diumenge, 24 de març del 2019

Rafael Ramis i Josep Pla, una amistat forjada a l'exili

Article publicat a la Revista del Baix Empordà nº 64 Any XVI (març-2019)

Rafael Ramis i Romans (Figueres, 1880-1936), mestre, periodista i activista cultural. També va exercir de polític republicà: va ser regidor socialista, sindicalista i un gran promotor del catalanisme. Exiliat a París durant la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); on es va acabar convertint en un home de confiança de Francesc Macià; fet que, el va dur a participar en l’organització dels fets de Prats de Molló. Durant l’exili mantingué una doble militància: Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya. L’any 1923 havia participat en la fundació de la USC, partit al qual va militar fins a la seva mort.
Ramis va ser un home de valors i ideals. Un home que va treballar en els seus tres espais vitals, Figueres, París i Barcelona, al servei del republicanisme, del socialisme i del catalanisme, sempre amb la voluntat de construir un país millor i més just.

Rafael Ramis, Josep Pla i Adi Enberg
A l’exili, Rafael Ramis va travar moltes relacions i amistats. D’una banda, pel fet de ser part de l’Estat Major de Francesc Macià i responsable de les finances de l’organització, i de l’altra, gràcies a la seva participació en les tertúlies i activitats socials dels catalans que vivien a la capital francesa. Entre les amistats que va fer, s’hi incloïen l’escriptor Josep Pla i la seva parella d’aleshores, Adi Enberg.
Pla s’havia instal·lat a París tres mesos després de l’arribada de Ramis, a finals de febrer de 1924. El motiu? Havia perdut l’acta de diputat de la Lliga a la Mancomunitat, i hi arribava per exercir de corresponsal de diversos diaris. De fet, aquell mateix any, Pla va publicar un article al Día de Mallorca, molt crític amb la política militar del Govern de Primo de Rivera. El text va ser sancionat amb un processament militar, que li impediria retornar a Catalunya fins a l’any 1927. Durant aquest període, l’escriptor de Palafrugell va mantenir força contactes amb Francesc Macià, cosa que, de retruc, el duria a relacionar-se amb Ramis.
La primera trobada de Ramis, Pla i Enberg podia haver tingut lloc en alguna tertúlia dels exiliats catalans, on s’aplegaven intel·lectuals, artistes i polítics. Aquests cenacles literaris solien celebrar-se en els cafès La Rotonde de Montparnasse, i Les Deux Magots de Saint-Germain-des-Prés; aquest darrer, estava situat molt a prop de la Brasserie Lipp, un dels restaurants preferits de Pla, el qual escriuria: “El fet de la meva obstinada presència a la Brasserie Lipp és notòriament contrària a la meva economia, però tracto de compensar el contrast posant-me de manifest que l’establiment és un centre d’informació periodístic —polític sobretot— d’una eficàcia evident, cosa que és objectivament certa. Els preus de la Brasserie, però, no estan pas acordats als 750 francs (paper) que guanyo cada mes. És una pena”.
També, durant aquells anys Ramis i Pla tenien en comú el periodisme. Durant l’exili, Ramis no va trencar els vincles amb el setmanari Justícia Social, portaveu de la Unió Socialista de Catalunya. De fet, se’n va convertir en el seu redactor-corresponsal a la ciutat de les llums durant 1924 i 1925. Ramis escrivia una secció titulada De París estant, on va publicar vint-i-dos articles. Eren, sobretot, cròniques sobre política francesa i europea, però de vegades es referia a grans personatges públics, a aspectes socials o esdeveniments culturals que creia que podien tenir interès per als lectors catalans. En un d’aquests articles comenta el retrat de Josep Pla obra de l’artista Dunyac, «que fraparà per l’extraordinària semblança». Són anys que Justícia Social lloa l’obra literària i editorial de Pla i, també, recull les seves opinions sobre determinats fets de la política europea.
La parella de Josep Pla, Adi Enberg, era filla del cònsol de Noruega a Barcelona, ciutat on havia nascut el 1901. La jove va arribar a París l’any 1924, per estudiar música i cant i va tenir una presència activa en les trobades dels catalans. Xavier Febrés, qui més ha estudiat la relació de Josep Pla amb les dones, escrivia sobre la relació entre Pla i Enberg: “Es van conèixer el febrer del 1926 i van decidir casar-se el Nadal del mateix any, a Londres. Mai no ha aparegut cap document sobre la formalització més que improbable d'aquest matrimoni de facto”.
Precisament, pocs dies després del casament i quan marxaven cap a Leeds –on van viure des de finals de setembre de 1926 fins al febrer de 1927–, la parella escriuria una postal a Rafael Ramis. Era pel Cap d’Any de 1926 i Josep Pla li deia: “Amic Ramis: bon any, salut i prosperitat. A Leeds us escriuré”; a sota, Adi Enberg hi afegia: “Feliç Any Nou, espero tenir el gust de veure’l aviat i amb bona salut”. La postal indica una relació propera, de respecte i estimació cap a Ramis segurament, forjada en els contactes personals a París més enllà de la seva responsabilitat política.
Una altra postal des d’Anglaterra, aquesta d’Adi Enberg, li comenta a Ramis que està a punt d’anar a París i que «en Pla potser ja li ha dit, pues m’ha escrit que vostè em donaria més llibres», citant-lo per trobar-se a Les Deux Magots. Unes paraules que indiquen una relació sovintejada entre Ramis i Pla, durant els primers anys d’exili a París.
Cal afegir que l’estada de Pla i Enberg a Leeds provocaria que visquessin els fets de Prats de Molló des d’Anglaterra. Malgrat la distància geogràfica, l’opinió planiana era favorable als fets. Almenys així es desprèn de les paraules d’Eugeni Xammar, quan li escriu: “¿Que us diré? Estic d’acord amb vós en considerar que l’empresa d’en Macià ens ha fet un servei de propaganda gros”.
Francesc Macià, Josep Pla i Rafael Ramis
Per descomptat, les relacions que van mantenir Josep Pla i Francesc Macià a l’exili van ser molt diferents de les que viurien durant la Segona República. Josep Clara les descriu així: “Pla i Macià, durant la Dictadura, tenien coses en comú: necessitaven suports. Pla es presenta ell mateix com un home manat i com un necessitat crònic. Macià, per la seva banda, volia tenir suports diversos per dur endavant els ideals polítics. I si és evident que Macià no podia oferir a Pla allò que l’escriptor volia, l'aproximació resultà favorable, almenys parcialment, per a ambdues parts. Pla va cobrar alguna cosa, i Macià rebé els elogis continguts de Pla, a més de la col·laboració al Butlletí. Després Pla trobà el mecenes que cercava en la persona de Cambó i es passa a la Lliga. L'Esquerra triomfant fou, però, el rival polític de la Lliga, i Macià –el Macià més reposat i beatífic– fou el blanc de Pla, que treballava a sou de Cambó, i es comportava com un home manat”.
Macià va assumir un compromís econòmic amb l’escriptor, quan en una carta de 15 d’agost de 1924 li escriu: “De moment se us donarà una subvenció de dos-cents francs mensuals, i si les coses van pel camí que han d'anar, si els d'Acció Catalana es fan càrrec del seu deure envers Catalunya i no miren tan sols les conveniències de partit, espero que molt prompte podré oferir-vos alguna cosa que sia digna del vostre talent i de la vostra activitat”. Quan Ramis es va fer càrrec de les finances d’Estat Català, podia haver estat l’encarregat de fer-li arribar aquests pagaments a Pla.
Dos empordanesos enyoradissos
Més enllà de les postals, cal puntualitzar que la relació entre l’un i l’altre no està gens documentada; per ser justos, Pla no cita mai Ramis dins el conjunt monumental de la seva obra. Podem dir, aleshores, que el jove palafrugellenc podia haver conegut a Figueres, a finals de la segona dècada del segle vint, a aquell mestre republicà i socialista que hi estava fent forat? Podem deduir que en aquella vila que tant l’havia enlluernat –«el primer descobriment del món, l’entrada en la seva correntia, se’m produí per Figueres»–, s’haguessin produït els seus primers contactes amb Ramis?
Respondre afirmativament a tot això seria una temeritat. Ara bé, sembla força clar que l’amistat que Pla i Ramis van encunyar a París no devia ser del tot aliena a la seva condició d’empordanesos enyoradissos, un estat espiritual que els devia fer mantenir ben vius els seus records de Figueres. Els records d’aquella petita ciutat de comarques que havia captivat Pla gràcies al caràcter dels seus habitants que l’escriptor en deixa testimoni al Quadern Gris, «una gent que parlen d’una manera natural, sense alterar la veu, sense fer gaires posturetes, d’una manera amable, dolça i tranquil·la. Gent polida. Què es pot demanar més?».
JOAN ARMANGUÉ RIBAS
Autor del llibre Rafael Ramis (1880-1936). Catalanista, republicà, socialista i maçó (Edicions Cal·lígraf)





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada