Cròniques de la conferència 'Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?'

 Setmanari de l'Alt Empordà (7/03/2017)

 Hora Nova (7/03/2017)

 

El Punt/Avui (5/03/2017)

 

Diari de Girona (8/03/2017)

Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?

Emissió d'Empordà TV de la conferència 'Figueres, ciutat rica o ciutat pobra?

(La Cate de Figueres, 4 de març de 2017)

Ressenya del llibre La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis als Annals de l'IEE

Fa cent anys a Figueres es va assistir a la primera fusió entre dues caixes d’estalvis de la península. Ben cert que es tractà del que tècnicament es coneix com a fusió per absorció. La caixa que absorbia era la que actualment coneixem per Caixabank i que aleshores era la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. L’absorbida era la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de l’Empordà, una entitat que pel seu paper pioner a la comarca en el marc de l’estalvi popular i per les característiques del seu grup social promotor, mereixia des de fa temps una anàlisi en profunditat de tota la seva trajectòria, relativament breu (1884-1916) però intensa.

Joan Armangué, ex empleat de la Caixa, en la seva nova faceta d’historiador tot i que també amb una voluntat política explícita i evident, ens aproxima a una entitat d’estalvi massa oblidada al conjunt de la comarca fins i tot per part dels investigadors en ciències socials. I és que en general, la història empresarial i financera de l’Empordà ha restat com un camp erm que necessita d’estudiosos que el treballin per poder treure’n fruits com aquest llibre i que ens il·luminin sobre les bases materials en què s’ha construït la contemporaneïtat empordanesa.

Afirmo que el llibre té un rerefons polític, a part de divulgatiu, ja que Armangué ens mostra com la societat figuerenca generava una classe dirigent amb consciència de lideratge (i control) ciutadà amb capacitat de transformació i modernització de les estructures econòmiques. La iniciativa de la Caixa de l’Empordà no deixa de ser una peça més en un projecte burgès finisecular per assolir l’hegemonia dins del territori. En aquest sentit, són interessants les pàgines dedicades a traçar una biografia del grup de promotors que al 1883 va sol·licitar l’aprovació del seu projecte de caixa i mont de pietat. Unes trajectòries individuals que mereixerien també la seves pròpies monografies. Aquestes recerques, ben necessàries, ens acostarien més a una classe social que s’estava formant i que assajava mecanismes d’incidència política, cultural i econòmica a Figueres i comarca.

Caracteritzar-los tots ells com a catòlics, conservadors i propietaris, com es fa en el llibre, s’ajusta perfectament al que els definia a finals del segle XIX. Però segurament, i aquesta comparació és important per contextualitzar-los, les seves accions públiques i privades no necessàriament corresponen, ni de lluny, als seus equivalents del nostre present. El pensament, i fins i tot sensibilitat, social que hi havia al darrera, malgrat la seva defensa aferrissada de la propietat productiva o financera, és ben diferent al d’avui en dia, un simple liberalisme econòmic sense més fre que les oscil·lacions del mercat.

Així, la caixa empordanesa era una entitat pensada per a la gent treballadora i que pretenia ajudar-los a crear una cultura de l’estalvi en tant que el millor mecanisme per evitar penúries de futur a tots els seus impositors. No obstant, no hem d’oblidar i cal assenyalar-ho, que també era indirectament una forma d’evitar una potencial conflictivitat social en uns moments de gran polarització a tot el país, encara que a l’ Empordà en menor mesura i matisada.

Malgrat ser la primera entitat d’estalvi de Figueres, només lleugerament avançada cronològicament en l’entorn geogràfic per la de Palafrugell (1880), ja hi havia hagut anys abans altres sectors que havien defensat la via de l’estalvi com a fórmula de millora de la condició de les classes populars. Diferents moviments reformistes i obreristes vinculats als diversos republicanismes i polítics progressistes predicaven, ja des de mitjans segle XIX, l’emancipació del món del treball associant l’estalvi a certs valors morals i de justícia social. Però aquestes iniciatives no s’institucionalitzaren i acabarien en via morta. Seria bo analitzar el perquè, cosa que ens ajudaria a entendre amb més detall i precisió la dinàmica de classes a nivell local.

Cal destacar, que un dels aspectes que més s’emfatitzen al llibre és l’obra social que va promoure la Caixa de l’Empordà i que a partir del 1916 fins l’actualitat ha potenciat i desenvolupat la seva heretera, amb més o menys recursos i intensitat segons èpoques. Homenatges a la vellesa, festivals infantils de previsió, ajudes a la inserció professional, promocions d’habitatge social o la creació d’una biblioteca pública són exemples d’aquesta política sense la qual no entendríem segurament la Figueres del segle XX en tota la seva complexitat.

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre que, d’entrada, ens mostra la trajectòria d’una entitat d’estalvi durant més d’un segle, però que també ens serveix per acompanyar-nos en l’evolució d’una ciutat. Des del seu creixement urbanístic fins als mecanismes de construcció d’un irregular estat del benestar amb els seus alts i baixos. Precisament, una reflexió final que ens convida a fer la lectura d’aquest treball és com s’haurien de gestionar els serveis socials i la cultura en una societat plenament democràtica i que aspiri a la igualtat d’oportunitat entre tots els seus ciutadans. Quina ha de ser la fórmula per fer-los més eficaços? Quin és el component públic necessari i quina és la presència privada adequada?

Albert Testart Guri

 

ARMANGUÉ, Joan. La Caixa de l’Empordà per a la Vellesa i d’Estalvis. 100 anys de “la Caixa” a Figueres (2016). Figueres: Brau Edicions.

Presentació a Barcelona del llibre 'Cambra Agrícola de l'Empordà'

El passat 1 de febrer, ple a la sala d'actes de l'IACSI de Barcelona, en la presentació del llibre 'Cambra Agrícola de l'Empordà. Arquitectura, economia i societat'.

Figueres: museus, mites i xifres

Article publicat a EL PUNT/AVUI (25 de gener de 2017)

L'èxit del Teatre-Museu Dalí ha provocat, des de fa anys, que molts col·leccionistes locals o forans s'hagin fixat en Figueres o el seu entorn, amb l'ànim de crear-hi el seu propi museu. Enmig d'aquesta dinàmica, a finals del segle XX, el cineasta Tomàs Mallol va proposar la creació d'un museu del cinema a la Sala Edison, un espai de propietat privada.

La història és ben coneguda: la manca d'entesa entre el col·leccionista i el govern municipal, dirigit per l'alcalde Marià Lorca, va ser aprofitada per l'Ajuntament de Girona, que va tancar un acord amb Mallol. La “pèrdua” del museu va ser criticada per molts sectors ciutadans; entre ells, l'oposició municipal que jo mateix encapçalava. Des de fa anys, però, crec que vam cometre un error criticant-lo. Ens vam equivocar i, amb la perspectiva dels fets, crec que és just reconèixer públicament l'encert de l'alcalde Lorca per no haver cedit a les pretensions de Tomàs Mallol.

El contingut de l'acord de Mallol amb Girona, anunciat el 2 de gener de 1994, no tan sols hauria estat insostenible econòmicament per a l'Ajuntament de Figueres, sinó que hauria estat contraproduent. Per què? Perquè ens hauria impedit fer el nou Museu del Joguet, nascut de la compra de l'Hotel París, a mitjans de 1994, i obert al públic, després de les obres de reforma i rehabilitació, el 12 de desembre de 1998.

Per entendre millor la meva afirmació, deixeu-me posar unes quantes xifres sobre la taula. Sense entrar en les inversions d'adequació i millora dels edificis, centrem-nos primer a dir quant van costar les dues col·leccions. La compra de la col·lecció Mallol per 1.200 milions de pessetes (7,2 milions d'euros) –a pagar fraccionadament durant cent anys, aplicant-hi el corresponent increment anual d'IPC– comportava una paga inicial de 12 milions de pessetes anuals (72.121 euros). Una quantitat que, aquest 2017, ja s'ha transformat en 132.978,80 euros.

La col·lecció de Josep M. Joan i Pilar Casademont –i dels altres prop de 900 donants–, que consta d'uns 18.000 objectes, va ser valorada l'any 2015 en 6.987.170 euros. Però, a diferència de la gironina, aquesta col·lecció, junt amb el fons artístic i documental que l'acompanya, ha estat cedida gratuïtament a la fundació i, tal com estableixen els seus estatuts, restarà sempre a la ciutat de Figueres.

Comparem, a continuació, com funcionen la Fundació Museu del Cinema –organisme d'iniciativa municipal– i la Fundació Museu del Joguet de Catalunya –fundació privada amb una clara vocació pública–. Les xifres també són eloqüents. El pressupost de la primera, el 2015, era de 556.020 euros, i rebia una subvenció municipal de 373.820 euros (el 67% del pressupost). El pressupost de la figuerenca, en canvi, era de 370.000 euros el 2016, amb una subvenció municipal de 50.143,42 euros (el 13,5% del pressupost), per col·laboració en les despeses de funcionament, activitats i manteniment del museu.

Si ens fixem en els usuaris de cada equipament (la suma dels visitants i els participants de les activitats), podrem comprovar quina dinamització cultural i educativa exerceixen a la seva ciutat. Així, durant l'any 2015, el museu gironí va tenir 67.000 usuaris i el figuerenc 55.000. Aquestes xifres, però, no ens diuen res sobre la seva capacitat d'atracció de turisme cultural. Aquest indicador, en tot cas, el podem trobar en la venda d'entrades; així doncs, segons les dades del 2015, el museu gironí va pressupostar per aquest motiu uns ingressos de 95.000 euros (el 17% del pressupost), mentre que el figuerenc, el 2016, 173.900 euros (el 47% del pressupost).

Un altre indicador interessant és el GironaMuseus, l'entrada única que agrupa els sis museus de la ciutat, amb finalitats de promoció i difusió conjunta. L'any 2015, el Museu del Cinema va rebre 480 entrades úniques i en va lliurar 2.716: en total, 3.716 entrades; una xifra que mostra la baixa capacitat d'atracció de turisme cultural del Museu del Cinema.

Un cop vistos els números, podem dir que, tot i que ambdós museus compleixen una funció cultural i educativa molt notable –que són la raó bàsica i prioritària de qualsevol museu–, tenen en realitat un impacte econòmic força escàs sobre les seves ciutats. Això sí, l'impacte del museu figuerenc és un xic superior, tal com demostren les dades. També queda clar que, a mitjans dels noranta, Figueres no podia assumir un doble projecte museístic de forma gairebé simultània. Sens dubte, el resultat del procés viscut ara fa 22 anys va ser el millor possible per a la ciutat. La compra de l'Hotel París com a punt de partida per modernitzar el Museu del Joguet, l'ha convertit en punt de referència de la vida cultural figuerenca, a més de tenir una projecció nacional i internacional innegable. Per això, val la pena desterrar per sempre del nostre imaginari col·lectiu que la marxa del Museu del Cinema va ser una pèrdua. De fet, la col·lecció Mallol no va ser mai de la ciutat!

Siguem justos: molt pocs museus tenen la capacitat d'incidir en l'economia local. A Figueres, disposem d'un punt d'atracció de rellevància mundial al cor de la ciutat: el Teatre-Museu Dalí, un motor autèntic de l'economia figuerenca. Si extrapolem els resultats de l'estudi d'impacte econòmic de la Fundació Gala-Salvador Dalí (UdG, 2012), el valor de la renda generada per les activitats de la fundació se situaria al voltant d'un 8% del PIB de Figueres.

Per això, Figueres ha de mantenir la serenor i no deixar-se enlluernar davant els cants de sirena de determinats promotors museístics. La prioritat de la nostra ciutat exigeix aprofitar molt més el potencial dalinià per crear nous llocs de treball, allargar l'estada del visitant, atreure més nouvinguts d'arreu del món, provocar noves pernoctacions... Efectes que sorgeixen traient profit de l'eix Teatre-Museu Dalí/Museu del Joguet/Museu de l'Empordà/Casa Dalí/Oficina de Turisme/Casa Empordà, que l'Ajuntament de Figueres defensa com a eix estratègic.

La capital empordanesa té moltes prioritats per resoldre en el terreny de la cultura, abans d'hipotecar-se amb un projecte que li pot generar més problemes que solucions. Els mateixos que ens podria haver provocat acceptar les exigències que Tomàs Mallol demanava a l'alcalde Lorca. Una lliçó de la qual tots hem d'aprendre i que ens ha de fer veure que, enarborant el mite d'allò que no va poder ser, una bona colla de figuerencs hem viscut molts anys equivocats.

Joan Armangué i Ribas

Alcalde de Figueres (1995-2007)

 

Presentació 'Cambra Agrícola de l'Empordà' a Girona

Conclusions del seminari '10 anys del Pla director de l'Empordà. I ara què?'

El passat 21 d’octubre de 2016 tingué lloc a Empúries una jornada per debatre els canvis que ha viscut l’Empordà en els últims 10 anys, d’ençà de l’aprovació del Pla Director Territorial de l’Empordà (PDTE). Un pla que fou resultat de la necessitat, en un moment de grans tensions territorials, d’un instrument capaç de governar les seves transformacions, respondre les demandes dels actors locals i al mateix temps, establir objectius territorials de futur per corregir dèficits i mancances. Aquest Pla i el seu contingut quedà sense vigència un cop aprovat el Pla Territorial Parcial de les Comarques Gironines l’any 2010.

Aquesta jornada volia servir per reflexionar sobre deu anys de transformacions, canvis i dinàmiques que permetessin, sobretot, establir quina és la situació actual i cap a on s’encamina aquest territori en els propers temps. Per fer-ho, alguns experts en la gestió del territori, així com protagonistes que tingueren un paper rellevant en l’aprovació del PDTE varen ser convidats a exposar el seu punt de vista.

Els geògrafs Joan Vicente i Javi Martín, de la Universitat de Girona, exposaren algunes xifres que expliquen alguns dels canvis principals que s’han produït a l’Empordà en aquest període de temps, tant des del punt de vista social, econòmic com ambiental. I les xifres mostren primer de tot com les dues comarques tenen un comportament similar, i en concret, com la crisi econòmica ha colpejat amb força la realitat socioeconòmica empordanesa. La caiguda de l’ocupació en el sector de la construcció i el consegüent augment de l’atur posen de manifest la dependència d’aquest sector econòmic. També altres sectors com l’agricultura han perdut llocs de treball, mentre que la industria i els serveis s’han mantingut o augmentat pel que fa al seu pes específic en l’ocupació. Altres dades rellevants mostren com tot i l’augment de la població en el conjunt del territori, per un costat els municipis mitjans són els que més han crescut, però també des de la crisi una part important dels municipis han patit una pèrdua de població. Des del punt de vista ambiental, els volums de consum d’aigua i de producció de residus ha baixat, un fet molt positiu pel que fa al territori. També ha avançat l’aprovació d’instruments urbanístics municipals, amb l’aprovació de diferents POUM, així com plans parcials i plans de millora urbana. 

A continuació el geògraf Oriol Nel·lo, director general de Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya en el moment de l’aprovació del PDTE, i Marta Ball·llosera ambientòloga i portaveu de IAEDEN-Salvem l’Empordà durant el mateix període, posaren de manifest el seus punts de vista. Per un costat Ball·llosera posa de manifest els riscos que patia l’Empordà en aquell moment, i la necessitat que hi havia de dotar-se d’un instrument de gestió com el PTE. Afegir que una part de les seves reivindicacions varen ser contemplades, però que a dia d’avui hi ha riscos que es mantenen i que cal afrontar-los. A més, hi ha altres elements de gran importància en la gestió territorial que juguen un paper cada cop més rellevant i als quals cal donar-hi resposta com la producció d’energia per exemple. Per últim recollí la necessitat d’aprovar nous instruments que pugin donar resposta a tots aquests reptes, ja que la situació de debilitat del territori és cada cop major.

En segon lloc Oriol Nel·lo explicà la tramitació del PDTE i com d’importants varen ser les demandes del propi territori per aprovar-lo. Un pla territorial de forta component física, que dóna resposta als tres sistemes bàsics –assentaments, espais oberts i infraestructures- , i que volia trobar un equilibri entre les necessitats del moment i de futur, però que avui s’han vist estroncades per l’evolució de la crisi econòmica. La pressió del territori exigia una planificació dels espais oberts, els assentament i les infraestructures, que preservés els seus valors i caràcter. Un dels mèrits del PDTE, segons Nel·lo, ha estat que a partir de la seva aprovació un bon nombre de municipis han aprovat nous instruments d’ordenació urbana seguint les normes que el PDTE establí. Nel.lo aposta per la millora dels instruments vigents, fent especial èmfasi en el component social dels mateixos i seguint treballant pels reptes o objectius que establia el Pla i que encara avui són vigents. Avui la societat té greus necessitats i des l’urbanisme i la gestió del territori cal donar-hi resposta, anant de la mà la societat civil i les administracions.

Finalment, Antoni Puigverd va fer un recorregut per la seva relació i percepció vital amb l’Empordà, un territori que avui es mira amb una certa distància. Aquesta distància és la que, des del seu punt de vista, el territori ha patit una deriva cap una certa banalització dels seus valors –paisatgístics, patrimonials, socials,...- i cap a una accentuació de determinades patologies de desequilibri i desestructuració. Com a factor clau de recuperació o, més enllà, de progrés, Puigverd apuntà cap a la formació en general i la professional en concret, posant com a exemples territoris propers que al seu entendre havien fet aquesta aposta amb èxit, possibilitant el manteniment o el reforçament d’una economia més equilibrada i productiva, menys depenent en definitiva del turisme i la construcció.

Aquests darrers punts van ser en bona mesura els protagonistes del debat final de la jornada. Assistents representants del “món” del turisme defensaven l’aportació positiva del sector i reclamaven sortir dels estereotips i filar més prim en les crítiques: hi ha molts de tipus de turistes i d’oferta turística. També va tenir recorregut en el debat la qüestió de la formació, encara que en aquest cas va ser majoritàriament per evidenciar les mancances al respecte i el seu caràcter estratègic.

En aquest torn, Eduard Carbonell defensà una planificació que tingui en compte les diverses procedències dels ciutadans de l’Empordà. El que vol dir cultures diferents. Així mateix, que s’abandonar el mite per anar a la realitat, evitant fer pobles “pessebre”, i sempre des d’una la visió global de tots els factors, millor que la suma de les visions parcials.

Finalment, dos punts més van tenir protagonisme en el debat: un en relació al paper dels moviments socials en les reivindicacions territorials actuals i un altre punt en relació al lideratge.

Quant al primer, i en comparació a la situació de fa deu anys, especialment Nel.lo reclamava la seva presència, davant una certa sensació de cansament de l’”activisme” que es podia interpretar d’alguna intervenció. Ball.llosera, des de la seva continuada persistent, tant expressava la inquietud per una evident “desconnexió” ciutadana dels problemes territorials com reivindicava el mèrit dels que hi són. Quant a la qüestió del lideratge, les intervencions més que discrepants van ser coincidents en apuntar la seva absència com un dels problemes del territori empordanès o, més ben dit, dels territoris doncs l’Alt i el Baix Empordà ho comparteixen també per separat.

PUNTS RESUM

1. Vigència dels criteris i objectius del Pla director, aprovat l’any 2006, adaptant-los, però, a la nova realitat social, demogràfica, econòmica, ambiental i territorial.
2. Elaborar una cartografia dels equilibris i desequilibris territorials, davant la pèrdua de població en una part important de municipis i la diagnosi de la salut del territori en aspectes com l’aigua, l’energia, habitatge, equipaments, etc., amb l’objectiu de redifinir el model territorial.
3. Diagnosticar els problemes ambientals (aigua, residus, purins,...) i estudiar la capacitat de càrrega del territori davant els escenaris de canvi climàtic.
4. Avançar cap a un major reequilibri de l’estructura econòmica empordanesa, davant de la seva excesiva tercerització, de la dependència de la construcció en ocupació i de la pèrdua en agricultura.
5. Apostar pel creixement i la implantació de la indústria agroalimentària i pels sectors de la nova economia.
6. Urgència en la implantació d’un nou mapa de formació professional per a millorar la qualificació laboral per ser competitius per a la localització de nous sectors econòmics emergents i en la creació d’un nou mercat de treball.
7. Davant l’augment de les desigualtats, prioritzar les polítiques socials des de l’urbanisme i la gestió del territori. La Llei de Barris és l’instrument prioritari i urgent que necessiten els municipis empordanesos amb més població. Incorporant, tanmateix, les cultures de les diverses procedències dels ciutadans de l’Empordà.
8. Apostar per un turisme de qualitat, que reconegui les potencialitats i la singularitat de l’Empordà, basades en la realitat i defugint de la «pessebrització» dels pobles empordanesos.
9. Avançar cap a una gestió global del territori, incorporant com a elements estratègics la cultura i el patrimoni, potenciant el concepte de paisatge cultural, que incorpori tots els continguts que s’hi sobreposen: Patrimoni Cultural, Patrimoni Natural, Patrimoni Antropològic, etc.
10. Cal potenciar la governança de l’Empordà, establint sinergies i línies d’actuació conjuntes entre les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, que assumeixi el lideratge en els canvis i transformacions del territori.

Clica a  Annex conclusions

(dades econòmiques, demogràfiques, socials, ambientals, d'habitatge i planejament sobre l'Empordà)

FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA 

Delegació a l’Empordà