dimarts, 10 d’octubre del 2017
dimarts, 19 de setembre del 2017
Crit d'alerta sobre la deriva econòmica i social de l'Empordà
Portada, reportatge i editorial del Setmanari de l'Alt Empordà (19/09/2017), en relació a la conferència Empordà, on vas? de la crisi econòmica a la crisi social (Alfolí de la Sal de l'Escala, 16/09/2017)
Enllaç CANAL 10:
diumenge, 17 de setembre del 2017
dissabte, 12 d’agost del 2017
Ramon Boixadós, un figuerenc incansable
Actualització
de l’article publicat amb el mateix títol al
setmanari de l’Alt
Empordà, en data 24 de desembre de 2012.
El
31 de desembre de 1927 neix a Figueres, a la casa Romaguera dels avis
materns, ubicada a la Plaça del Teatre popularment coneguda com a
Plaça del Peix i que avui porta el nom de Plaça Gala – Salvador
Dalí. L’any 1932 la seva mare, que era mestra a Llançà, és
destinada a Barcelona on el seu pare exercia de mestre al Grup
Escolar Rosselló integrat a l’Institut Pi i Margall, al qual ell
s’hi va incorporar com a alumne. En ser clausurat l’Institut Pi i
Margall una vegada finalitzada la Guerra Civil, acaba el batxillerat
a l' “Instituto Nacional Menéndez y Pelayo”. L’any 1947
ingressa a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials on
es llicencia al cap de cinc anys.
L’any
1953 es desplaça a París on treballa un any en una companyia
francesa especialitzada en tractaments d’aigua. A l’any següent
s’incorpora a la seva filial espanyola. L’any 1955 s’incorpora
a l’equip d’assessors tècnics d’una important societat
encarregada de l’assessorament
industrial de més de 4000 empreses. Tretze anys després, l’any
1968, assoleix el càrrec de Conseller Delegat. A la dècada dels 70
desplega la seva múltiple feina d’assessorament en diversos
àmbits: treballa com a consultor de l’Institut Nacional
d’Indústria (INI), així com de l’Ajuntament de Barcelona i del
Ministeri d’Indústria. També exerceix la Presidència del Consell
d’Administració d’importants empreses d’àmbit estatal, així
com la Presidència de la Federació d’Associacions d’Enginyers
Industrials d’Espanya.
El
29 de desembre de l’any 1982 es produeix un punt d’inflexió en
la seva vida professional en ser nomenat President de RENFE i delegat
del govern a la companyia ferroviària, fins a la tardor de l’any
1985 en què va presentar la seva dimissió del càrrec. D’aquesta
època es podrien explicar moltes anècdotes del seu caràcter. Una
d’elles, pocs dies després del seu nomenament, va sorprendre
l’empleat ferroviari, que despatxava els bitllets de l'estació de
Nuevos Ministerios, quan es va trobar que un viatger col·locava
sobre el taulell un passi ferroviari, i el titular era, el president
de la companyia, després d’esperar torn davant d'una finestreta
com la resta dels viatgers i amablement demanés un bitllet de
primera classe per a l'Electrotrén de Valladolid.
L’any
1986 l’Ajuntament de Barcelona l’incorpora al projecte olímpic
encomanant-li en primera instància la gestió, en qualitat de
Conseller Delegat, de l’empresa Nova Icària S.A.
encarregada de dur a terme la
remodelació del sector Poble Nou on s’ubicà la Vila Olímpica, la
qual va representar l’obertura de la ciutat de Barcelona al mar.
L’any 1990 assoleix el repte de fer-se càrrec de l’empresa Vila
Olímpica S.A. (VOSA) amb
la missió de coordinar el holding
de les obres olímpiques que
aprofitant l’avinentesa dels Jocs Olímpics va promoure la
renovació urbanística de la façana marítima de Barcelona.
L’1
de desembre de 1990 cal esmentar, en clau empordanesa, que va ser
anomenat Confrare de la Bota de Sant Ferriol. El 8 de gener de l’any
1991 la seva vida fa un nou salt qualitatiu en ser nomenat per
unanimitat President de la Fundació Gala-Salvador Dalí. El 27
d’abril de 1991 fa el pregó de les Fires i Festes de la Santa Creu
de Figueres. Des de l’any 1996 forma part de la Junta del Patronat
de l’Hospital de Figueres.
Al
llarg de la dècada dels 90, compatibilitzà els seus càrrecs
públics amb una intensa activitat professional a l’àmbit de la
societat civil assolint la Presidència de diverses entitats. El
Col·legi d’Enginyers de Catalunya va atorgar-li, l’any 2004, el
Premi a la Trajectòria Professional. Una trajectòria que el porta a
presidir l’asseguradora Ibermutuamur. Ha presidit la Corporació
Mútua, grup que reuneix a vuit mútues d'accidents de treball i
malalties professionals I la seva activitat incansable l’ha portat
a ser conseller en organitzacions com Port Olímpic de Barcelona,
Patronat del Museu Olímpic de Lausanne, EDS Espanya, Fecsa, Roland
Berger i Schneider Electric Espanya. Actualment, també formava part
del Patronat de la Fundació Príncesa de Girona com a representant
de la Fundació Gala-Salvador Dalí, una de les quatre entitats
promotores.
Sempre
he defensat una idea de ciutat en una doble dimensió: la física i
la humana, però amb la plena convicció, per damunt de tot, que la
ciutat és la gent. Més que l’urbanisme, més que els serveis, més
que qualsevol altra cosa, la ciutat és la seva gent. I és la gent,
que ha contribuït, generació rere generació, a construir la
Figueres d’avui. La ciutat d’avui és el resultat de l’acció
de molts homes i dones, que individualment o col·lectivament, han
participat en la generació o transmissió d’idees transformadores
i en el disseny, impuls i execució de projectes d’una gran
dimensió ciutadana i, en alguns casos, amb una important projecció
exterior.
La
biografia del figuerenc Ramon Boixadós és un orgull per la ciutat.
Pels figuerencs i figuerenques sempre és un motiu d’orgull i
d’autoestima que un fill de la nostra ciutat hagi tingut una
important incidència en la vida econòmica, social i cultural del
país, en l’àmbit privat o públic. La important trajectòria de
Ramon Boixadós queda reflectida en el seu ampli currículum. Per
damunt de tot, un figuerenc que des de qualsevol racó del món ha
exercit i exerceix de figuerenc. I per damunt de qualsevol altra
consideració, un figuerenc que ha presidit una institució que ha
generat uns efectes importants per a Figueres. Una institució, la
Fundació Gala-Salvador Dalí, que és un referent i un model d’una
exemplar gestió museística; d’una gran trajectòria en la
conservació del llegat dalinià; d’una brillant feina en la
defensa i la potenciació de l’obra i la personalitat de Salvador
Dalí; de la millor i més bona projecció i promoció del nom de la
ciutat de Figueres arreu del món.
El
balanç de la Fundació Gala-Salvador Dalí, sota el lideratge de
Ramon Boixadós, supera al de qualsevol altra institució cultural
del país. Els resultats d’una gestió que ha significat la
reinversió dels seus beneficis, excedents com li agrada definir-ho
el President de la Fundació, en la compra de més de 300 obres de
Salvador Dalí per un valor de més de 60 milions d’euros. El
resultat d’aquesta acció té dos grans beneficiaris: l’obra i la
figura de Salvador Dalí, per un costat, i per l’altra, la ciutat
de Figueres.
I
és per aquest motiu, que la ciutat de Figueres, i en el seu nom
l’Ajuntament de Figueres, va fer un reconeixement públic del
lideratge de Ramon Boixadós en el projecte dalinià, tan important
per la ciutat de Figueres, en el passat, en el present i en el futur,
atorgant-li la Fulla de Figuera de Plata al Mèrit per acord plenari
de 12 de desembre de 2002. En la mateixa línia, el Consell de
Ministres de 25 d’abril de 2003, va concedir-li la Gran Creu de
l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi per la seva trajectòria al
capdavant de la Fundació Gala-Salvador Dalí, des de 1991.
L’acte
de lliurament de la Fulla de Figuera, el 24 de març de 2003, va
omplir el Saló de Sessions de l’Ajuntament de Figueres i va
comptar amb l’assistència d’un nombre important de
personalitats, entre altres, la Infanta Cristina, l’exministre
Enrique Barón i l’advocat Miquel Roca Junyent. La personalitat de
l'homenatjat va ser glossada per Claudi Boada i Montse Aguer. En la
seva intervenció, Boixadós va voler compartir la distinció: “me
la mereixo si la comparteixo amb tots els que han fet possible que la
Fundació tingui prestigi arreu del món”. El reconeixement
institucional a Ramon Boixadós és una distinció que va tenir en
compte el passat, mirant el present i amb la voluntat de guanyar el
futur, en el camí de l’enfortiment del binomi Figueres-Dalí. D’un
futur, que l’any 2004, centenari del naixement de Salvador Dalí,
va fer un salt qualitatiu i quantitatiu important pels seus efectes
de promoció internacional, d’enfortiment de la capacitat
d’atracció de visitants, en el camí per consolidar la ciutat de
Figueres com un referent del turisme cultural.
@Conxi Molons
Des
de Figueres i l’Empordà, el reconeixement a Ramon Boixadós, com
el darrer, el nomenament d’Associat d’Honor de Comerç Figueres
Associació, lliurat el 2 de juliol de 2012, i des de Catalunya, amb
la concessió de la Creu de Sant Jordi aquest 2017, és,
fonamentalment, pels mèrits contrets en la presidència de la
Fundació Gala-Salvador Dalí durant 26 anys, però, també, és un
reconeixement a un figuerenc amb una llarga i notòria trajectòria
pública i privada; a un figuerenc incansable, que ha mort a 89 anys,
al mateix any de la celebració del 25é aniversari dels JJ.OO
Barcelona’92, un exemple i model de bona gestió, que tingué tres
noms propis, Josep Miquel Abad i Ramon Boixadós, en les funcions
executives, i Pasqual Maragall en el lideratge, i després d’una
una plena activitat empresarial i de lideratge del projecte dalinià.
dimecres, 9 d’agost del 2017
Pelai Sala i Berenguer: el cadaquesenc de Santiago de Xile
Article publicat al Setmanari de l'Alt Empordà (8 d'agost de 2017)
Pelai
Sala i Berenguer és un dels molts personatges oblidats a l’Empordà;
un oblit que, fins i tot, s'estén a Cadaqués, la seva vila natal.
Aquesta situació, sens dubte, és fruit del llarg silenci del
franquisme, al qual hi hem d'afegir la recuperació selectiva de la
memòria històrica, duta a terme durant els temps de la represa
democràtica; ambdós factors, combinats amb els buits avui existents
en la nostra historiografia local i comarcal, han fet que la seva
figura hagi quedat arraconada de manera injusta. Una situació que
aquest article vol contribuir a redreçar.
Una
llar culta, republicana i compromesa
El
20 de juny de 1909, Pelai Sala i Berenguer naixia a Cadaqués. Era
fill d’Iu Sala i Pomés i Anna Berenguer (Anita).
La seva mare,
Anita,
havia nascut a Santiago de Cuba; un fet molt habitual en aquella
època, a causa de l’emigració per mar cap a Amèrica de molts
cadaquesencs. Pelai era el fill petit de la parella i tenia tres
germans: Maria, la gran, era filla d’un primer matrimoni d'Iu,
mentre que els altres dos, Josep i Úrsula, eren fills d'Iu i Anita.
Les arrels de la família estaven molt vinculades al poblet
empordanès: només l'avi patern de Pelai era originari de Blanes,
però els altres avis havien nascut a Cadaqués.
El
pare de Pelai, Iu Sala, era un home compromès políticament i que
tenia molta iniciativa. De jove, havia treballat a la pesca i la
navegació marítima; de fet, va arribar a ser capità de vaixell,
càrrec que va acabar abandonant per dedicar-se al comerç, ofici que
va compaginar amb la salaó de peixos que ell mateix capturava.
Republicà
federal convençut, Iu Sala va arribar a ser regidor-síndic de
l’Ajuntament cadaquesenc. En aquell Cadaqués bulliciós de finals
del segle XIX i de principis del XX, Sala va brillar com un activista
social i cultural: durant els biennis 1902/1903 i 1906/1907
va
ser
el President de la societat l’Amistat
–més
coneguda
com el Casino
o, en períodes anteriors, societat La
Benéfica–. També
va ser
director
gerent de la societat mercantil Art
i Joia,
de la qual n'arribaria a presidir la societat recreativa i cultural.
En
paral·lel, Iu Sala va fundar, amb Àngel Trèmols i Antoni Julià,
el quinzenari local Sol
Ixent (1923-1935),
i sempre formar part de la seva redacció. No és rar, doncs, que
l'any 1931, quan Iu Sala va morir, Sol
Ixent
li dediqués un emotiu obituari. En aquest, s'hi podia llegir la
notícia que, en plena Dictadura de Primo de Rivera, els seus enemics
"l'acusaren de separatista i d'àcrata, i el nostre amic fou
processat, empresonat, perseguit, molestat, coaccionat i privat dels
mitjans de treball i de vida, i hagué d'abandonar la vila, però,
ferm en les seves conviccions, no abandonà pas la lluita».
La
marxa obligada d'Iu Sala a Barcelona, el va obligar, sens dubte, a
menar una nova vida. Ara bé; un cop instal·lat a la capital
catalana, Sala no es va oblidar mai ni de les seves conviccions
polítiques, ni dels seus lligams afectius i culturals amb la vila
empordanesa.
Tot
i que, a partir d'aleshores, la presència dels Sala-Berenguer a
Cadaqués va quedar restringida als estius i als Nadals, pare i fill
continuaven col·laborant amb Sol
Ixent
–Iu va ser el redactor en cap durant els dos últims anys de la
seva vida–; al mateix temps, la família participava en qualsevol
iniciativa que afavorís i modernitzés el poble. D'aquesta manera,
Iu i els seus fills Josep i Pelai van formar part del grup de
«cadaquesencs de naixament o cor, residents a fora» que, el 4
d’abril de 1930, van presentar un escrit a l’Ajuntament,
preocupats pel progrés i el benestar de la vila.
En
aquell text, els firmants instaven el consistori a tirar endavant un
projecte que consideraven cabdal per poder millorar la vida de veïns
i estiuejants: un servei d’abastiment d’aigua potable i la
creació d'una xarxa de clavegueram. Entre els homes amb visió de
futur que firmaven aquella petició també hi havia, entre d'altres,
Gaietà Rahola, Frederic Comas, Manuel Escofet, Joan Albert Escofet,
Josep Umbert, Joan Riberes, Josep Xirau, Josep Costa, Eladi Escofet,
Sebastià Rahola, Baudili Escofet, Josep Berenguer, Pius Rahola, F.
Estragués, Joaquim Duran, Hermengild Bosch, Gaietà Rahola Quirch,
Joaquim Guitert, Victor Rahola, Antoni B. Pont i Carles Rahola.
L'escrit,
de passada, feia una defensa aferrissada dels beneficis que els
comportava el turisme: «Hoy por hoy, el turismo constituye la
principal y casi única fuente de riqueza de nuestra villa y que el
turismo y la explotación de las bellezas naturales de nuestras
costas, está llamado a ser un factor de imponderable fuerza para la
vitalidad y progreso de nuestra hermosa población». La instància
estava oberta a noves adhesions, que es podien fer efectives a la
Llibreria que Iu Sala tenia a Barcelona, situada als soterranis de la
Plaça d’Espanya.
L'advocat
que parlava en català
Iu
Sala i Pomés va ser un home popular i una peça clau en la història
moderna de Cadaqués; de fet, el seu record s’ha transmès de
generació en generació. La figura de Pelai Sala i Berenguer, en
canvi, ha acabat engolida per l'oblit. La culpa d'aquesta
desaparició, en part, es deu als condicionants esmentats al principi
de l'article; ara bé, també cal afegir-hi alguns factors biogràfics
adversos, com el fet que, igual que tants altres catalans, s'hagués
d'exiliar a l'Amèrica del Sud, on va menar una carrera professional
lligada al món de l'edició.
Un
primer tast d'aquest món, com hem vist, el va fer a través de la
revista Sol
Ixent.
Molt abans d'això, esclar, Pelai Sala també havia començat a
Cadaqués la seva escolarització, a l'escola de Pelai Prats. Hi va
estudiar fins als dotze anys, quan va fer l’examen d’ingrés a
l’Institut de Girona, on es va matricular per lliure dels dos
primers cursos del batxillerat; els va continuar, també per lliure,
a l’Institut de Figueres, on va obtenir el títol a disset anys.
Coincidint
amb el trasllat forçós de la família a Barcelona, Pelai va
començar la carrera universitària a la Facultat de Dret, on es va
llicenciar com advocat a vint-i-dos anys. A finals del 1931, obria el
seu bufet professional en el nou domicili familiar, al carrer Urgell,
núm. 20, de Barcelona. El jove hi vivia amb la seva mare, vídua des
de feia poc per la mort d'Iu, el 3 de juny de 1931.
D'una
manera bastant ràpida, el flamant advocat va anar adquirint un ferm
prestigi professional. El seu creixement personal semblava anar en
paral·lel al d'aquella Barcelona optimista i amb ganes de renovació,
que celebrava la instauració de la República i el restabliment de
la Generalitat. El compromís del jove amb el catalanisme era nítid
i proactiu. Com recorda Julià Guillamon, Pelai Sala va ser «l’home
que parlà per primera vegada en català en els tribunals de
Barcelona».
L'home
de la Unió Socialista de Catalunya
Pelai
Sala es va afiliar a la Unió Socialista de Catalunya (USC) i, quan
encara no havia complert els vint-i-tres anys, va ser elegit
president de la secció del districte VI de Barcelona, membre de la
junta central i secretari d’actes de la junta executiva de la
Federació Comarcal de Barcelona de la USC, una junta que aplegava
totes les seccions de la ciutat. Sala estava alineat amb el sector
moderat que lideraven Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, un
corrent del qual també en formaven part els figuerencs Josep i
Joaquim Xirau, defensors d’un
socialisme reformista, humanista i liberal, d’un marxisme heterodox
i d’un catalanisme internacionalista que defensava la llibertat de
Catalunya, que no impliqués separació sinó un federalisme de plena
sobirania.
L’any
1934, el conseller d’Agricultura i Economia, Joan Comorera, va
nomenar Pelai Sala el seu representant al Consell Superior de
Cooperació. L’activitat política del jove era cada cop més
intensa. A part dels càrrecs directius de la USC que mantenia a la
ciutat de Barcelona, Sala va col·laborar en l’expansió del partit
arreu de Catalunya, sobretot a l’Alt Empordà. No ens ha
d'estranyar, doncs, que l'any 1934 s'hagués constituït a Cadaqués
una de les cinc seccions de la USC a la comarca; o que l’any 1936,
de les dues seccions que encara en restaven constituïdes, una fos la
de Cadaqués. La seva influència política era evident.
Sala
va ser elegit diputat a Corts a les eleccions el 16 de febrer de
1936. Era membre de la candidatura del Front d’Esquerres a la
circumscripció de Barcelona província i va obtenir 194.866 vots.
Aleshores, només tenia vint-i-sis anys, fet que el convertia en el
diputat més jove de la cambra.
En
una entrevista a Justícia
Social,
mantinguda durant la campanya electoral, Sala expressava dos anhels
que esperava assolir amb el triomf a les eleccions: «retornar al
país la dignitat d’un poble del segle XX» i «donar a la
República un contingut amplament democràtic i social». Unes
expectatives que trencaria l’esclat de la Guerra Civil.
Colpit
pels fets de maig
El
23 de juny de 1936, Sala va participar en la fundació del PSUC,
resultat de la fusió de
la Federació catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya, la
Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català Proletari.
Al cap de tres setmanes, l’alçament militar del general Franco
iniciava una dura i incruenta Guerra Civil.
Durant
aquest període, Pelai Sala va ocupar càrrecs destacats vinculats
amb la justícia: Magistrat d’Audiència amb destinació a
l’Audiència Provincial de Barcelona i adjunt a la presidència del
Jurat Popular de Barcelona (agost de 1936); Jutge de 1ª instància i
instrucció del Jutjat núm. 8 de Barcelona (setembre de 1936); i
agregat al departament de Justícia (novembre de 1936).
El
28 d’abril de 1937, el conseller de Justícia, Joan Comorera, el va
nomenar sotssecretari de Justícia, amb les funcions de cap superior
dels serveis de Justícia; càrrec que va exercir durant 2 mesos. L’1
de juliol, el nou conseller de Justícia, Pere Bosch i Gimpera,
nomenat dos dies abans, li va acceptar la dimissió.
La
decisió de Pelai Sala no era gens aliena als tràgics fets del 6 de
maig, que el govern de la Generalitat no va ser capaç de controlar,
cosa que li havia provocat un fort sentiment de frustració.
Precisament, el 20 de juny, pocs dies abans de dimitir, Sala havia
participat en l’homenatge a les víctimes cadaquesenques d'aquell
trist dia. De fet, la seva vila natal i el Port de la Selva van ser
les dues poblacions gironines que van patir més episodis violents
durant aquella jornada; a Cadaqués, van morir cinc persones, entre
les quals hi havia el mestre republicà Rafael Tasis i dos regidors
de l’ajuntament. L’agutzil Manuel Rahola va poder salvar la vida
enmig de la confusió creada.
L'acte
d'homenatge celebrat a Cadaqués, segons recollia la premsa, va estar
dedicat a les «víctimes innocents d’uns incontrolats al servei de
baixes i inconfessables passions, no de cap ideal noblement sentit i
intel·ligentment comprès». Pelai Sala va ser un dels oradors de la
vetllada i, durant el seu discurs, va condemnar els fets enèrgicament
i va reclamar que aquests no restessin sense ser sancionats. Durant
l'acte, també es van batejar l’avinguda
dels caiguts del 6 de maig de 1937 i
el Parc
i grup Escolar Rafael Tasis.
El
juliol de 1937, Sala va passar a prestar serveis al departament de
Treball i Obres Públiques. A finals de setembre, seria designat pel
Govern de la Generalitat vocal del Tribunal Especial d’Espionatge i
Alta Traició de Catalunya. Com a diputat, participaria en la darrera
sessió de les Corts republicanes, celebrada al Castell de Sant
Ferran l’1 de febrer de 1939, on hi van assistir 62 diputats, entre
ells Miquel Santaló, empordanès resident a Girona.
Exiliat
a l'Amèrica del Sud
Pelai
Sala es va exiliar l’any 1939 i se'n va anar a l'Amèrica del Sud,
per establir-se a l'Argentina, on es va casar amb l'alemanya Gina
Ing. Des d'un punt de vista polític, Sala va ser expulsat del PSUC
l'any 1941 i, aleshores, es va incorporar al Partit Socialista
Català, partit que acabaria confluint més tard en el Moviment
Socialista de Catalunya (MSC). Des d'un punt de vista laboral, el
cadaquesenc va treballar en el món editorial.
Al
cap d'uns anys, el 1949, Sala es va traslladar a Xile, on va
continuar fent d'editor –va dirigir la delegació xilena de
l'Editorial Grijalbo– i, com havia fet el seu pare a Catalunya, va
crear una empresa en el sector pesquer. A Santiago de Xile,
l'empordanès va regentar la Llibreria Catalonia (1964-1970) i va ser
secretari de la Cambra Xilena del Llibre. També va destacar en la
defensa de la llengua i la cultura catalanes. Després d'enviudar,
l'empordanès va tornar a casar-se amb Amanda Palou, una xilena
d’origen català.
Des
de la seva arribada a la capital xilena, Sala va mantenir una intensa
activitat en el Centre Català de Santiago de Xile, on va ocupar els
càrrecs de secretari, vicepresident i assessor de la presidència.
Al mateix temps, va ser fundador i president de la Institució de
Cultura catalana de Xile; va presidir la comissió organitzadora dels
Jocs Florals de la Llengua catalana a Santiago de Xile (1962), dels
quals en va ser mantenidor diversos anys. La seva trajectòria seria
reconeguda per la Institució de Projecció Exterior de la Cultura
Catalana (IPECC), que li va concedir el premi Batista i Roca (1995).
El
guardó feia justícia a la seva important trajectòria cultural
endegada a Xile, on va col·laborar amb intel·lectuals i escriptors
catalans que es trobaven en una situació similar: Oliver, Benguerel,
Ferrater Mora, Guansé, Trabal, Jordana, Pruna... i que en els anys
més difícils per l’edició de llibres catalans, des del Centre
Català de Santiago de Xile, van fer possible la publicació d’obres
seves i d'altres autors, com ara Carles Riba o Josep Carner.
Pelai
Sala només va tornar a trepitjar Cadaqués en dues ocasions, gairebé
al final del franquisme, i ho va voler fer d’una forma silent i
discreta. De qualsevol manera, les seves cartes que escrivia a la
família lluny de Catalunya, expressen el seu amor cap als seus,
l’estima que sentia pel País i pel seu enyorat Cadaqués, com li
agradava anomenar-lo. Pelai Sala va morir a Santiago de Xile, el 19
de juliol de 2002, i la seva mort només va ser recordada per un
nebot seu, dins la secció Bústia
del
diari Avui.
Com
afirmava l’escriptor José Saramago, «cal recuperar, mantenir i
transmetre la memòria històrica, perquè es comença per l'oblit i
s'acaba en la indiferència»; en concordança amb aquesta tesi, crec
que es fa necessari arrencar de l’oblit la vida i la trajectòria
política i cultural de Pelai Sala i Berenguer. L’Empordà i el seu
enyorat Cadaqués
no
poden restar indiferents a figures d'aquesta magnitud. I
vindicar-los, equival a reivindicar la construcció d'un país més
lliure, més culte, més just socialment i amb igualtat
d’oportunitats per a tothom.
dimarts, 8 d’agost del 2017
Eduard Puig Vayreda i la Cambra Agrícola de l'Empordà
La Cambra Agrícola
Els figuerencs nascuts després de
1965 - per acotar una mica - han de tenir
molt bona memòria per recordar l’edifici de l’antiga Cambra Agrícola situat a
la placeta baixa de la Rambla, en el lloc
que avui ocupa el Museu de l’Empordà i que fou enderrocat a finals de 1968.
Per ajudar a fer memòria els pot servir
el llibre “Cambra Agricola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat” [1] del
que no es pot dir que sigui una novetat editorial , doncs data de finals de 2016,
però del que encara se’n van fent
presentacions públiques encaminant-se cap a la segona edició. El llibre té un
interès indiscutible per a tots els qui intentin conèixer la història de la
comarca empordanesa així com de la seva capital Figueres.
![]() |
| Escut de Figueres que hi hagué a la Cambra Agraria |
Aquesta obra es divideix en tres parts
ben diferenciades cada una d’elles tractades per autor diferent. La primera, que
es obra de l’historiador Albert Testart, fa un estudi ben estructurat del que fou
aquella institució des de la seva fundació l’any 1900 fins a la desaparició en
l’agitat període 1936-39.
El pes d’una agricultura en
transformació com a base de l’economia comarcal, l’interès per les noves
tècniques productives i per formules innovadores d’associacionisme agrari, entre molts altres
factors promogueren i van fer viure aquella institució que, com es digué en la darrera
presentació del llibre, fou una entitat transversal – paraula avui de moda – el
que vol dir que hi tenien cabuda gent de filiació diversa i procedència social
igualment dispar, units per l’interès de la modernització del camp i del
progrés agricola de l’Empordà en particular. No fou una patronal de propietaris
com l’IACSI[2]
ni menys encara una sindical pagesa, ni una associació de petita i mitjana
empresa, que de tot hi havia. Tingué doncs el gran mèrit de no poder-se
etiquetar amb cap ideologia política determinada més enllà de la política
rural encertada pel país. Com a exemples singulars poden dir que foren
dirigents de la Cambra des de Joan Arderius republicà federal de radicalitat
provada i anticlerical militant fins a Pere Vayreda catòlic practicant i
president comarcal de la Lliga.
La
molt ben documentada segona part que escriu l’arquitecte Joan Falgueras tracta
del singular edifici que allotjà la Cambra obra de l’arquitecte Azemar i que
fou enderrocat, davant el silenci general, el 1968. Enderrocament que es situa
en un procés d’evolució urbanística de ciutat que des del punt de vista
arquitectònic en aquells moments està intentant entrar en la “modernitat”.
Falgueras fa un estudi del que fou l’arquitectura a Figueres durant aquells
anys i en plantejar-se la pregunta – com molts han fet - si calia conservar l’edifici d’Azemar com a
peça important del patrimoni, la resposta que ens permet fer el treball de
Falgueres, sense formular-la explícitament , és que en tot procés de reforma,
modernització o engrandiment alguns edificis singulars han de desaparèixer.
Ineluctable llei de vida per homes i per
edifics.
El capítol de Joan Armangué que clou el
llibre ens parla de la complicada trajectòria “administrativa” de l’edifici de
la Cambra, des de la seva construcció fins als contractes d’arrendament amb
l’ajuntament i les diverses
utilitzacions de l'edifici posteriors a l’any 1939 fins arribar a l’enderroc.
Però també ens parla dels homes de la Cambra i del seu entorn
social. És un interessant who was who que
permet recuperar alguns personatges que foren clau en la vida econòmica,
política i social de la ciutat i de la comarca i que per molts diverses
circumstàncies el seu paper decisiu no ha estat reconegut, per dir-ho d’alguna
manera, ni per uns ni per altres.
![]() |
| Lluís Mª Jordi |
En diverses ocasions aquesta llacuna en
la memòria col·lectiva d’homes significatius de la societat figuerenca, ha
estat objecte de converses amb Joan Armangué des del dia llunyà en que ambdós
varen intervenir a distints nivells en la recuperació de Joan Arderius, el veterinari
polític republicà. Però també en les converses sorgí el tema que més enllà de
la política hi hagué homes importants en aquells anys – finals del XIX i primer terç del segle de segle XX – als qui la ciutat devia record
i un cert homenatge. Homes com Cusí de
Miquelet, Lluís Mª Jordi, Eusebi de Puig, Carles Jordà – aquest amb una
biografia solvent i publicada – Raimundo de Falgas, Antoni Papell i un llarga
llista que cal estudiar amb deteniment perquè foren ells que també varen ajudar a
crear un Empordà ric, modern i amb projecció arreu de Catalunya.
Aquest llibre ens ajuda a conèixer
millor aquesta comarca i la historia de les seves institucions, la seva
economia i els seus homes.
Eduard Puig Vayreda
dimarts, 23 de maig del 2017
"Existeix conveni per fer l'estació intermodal i eliminar els passos a nivell des del 2006"
Podeu llegir l'entrevista que m'ha fet el Setmanari de l'Alt Empordà (23 de maig de 2017), en relació al tema ferroviari de Figueres, clicant AQUÍ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













