Article publicat a la Revista del Baix Empordà nº 64 Any XVI (març-2019)
Rafael
Ramis i Romans (Figueres, 1880-1936), mestre, periodista i activista
cultural. També va exercir de polític republicà: va ser regidor
socialista, sindicalista i un gran promotor del catalanisme. Exiliat
a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va
acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet
que, el va dur a participar en l’organització dels fets de Prats
de Molló. Durant l’exili mantingué una doble militància: Estat
Català i la Unió Socialista de Catalunya. L’any 1923 havia
participat en la fundació de la USC, partit al qual va militar fins
a la seva mort.
Ramis
va ser un home de valors i ideals. Un home que va treballar en els
seus tres espais vitals, Figueres, París i Barcelona, al servei del
republicanisme, del socialisme i del catalanisme, sempre amb la
voluntat de construir un país millor i més just.
Rafael Ramis,
Josep Pla i Adi Enberg
A l’exili, Rafael
Ramis va travar moltes relacions i amistats. D’una banda, pel fet
de ser part de l’Estat Major de Francesc Macià i responsable de
les finances de l’organització, i de l’altra, gràcies a la seva
participació en les tertúlies i activitats socials dels catalans
que vivien a la capital francesa. Entre les amistats que va fer, s’hi
incloïen l’escriptor Josep Pla i la seva parella d’aleshores,
Adi Enberg.
Pla s’havia
instal·lat a París tres mesos després de l’arribada de Ramis, a
finals de febrer de 1924. El motiu? Havia perdut l’acta de diputat
de la Lliga
a la Mancomunitat, i hi arribava per exercir de corresponsal de
diversos diaris. De fet, aquell mateix any, Pla va publicar un
article al Día
de Mallorca,
molt crític amb la política militar del Govern de Primo de Rivera.
El text va ser sancionat amb un processament militar, que li
impediria retornar a Catalunya fins a l’any 1927. Durant aquest
període, l’escriptor de Palafrugell va mantenir força contactes
amb Francesc Macià, cosa que, de retruc, el duria a relacionar-se
amb Ramis.
La primera trobada
de Ramis, Pla i Enberg podia haver tingut lloc en alguna tertúlia
dels exiliats catalans, on s’aplegaven intel·lectuals, artistes i
polítics. Aquests cenacles literaris solien celebrar-se en els cafès
La
Rotonde
de Montparnasse,
i Les
Deux Magots
de Saint-Germain-des-Prés;
aquest darrer, estava situat molt a prop de la Brasserie
Lipp,
un dels restaurants preferits de Pla, el qual escriuria: “El fet de
la meva obstinada presència a la Brasserie
Lipp
és notòriament contrària a la meva economia, però tracto de
compensar el contrast posant-me de manifest que l’establiment és
un centre d’informació periodístic —polític sobretot— d’una
eficàcia evident, cosa que és objectivament certa. Els preus de la
Brasserie, però, no estan pas acordats als 750 francs (paper) que
guanyo cada mes. És una pena”.
També, durant
aquells anys Ramis i Pla tenien en comú el periodisme. Durant
l’exili, Ramis no va trencar els vincles amb el setmanari Justícia
Social, portaveu
de la Unió Socialista de Catalunya.
De fet, se’n va convertir en el seu redactor-corresponsal a la
ciutat de les llums durant 1924 i 1925. Ramis escrivia una secció
titulada De
París estant, on
va publicar vint-i-dos articles. Eren, sobretot, cròniques sobre
política francesa i europea, però de vegades es referia a grans
personatges públics, a aspectes socials o esdeveniments culturals
que creia que podien tenir interès per als lectors catalans. En un
d’aquests articles comenta el retrat de Josep Pla obra de l’artista
Dunyac, «que fraparà per l’extraordinària semblança». Són
anys que Justícia
Social lloa
l’obra literària i editorial de Pla i, també, recull les seves
opinions sobre determinats fets de la política europea.
La parella de Josep
Pla, Adi Enberg, era filla del cònsol de Noruega a Barcelona, ciutat
on havia nascut el 1901. La jove va arribar a París l’any 1924,
per estudiar música i cant i va tenir una presència activa en les
trobades dels catalans. Xavier Febrés, qui més ha estudiat la
relació de Josep Pla amb les dones, escrivia sobre la relació entre
Pla i Enberg: “Es van conèixer el febrer del 1926 i van decidir
casar-se el Nadal del mateix any, a Londres. Mai no ha aparegut cap
document sobre la formalització més que improbable d'aquest
matrimoni de
facto”.
