dissabte, 11 de juny del 2016

Reivindicació de la burgesia figuerenca


A la conferència d'Atenea, d'ahir divendres, Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de l'Empordà: un projecte de la burgesia figuerenca, juntament amb el llibre, La Caixa de l'Empordà per a la Vellesa i d'Estalvis, reivindico el compromís públic d'una burgesia figuerenca que avui no existeix, i per això, crec que és de justícia conèixer i difondre la trajectòria d'uns homes que, tot i defensar els seus interessos particulars, varen mantenir una actitud compromesa amb el bé general, generant projectes comuns amb el govern de la Ciutat. 
Una reivindicació que faig des de l'esquerra. Des del meu posicionament ideològic, sense cap afiliació partidista, dins el socialisme democràtic.

I com a socialista, defenso que la burgesia figuerenca tinguè un paper clau en la construcció de la ciutat moderna i en el desenvolupament social, cultural i econòmic de Figueres de mitjans del XIX al primer terç del XX .
La transformació de la ciutat que, tantes vegades, hem posat d'exemple, va ser fruït del lideratge de l'acció municipal, la Figueres republicana, de 1899 – 1936, amb dos intervals de governs conservadors, la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i des dels Fets d'Octubre del 34 fins el febrer de 1936. Una governança que generà acords i consensos amb la Mancomunitat de Catalunya, presidida per la Lliga Regionalista (1914-1923), i amb una burgesia local que participà activament en projectes comuns.

Remarcar que aquesta transformació viscuda al primer terç del segle XX s'inicià abans, des de mitjans del XIX, de la mà, fonamentalment, de la burgesia agrària, dels hisendats. D'una burgesia, com deia, que defensava els seus interessos particulars, però, també, s'implicava en els afers públics de la ciutat, creant espais de consensos amb la municipalitat.





Aquesta burgesia figuerenca, sobretot, les grans famílies d’hisendats, inicià un procés de decadència al llarg del primer terç del segle XX que porta al cronista Josep M. Bernils a escriure: «Totes aquestes famílies anaren a mal borràs i es pot dir que es va acabar la seva potestat i varen desaparèixer pràcticament del tot en aquests primers trenta anys del segle XX».
L’historiador Pere Gifre, en una conferència titulada «Quan a Figueres hi havia burgesos honrats», ho resumeix d’una manera molt clara: «El 1939 ho talla tot i de socarel. El 1939 no és sols la derrota, és la desaparició de les institucions, d’unes institucions que s’havien guanyat el lideratge d’una societat dinàmica. El dinamisme econòmic intern també quedava tallat. Les decisions vindrien de fora. Els “descendents” d’aquells burgesos honrats de 1599, reconeguts per la seva vàlua, desapareixen. El seu lloc, encara que no serà el mateix, serà ocupat per uns altres, aprofitant un fet extern, el turisme de masses, per construir a cor què vols».
El 1939 ho talla tot i de socarel: la Junta municipal de Protecció de Menors, la Cambra Agrícola de l'Empordà, l'Ateneu Empordanès de Barcelona, les societats i casinos, ... i una nova estructura econòmica que veu susbtituïda la iniciativa emprenedora pel guany fàcil i ràpid, primer, l'estraperlo, i després, l'especulació. Una economia, fonamentalment, de serveis amb un mercat laboral de poca qualificació, en detriment de l'economia productiva.
Tot plegat, amb una societat civil molt diferent de la d'abans del 39. Més individualista, sense implicació en un projecte comú de ciutat, més preocupada pels seus interessos particulars que amb les coses del bé comú, que, a vegades, converteix el mecenatge en negoci o que presideix entitats, com hem vist aquesta setmana, confonent el servei a l'interès general amb el benefici privat.

dilluns, 6 de juny del 2016

Figueres recorda el filòsof i escriptor Pep Subirós (Tramuntana TV)


Recordant Pep Subirós

El proppassat dissabte 4 de juny, a la sala d'actes de l'Institut Ramon Muntaner,  un emotiu acte de record a un figuerenc que ha deixat un important llegat com a pensador i escriptor i una petjada inesborrable a la cultura barcelonina i catalana. Un orgull com a figuerenc que, massa sovint, com en altres casos, la ciutat manté en l'oblit. Hem de fer autocrítica, personal, però, també, col.lectiva des dels diferents àmbits: institucional, educatiu, cultural, mitjans de comunicació,...
Hem de reflexionar plegats perquè la ciutat no mantingui en l'oblit i, per tant, ens permeti connectar amb els figuerencs d'orígen escampats arreu del País i del món, com a via per aprofitar un important potencial de capital humá que, més a més, ens reforça l'autoestima i la identitat com a ciutat.
Hem de reivindicar els nostres contemporanis! Hem recuperat molts referents del passat i hem de continuar fent-ho, però, possiblement, hem oblidat massa als nostres referents contemporanis. Pep Subirós, com a exemple!!!







dissabte, 28 de maig del 2016

L'Estació de Figueres, la 14a amb més viatgers que agafen l'AVE

Segons estadístiques de l'any 2014, l'Estació de Figueres Vilafant, la 14a amb més viatgers que agafen l'AVE, superant a altres 15 estacions, entre elles, a 6 capitals de provincia (Toledo, Ciudad Real, Segovia, Valladolid, Guadalajara i Huesca) i la urbana Madrid-Chamartin.


Conclusions seminari: És possible l'Eurodistricte avui?



La Unió Europea, com a objectiu en la seva gènesi té la cohesió territorial entre els seus estats membres, i per tant, ha de treballar per reduir l’efecte de la frontera en aquells espais més propers al límit. En aquesta línia, la cooperació transfronterera és una de les polítiques més reconegudes per part dels organismes europeus, i per això, en tota la UE han sorgit diverses figures per treballar i impulsar aquesta cooperació com a eina per reduir les diferències entre els espais de banda i banda de la frontera: Eurodistrictes, Euro ciutats, Euro Pols, Espais sectorials compartits (AECT, consorcis, ...). Amb aquesta premissa, a l’Espai Català Transfronterer s’ha intentat impulsar una figura, la de l’Eurodistricte, com a eina de treball, cooperació i gestió compartides, però no ha reeixit per diferents motius.
Tot i aquest fet, en aquest espai es produeixen, encara que sigui sense el paraigües de l’Eurodistricte Català Transfronterer, projectes comuns entre agents de banda i banda dels Pirineus. No és, per tant, imprescindible per a fer realitat múltiples experiències transfrontereres (públiques, privades i mixtes). Però d’existir, amb una personalitat jurídica pròpia, facilitaria molts aquelles experièn­cies i ajudaria a resoldre multitud de problemes actuals: - mobilitat, - llengües, - protecció civil, - mercat laboral, - temes culturals, - de residus, - espais naturals, entre altre.
Seria convenient, si hi ha la intenció d’impulsar-lo, reflexionar sobre alguns aspectes. Per un costat, repensar i actualitzar l’àmbit territorial. I per altre, replantejar quin és l’instrument legal més adient per poder articular l’espai. Són diverses les opcions i diferents els exemples en tot el territori europeu: eurodistrictes, eurociutats, consorci, sindicat mixt, entre d’altres. Cal doncs, una reflexió per part de tots els agents involucrats, així com d’experts i de la societat en general. Des de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la Delegació del Govern de la Generalitat a Girona i el Departament dels Pirineus Orientals es realitzen trobades i reunions constants per anar resolent alguns d’aquests dubtes, i per avançar en la voluntat política de consolidació de l’Eurodistricte, així com amb la definició d’un marc jurídic que serveixi per donar-li força.
Des del seu impuls inicial, els diferents governs han tingut posicions oscil·lants, cosa que ha suposat un fre al seu impuls. Sovint han estat projectes excessivament personalistes, i per tant, quan la persona responsable no exerceix el lideratge, es corre el risc de perdre l’interès per impulsar projectes com l’Eurodistricte. A dia d’avui, cal sumar possibles noves incerteses polítiques: per un costat una nova, i més gran, regió francesa i per altre, el futur polític de Catalunya en l’horitzó. Tot i aquests fets, existeixen acords-marc entre les institucions (Generalitat-Consell Departamental) on es manifesta la voluntat d’avançar cap a la consolidació de l’Eurodistricte.
Un fet que seria positiu per impulsar altre cop l’Eurodistricte seria una major implicació dels ajuntaments i ens locals. És el nivell local el que ha de percebre com a una necessitat, o almenys com a un òrgan positiu, l’aprovació i consolidació de l’Eurodistricte. És convenient una bona selecció dels electes, i tècnics assessors, amb una visió trans­fronterera. Un exemple d’agents que estan apostant per un futur transfronterer són les universitats, agents amb un fort vincle al territori. Les universitats de Perpinyà, París VI, Girona i Illes Balears estan intentant crear un espai universitari transfronterer.
Un exemple de les múltiples iniciatives que es duen a terme en aquets espai, però que podrien tenir un marc legal i administratiu com l’Eurodistricte que facilitaria encara més els processos d’intercanvi d’aquets territori. L’espai català transfronterer, amb gran potencialitat de desenvolupament social i econòmic, pot consolidar-se amb una major cohesió territorial aquest marc legal o el millor que els seus agents considerin. És un bon moment per tornar a impulsar un procés que beneficia a tot el territori i els seus agents.
A tall de resum:
  • Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres a Europa, amb recolzament de les institucions comunitàries.
  • Cal repensar alguns elements, com la delimitació, els agents involucrats i la figura legal més convenient.
  • Ha de ser un projecte transversal i una prioritat de tots els agents, o, com a mínim d’una àmplia majoria d’ells, per evitar caure en personalismes.
  • Els acords-marc i els treballs conjunts entre institucions i agents han d’evitar possibles incerteses polítiques que poden frenar altre cop el seu impuls .
  • Els actors locals, en especial les grans ciutats, Girona, Figueres i Perpinyà, han de situar-se com agents locomotors.
  • Figueres ha d’assolir la capitalitat de l’Eurodistricte i contribuir a desenvolupar un model territorial en xarxa.
  • Hi ha múltiples iniciatives que demostren que som en un espai dinàmic i amb indicis de cohesió, per tant una figura com l’Eurodistricte pot impulsar-la encara més.
Conclusions que signen en data 9 de maig de 2016, Dia d'Europa, els organitzadors i ponents del Seminari:
Josep Anguera, delegat del Rector de la UdG per a les relacions transfrontereres

Joan Armangué, delegat de la FCE a l'Empordà
Mita Castañer, Professora i Directora de la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial en Universitat de Girona
Javi Martin Uceda, Geògraf. Membre del consell assessor de la FCE a l'Empordà
Josep Puigbert, Director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà



dissabte, 30 d’abril del 2016

Casa Nouvilas



Article publicat a El Punt/Avui (30 d'abril de 2016)


Les Fires i Festes de la Santa Creu 2016 arrenquen amb una de les activitats que, any rere any, es van consolidant com un referent ciutadà, la Mostra d'Art Floral. Al costat de les flors i plantes exposades pel treball de mans artesanes, la història i l'arquitectura de l'espai que les acull. Aquest any, la planta baixa i els jardins de la Casa Nouvilas. Una majestuosa escala dóna la benvinguda a un casal neoclàssic que va ser propietat i residència de la família Nouvilas, hisendats de Castelló d'Empúries i Rabós d'Empordà, descendents de Ramon de Nouvilas, un dels tres ministres empordanesos durant la I República (1873-1874). Nouvilas, ministre de la Guerra i abans capità general de Catalunya; el figuerenc Joan Tutau, ministre d'Hisenda, i el rosinc Francesc Sunyer Capdevila, ministre d'Ultramar.

La tradició militar de la família va tenir continuïtat amb el general Godofred Nouvilas, nomenat fill adoptiu de Figueres l'any 1925 per les seves gestions en la construcció de la primera escola pública, l'actual col·legi Sant Pau.

Actualment, la Casa Nouvilas i altres casals nobles de la ciutat, construïts la segona meitat del XIX o principis del XX, són l'exemple més clar de l'auge i el declivi de la burgesia figuerenca. Els uns deshabitats, els altres en estat precari; però la seva majoria amb un futur incert per la desaparició d'un sector social que va ser clau en la construcció de la ciutat moderna. 

Quina és l'alternativa per mantenir la força arquitectònica d'aquests edificis? Evidentment, el seu ús, que recuperin una funcionalitat. Pública o privada. Tenim exemples molt positius d'intervenció pública, com ara la conversió de la Casa Pagès, casal noucentista, en la seu del Consell Comarcal (1998). Però, també, en tenim de negatius, com ara l'adquisició de la Casa Nouvilas, l'any 2008, per l'Ajuntament i el Consell Comarcal per 3,8 milions d'euros. Després de vuit anys, encara sense un destí clar. L'administració no pot comprar només per satisfer les necessitats d'uns propietaris, a Figueres en tenim alguns exemples, sinó que ho ha de fer amb una clara finalitat d'interès i ús públic.

Aquests dies, les flors, l'arquitectura i la història ens acompanyen mentre passegem per la Casa Nouvilas. També a més d'un ens vindrà a la memòria l'epigrama de Carles Fages de Climent, A un nebot afortunat (*), dedicat al senyor Fina de Nouvilas: “La lot hagués tingut piles / no fores l'hereu Nouviles.” En canvi, per a l'actual alcaldessa la Casa Nouvilas és una herència enverinada.
(*) Epigrama posterior d'un altre dedicat a Florenci Nouvilas, que no va tenir fills: “La titola d'en Nouviles / és una lot sense piles.”
 


divendres, 22 d’abril del 2016