40 anys de l’inici de les obres del Casal

Article publicat a la revista Seny i Rauxa (Butlletí de l'Associació Gent Gran de Figueres, abril 2019)

El 3 d’abril de 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals des del restabliment de la democràcia al nostre País. Poc temps després de la constitució del primer ajuntament democràtic, el projecte d’aleshores denominat Llar del Jubilat, aturat des de 1976, experimentava un impuls definitiu quan la Comissió de Sanitat i Assistència Social, presidida pel regidor Antoni Casademont, decidia accelerar les obres d’un equipament llargament reivindicat per la gent gran de Figueres i comarca.

Tot seguit, s’iniciaren els tràmits per la seva licitació, a la que tan sols va concórrer una sola empresa, la figuerenca Cobracon S.A. de Santiago Bransuela. L’obertura de pliques del concurs-subhasta tingué lloc l’1 d’octubre i proposà adjudicar l’obra a l’única proposta presentada amb un pressupost que superava els 33 milions de pessetes. 

 Ple del primer ajuntament democràtic presidit per l'alcalde Eduard Puig Vayreda

Les obres es perllongaren en el temps, dos anys i mig fins a la inauguració del Casal per les Fires i Festes de la Santa Creu de 1983. Entre altres factors, el traspàs de competències Estat-Generalitat. Cal recordar que les obres s’iniciaren sota la tutela de l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSS) depenent del Ministerio de Trabajo, que no va pressupostar l’ajut pel mobiliari i instal·lacions internes fins a l’exercici de l’any 1982. Amb el traspàs de competències, l’ajuntament aprovà al mes d’octubre de 1981 un projecte addicional de canvis i millores per un import superior als 8 milions i mig de pessetes, sol·licitant un ajut per la totalitat a la Generalitat de Catalunya.

Finalment, el 6 de maig de 1983, a la una del migdia, s’inaugurà oficialment el Casal sota la presidència de l’alcalde Eduard Puig Vayreda i de Josep Laporte, conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya. Un acte que aplegà a centenars de persones en una diada dedicada especialment a la gent gran. A la tarda, dos actes completaren la jornada inaugural del Casal, la representació de l’obra de teatre El Cafè de la Marina de Josep Maria de Sagarra al municipalitzat de poc Teatre el Jardí i una audició de sardanes a la Rambla.

Enguany es compleixen 40 anys d’ajuntaments democràtics i 40 anys de l’inici de les obres del Casal de la Gent Gran. És just recordar en aquest doble aniversari a dos figuerencs que des de la municipalitat contribuïren a la construcció d’un equipament al servei de la gent gran de Figueres i l’Empordà, Antoni Casademont Duran i Eduard Puig Vayreda.

Antoni Casademont, nascut a Figueres l’any 1917, amb una llarga militància comunista, iniciada l’any 1936 a les Joventuts Socialistes Unificades, branca juvenil del PSUC, i fins a la seva mort l’any 2000. Mestre de formació, professió que només exercí per pocs temps. Represaliat pel franquisme, va estar sis anys tancat a la presó de Burgos. Al seu retorn a Figueres es dedicà a les assegurances. Regidor pel PSUC en el primer ajuntament democràtic, tingué un paper clau en la construcció del Casal, així com en la seva gestió al ser elegit, l’any 1985, president de la seva associació; càrrec que exercí, en dues etapes, durant 8 anys.

L’altre paper clau en les obres del Casal el tingué l’alcalde Eduard Puig Vayreda (CiU). Nascut a Figueres l’any 1942 i mort ara fa un any. Catalanista moderat, exercí l’alcaldia figuerenca en el segon tram del primer consistori democràtic, durant els anys 1981 i 1983, assolint la seva estabilitat política després d’un període complex per les crisis viscudes. Antoni Casademont i Eduard Puig, dos figuerencs de generació i ideologia diferent simbolitzen la unitat d’acció al servei de la Ciutat, essent el Casal de la Gent Gran un dels resultats més positius en la governança municipal d’aquell període.

En aquest sentit, les paraules de l’alcalde Puig Vayreda, en el discurs de les Fires de 1983, recobren avui tot el seu sentit i vigència: «Tot això fins a arribar al darrer govern d'unitat que ha permès certament, no recuperar el temps perdut, però si trobar aquella necessària estabilitat per a governar la ciutat, dur a terme algunes realitzacions fonamentals i en darrer lloc retornar a Figueres la imatge de ciutat normal, governable i equilibrada de la qual molts compatriotes ja començaven a dubtar».