Precisament, pocs
dies després del casament i quan marxaven cap a Leeds –on van
viure des de finals de setembre de 1926 fins al febrer de 1927–, la
parella escriuria una postal a Rafael Ramis. Era pel Cap d’Any de
1926 i Josep Pla li deia: “Amic Ramis: bon any, salut i
prosperitat. A Leeds us escriuré”; a sota, Adi Enberg hi afegia:
“Feliç Any Nou, espero tenir el gust de veure’l aviat i amb bona
salut”. La postal indica una relació propera, de respecte i
estimació cap a Ramis segurament, forjada en els contactes personals
a París més enllà de la seva responsabilitat política.
Una altra postal
des d’Anglaterra, aquesta d’Adi Enberg, li comenta a Ramis que
està a punt d’anar a París i que «en Pla potser ja li ha dit,
pues m’ha escrit que vostè em donaria més llibres», citant-lo
per trobar-se a Les Deux
Magots. Unes
paraules que indiquen una relació sovintejada entre Ramis i Pla,
durant els primers anys d’exili a París.
Cal afegir que
l’estada de Pla i Enberg a Leeds provocaria que visquessin els fets
de Prats de Molló des d’Anglaterra. Malgrat la distància
geogràfica, l’opinió planiana
era favorable als fets. Almenys així es desprèn de les paraules
d’Eugeni Xammar, quan li escriu: “¿Que us diré? Estic d’acord
amb vós en considerar que l’empresa d’en Macià ens ha fet un
servei de propaganda gros”.
Francesc Macià,
Josep Pla i Rafael Ramis
Per descomptat, les
relacions que van mantenir Josep Pla i Francesc Macià a l’exili
van ser molt diferents de les que viurien durant la Segona República.
Josep Clara les descriu així: “Pla i Macià, durant la Dictadura,
tenien coses en comú: necessitaven suports. Pla es presenta ell
mateix com un home manat i com un necessitat crònic. Macià, per la
seva banda, volia tenir suports diversos per dur endavant els ideals
polítics. I si és evident que Macià no podia oferir a Pla allò
que l’escriptor volia, l'aproximació resultà favorable, almenys
parcialment, per a ambdues parts. Pla va cobrar alguna cosa, i Macià
rebé els elogis continguts de Pla, a més de la col·laboració al
Butlletí. Després Pla trobà el mecenes que cercava en la persona
de Cambó i es passa a la Lliga. L'Esquerra triomfant fou, però, el
rival polític de la Lliga, i Macià –el Macià més reposat i
beatífic– fou el blanc de Pla, que treballava a sou de Cambó, i
es comportava com un home manat”.
Macià va assumir
un compromís econòmic amb l’escriptor, quan en una carta de 15
d’agost de 1924 li escriu: “De moment se us donarà una subvenció
de dos-cents francs mensuals, i si les coses van pel camí que han
d'anar, si els d'Acció Catalana es fan càrrec del seu deure envers
Catalunya i no miren tan sols les conveniències de partit, espero
que molt prompte podré oferir-vos alguna cosa que sia digna del
vostre talent i de la vostra activitat”. Quan Ramis es va fer
càrrec de les finances d’Estat
Català,
podia haver estat l’encarregat de fer-li arribar aquests pagaments
a Pla.
Dos empordanesos
enyoradissos
Més enllà de les
postals, cal puntualitzar que la relació entre l’un i l’altre no
està gens documentada; per ser justos, Pla no cita mai Ramis dins el
conjunt monumental de la seva obra. Podem dir, aleshores, que el jove
palafrugellenc podia haver conegut a Figueres, a finals de la segona
dècada del segle vint, a aquell mestre republicà i socialista que
hi estava fent forat? Podem deduir que en aquella vila que tant
l’havia enlluernat –«el primer descobriment del món, l’entrada
en la seva correntia, se’m produí per Figueres»–, s’haguessin
produït els seus primers contactes amb Ramis?
Respondre
afirmativament a tot això seria una temeritat. Ara bé, sembla força
clar que l’amistat que Pla i Ramis van encunyar a París no devia
ser del tot aliena a la seva condició d’empordanesos enyoradissos,
un estat espiritual que els devia fer mantenir ben vius els seus
records de Figueres. Els records d’aquella petita ciutat de
comarques que havia captivat Pla gràcies al caràcter dels seus
habitants que l’escriptor en deixa testimoni al
Quadern
Gris,
«una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu,
sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i
tranquil·la. Gent polida. Què es pot demanar més?».
JOAN ARMANGUÉ
RIBAS
Autor del llibre
Rafael
Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó
(Edicions
Cal·lígraf)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada