ramis. La seva ciutat natal de Figueres, on es desenvolupà com a mestre i pedagog i també, en el seu vessant públic com a regidor a l’Ajuntament i, encara, com a president de Casino Menestral o promotor de l’Orfeó Germanor Empordanesa i periodista fundador i director de l’Empordà Federal.

Amb el cop d’estat del general Primo de Rivera l’any 1923, els regidors del consistori figuerenc van ser cessats i Rafael Ramis fou detingut i empresonat, com també ho foren altres ciutadans com Jaume Miravitlles, Martí Vilanova i Salvador Dalí, i després emprengué el camí de l’exili, que l’abocà a dificultats econòmiques, però també a un activisme constant i vigorós que el portà a ser un dels homes de confiança de Francesc Macià i a participar en els fets de Prats de Molló.

El retorn a Barcelona es produí el 1930, on continuaren les dificultats per a guanyar-se la vida i també aquella constant lluita social i cultural, en els eixos vitals del republicanisme, el socialisme (a la Unió Socialista de Cata- lunya i treballant per la unitat dels partits obrers) i el laïcisme. Però l’agreujament de la seva malaltia pulmonar condicionà la seva vida, fins a la mort el 3 de gener de 1936, amb tot just 55 anys.

El volum escrit per Joan Armangué ens permet recuperar una figura oblidada de la història (local, però, sobretot, nacional) i copsar la dimensió de la seva figura i tot l’entorn polític, social i cultural de l’època. De  manera encertada, Armangué ens ofereix, als apèndixs del llibre, un seguit d’articles de Ramis i sobre Ramis  que complementen el dibuix d’aquest figuerenc tant des de l’àmbit local com nacional i europeu.

Ramon Moreno